dimecres, d’agost 09, 2006

Retorn a casa. Fa uns mesos, just després del tsunami mortífer del sud-est asiàtic, us explicàvem la dramàtica història de la gent de l’arxipèlag de Chagos, a l’oceà Índic, que la Gran Bretanya va deportar a finals dels anys seixanta per tal que els Estats Units poguessin construir una gran base militar en una de les illes, la de Diego García, una instal·lació que s’ha revelat de vital importància estratègica en conflictes com el de l’Afganistan o l’Iraq. Els habitants de Chagos, unes dues mil persones, a qui de la nit al dia se’ls van tancar les escoles i altres serveis públics, com també se’ls va suprimir el vaixell que feia un servei regular de subministrament, van ser traslladats a llocs ben allunyats de les seves paradisíaques illes, com ara Maurici, on se senten desplaçats i viuen sovint en condicions de marginalitat, o la mateixa Gran Bretanya, on les seves condicions de vida no són pas precisament les millors. Els deportats, però, no han deixat de lluitar durant tots aquests anys, malgrat saber que fer-ho contra dues potències com ara la Gran Bretanya i els Estats Units és gairebé com picar ferro fred. En tot cas, però, les seves accions, bona part d’elles judicials, comencen a donar alguns fruits positius. Ara fa poc, per exemple, un tribunal ha declarat «irracionals i il·legals» les mesures dictades pel govern britànic per tal d’impedir el retorn dels antics habitants de l’arxipèlag a les seves illes. Aquesta és la quarta resolució judicial que en els últims cinc anys critica el tractament donat pel govern als nadius de Chagos. Un govern britànic que, tot i que es mostra inflexible en el tema, sí que sembla una mica menys rígid que anys enrere. Així, en un gest que, increïblement, no s’havia produït en quaranta anys, el mes d’abril passat va permetre a un centenar d’oriünds de Chagos tornar uns dies a les seves antigues llars. L’emoció va ser present durant tot el viatge, segons van explicar als periodistes alguns dels que hi van participar. «Vam veure amb tristesa que les nostres illes estaven completament abandonades. Tot plegat és una vergonya. Les antigues cases estan destruïdes, així com els cementiris i les esglésies, unes construccions que ningú ha mantingut», va lamentar Olivier Bancoult, un dels líders del moviment chagossià, que va explicar com els ulls de tots els participants en el viatge s’havien omplert de llàgrimes en veure de nou la terra on havien nascut i que havien hagut d’abandonar a corre-cuita. «Ara som més forts i tenim més arguments per ser més forts... i per mantenir l’objectiu de poder tornar un dia a viure al país on vam néixer», va dir Olivier Bancoult.No sé a vosaltres, però a un servidor la història aquesta de Chagos l’indigna especialment. Primera, perquè demostra vivament com pot actuar un govern quan el que menys li importa són els interessos dels seus ciutadans. I segona, perquè intento posar-me en el lloc dels deportats i imaginar-me per uns moments que haig de deixar per força la meva casa i el meu país –on, a més, s’hi viu molt bé– i, francament, tot el que em ve al cap no és pas precisament agradable. Més aviat tot el contrari. (Publicat a Presència, número 1797, del 4 al 10 d'agost de 2006)

posted by Miquel Riera @ 4:11 p. m.