dimecres, d’agost 09, 2006

Retorn al passat. De quan no teníem aire condicionat al cotxe, vull dir. Efectivament, fa gairebé tres setmanes que no tinc aire condicionat al cotxe. I no en tinc per una sèrie de circumstàncies gairebé astrals, entre les quals se’n compten de purament mecàniques –potser un defecte de fabricació–, però també d’altres que són producte de l’actual globalització de l’economia, com ara el fet que una peça de recanvi trigui dies a arribar perquè resulta que ve de l’altre costat de món.És ben bé que sovint som una mica babaus a la vida. Va ser segurament per això que al principi de tenir l’aire condicionat espatllat fins i tot em feia una certa gràcia. Mira per on, pensava. Ara reviurem situacions d’anys enrere. De fet, em deia, tampoc en tinc un record dolent, de quan disposar-ne només era a l’abast de molt pocs. No recordava, per exemple, haver passat grans calors les tardes d’uns quants estius quan havent dinat agafava el meu primer cotxe, un Dyane 6, i enfilava cap al diari a Girona, mitja hora de carretera. O anant a la platja en hora punta molts estius amb aquell Peugeot 205 blanc que tants cops em va deixar tirat perquè no hi havia manera que es volgués engegar. Sí que recordava, per exemple, un viatge molt acalorat travessant França tornant d’Irlanda. Potser és que el canvi de temperatura –a l’illa de Sant Patrici no va deixar de ploure en quinze dies– ens ho va fer més evident.Ben aviat, però, vaig veure que amb aire condicionat al vehicle es viu molt millor i que aquella peça que no arribava o el japonès o qui fos que l’havia d’enviar, estava a punt d’acabar-me la paciència de ciutadà ben acostumat a viure bona part dels estius refugiat darrere les finestres del cotxe.Va ser en aquest punt que vaig recordar un magnífic article de l’escriptor i periodista nord-americà Bill Bryson, del seu llibre Historias de un gran país, (RBA, 1998). Amb la seva ironia habitual, Bryson parla de la relació entre l’aire condicionat i els seus conciutadans. «Majoritàriament, els nord-americans s’han acostumat de tal manera a passar la major part de la seva existència en recintes tancats i amb l’aire condicionat que ni els passa pel cap que pugui existir una altra alternativa», escriu Bryson, que recorda que en moltes ciutats dels EUA s’han cobert carrers o s’han construït passos coberts per connectar botigues i centres comercials, de tal manera que la gent no hagi de sortir fora. Bryson explica que el súmmum d’aquest nou costum és, per exemple, un gran hotel a Nashville (Tennessee), on s’han reconstruït paisatges amb tota mena de plantes, tot sota uns grans sostres de vidre, talment com si es tractés d’una colònia espacial d’aquelles que algú havia imaginat els anys seixanta.Aquí encara en som lluny d’aquest model americà, però em fa l’efecte que cada cop ens hi acostem més. Només cal que aneu a fer una volta per algun dels molts grans centres comercials per fer-vos-en una idea. I francament, un servidor potser no pot prescindir de l’aire condicionat al cotxe, però sí que prefereix mil vegades l’aire «no condicionat» de qualsevol paisatge natural. (Publicat a Presència, número 1798, de 10 a 17 d'agost de 2006)

posted by Miquel Riera @ 4:16 p. m.