dilluns, de setembre 25, 2006

Els límits de l'esport. Fa lleig de dir-ho i, fins i tot, pot semblar una excusa, però el cas és que Jordi Forcada, lector d’El 9 Esportiu de Catalunya, m’ha manllevat part del tema d’aquesta setmana. Forcada ha exposat, en una carta al diari esportiu en català, alguns dels arguments d’allò què fa temps que volia escriure i que el cas de la darrera lesió del corredor de motos Dani Pedrosa ha posat de nou d’actualitat: quins són els límits de l’esport professional? No és absolutament inhumà el que s’ha estat fent aquests últims dies amb el corredor de Castellar del Vallès? Qui de nosaltres permetria, per molts diners i per molta glòria que això li donés, que un dels nostres fills passés pel que aquest jove corredor està passant? Millor dit, qui de nosaltres permetria que un jove s’exposés a patir ferides i lesions tremendes –com trencar-se els dos turmells– com les que ha patit ja Pedrosa a llarg de la seva carrera? A sant de quina glòria esportiva la societat tolera aquest maltractament? I això que no parlem de les patacades per tot el cos que reben cada dos per tres els corredors de motociclisme. Sense oblidar-nos, naturalment, de les conseqüències nefastes que tot plegat tindrà per a la seva salut futura. I a sobre encara n’hi ha que diuen: aquests nois sí que en saben, de caure, en veure que s’estavellen a més de dos-cents per hora i comencen a rodolar per la pista del circuit! Estaríeu disposats a provar-ho? Val més que no, perquè em fa l’efecte que us passaríeu una setmana a l’hospital maleint aquell dia en què vau decidir-vos a córrer curses de motociclisme.Per acabar-ho d’adobar encara ens hem de fer un tip d’escoltar i de llegir com molts comentaristes i bona part dels aficionats elogien l’enteresa i el coratge d’aquests corredors que s’atreveixen a pujar dalt la moto amb una fractura al canell o amb el genoll fet pols, com si això fos el més normal del món. Deu ser perquè, de fet, Pedrosa i els altres pilots són com els gladiadors de l’època romana, amb l’única diferència que cobren i tenen llibertat. No pas gaire més, perquè cap persona lliure faria el que fan cada setmana aquests nois: jugar-se la vida a tota pastilla pels circuits d’arreu del món i sovint amb ferides i contusions que no aguantaria cap dels espectadors que els van a veure, ni tampoc, naturalment, molts d’aquells que els fan sortir a la pista talment com si fossin robots.Escrivia Jordi Forcada en la seva carta: «Què és primer, la vida i la salut o fer-te ric a força del risc d’esports com el que Pedrosa practica? On és el límit de l’esport? No s’haurien d’acabar les infiltracions per poder fer esport quan l’ésser humà ja no aguanta? Esport o la vida és igual a esport o diners?» Les preguntes d’aquest lector es contesten naturalment per si soles. El problema és si les respostes les pot assumir una societat on l’oci i l’esport tenen un paper cada dia més preponderant i on sembla que la vida humana d’aquells que ens entretenen cada cap de setmana importi ben poc. (Publicat a Presència, número 1804, de 22 a 28 de setembre de 2006).

posted by Miquel Riera @ 6:45 p. m.