dimarts, de juliol 04, 2006

Ser xarnego o exercir-ne. Suposo que si ens veiés un nord-americà quedaria ben parat del debat que s’ha aixecat aquests dies a Catalunya amb l’anunci que José Montilla serà el candidat del PSC a la presidència de la Generalitat. Suposo que si ens veiés un nord-americà pensaria que quin lloc més estrany és aquest en el qual –en comparació al seu, naturalment– es fan diferències sobre l’estatus de ciutadà segons el seu lloc de naixement, i la cosa s’agreuja si aquests ciutadans «no nadius» es dediquen a la política; llavors el nord-americà –acostumat a veure com nord-americans que abans eren estrangers no han tingut, al llarg de la història del país, gaires problemes per pujar en l’escala social–, veuria amb sorpresa que a aquests «no nadius» no se’ls tracta segons la seva vàlua o segons el seu compromís al país, sinó que pesa, i molt, el seu cognom i el seu origen. O així potser ens ho volen fer veure, per exemple, en el cas d’en Montilla.
Perquè és evident que el problema, si és que podem parlar de problema, no és tant una qüestió de cognoms, sinó d’actitud cap al país i tot el que aquest representa. És a dir, que del cognom i de l’origen se’n faci bandera i militància. Que el cognom i l’origen siguin, en definitiva, una arma política, la qual cosa, com tothom sap, és d’allò més perillós en un país com és Catalunya, conformat per una amalgama de ciutadans d’orígens molt diversos. I en tot cas, perquè si es vol i se’n tenen ganes, dels cognoms i de l’origen se’n passa. Com n’han passat i en passen cada dia, per exemple, milers de catalans nascuts molt lluny d’aquí o a aquí en famílies d’immigrants, que tenen molt clar quin és el seu país i quines són les prioritats d’aquest país. I que es diuen Martínez, Sànchez o López i a qui ningú se li acut veure com un xarnego.
No penseu pas que ara jo crec que el senyor Montilla no tingui clares les prioritats nacionals del país però, què voleu que hi faci, no m’agrada la seva actitud cap a determinades coses bàsiques com ara la cultura, i només cal recordar què ha dit sobre la fira del llibre de Frankfurt, per posar un exemple d’aquesta última setmana. I, en tot cas, el que no m’agrada gens és l’actitud de determinada gent del seu partit que només esperen que surti algun polític rival i que li digui xarnego per saltar tots plegats fets una fera. Arribats a aquest punt de l’afer, no hauríem d’oblidar que el primer que va dir xarnego a Montilla, que el primer que va treure el tema –ara penso que fins i tot de manera prou meditada i volguda– va ser el ministre d’Administracions Públiques, Jordi Sevilla, que es pot dir Jordi, però que sovint sembla més que es digui Jorge.
Tornant al nord-americà del principi, penso que, de totes maneres, el que realment el sorprendria és veure que aquest no és un país normal. Perquè en un país normal aquests debats ja no hi tindrien lloc. En un país normal, sense interferències foranes, vull dir, com ara els EUA i com és l’Estat espanyol, vaja. I em sembla que no calen més precisions, que tots ja entenem. (Publicat a Presència, número 1793, del 7 al 13 de juliol de 2006)

1 Comments:

At 3:53 p. m., Blogger xoia said...

En un país normal com França o Anglaterra no crec pas que posessin de presidenciable un alemany sense que hi hagués un daltabaix. Per què doncs ha de ser normal que a Catalunya vulguin fer president un espanyol quan sempre han estat els nostres enemics?
hi ha moltes maneres d'ocupar un país i una és aquesta.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home