dilluns, de setembre 25, 2006

Han fet curt. Hi penso cada vegada que, tal com em va passar l’altra dia mentre dinava, una fumarada provinent de la taula veïna em fa passar de cop les ganes de continuar menjant: la llei espanyola del tabac ha quedat curta, molt curta en comparació amb altres països pioners com Irlanda o Itàlia, on no fan diferències sobre els restaurants o bars on es pot o no fumar a partir de la seva superfície, tal com passa aquí. La llei que es prepara a França, d’altra banda, sembla que seguirà el mateix camí de prohibició total, avançant-nos per l’esquerra i deixant en evidència una norma feta amb temor que ha quedat ben curta quan encara no fa n’hi un any que és en vigor.Siguem realistes. Quina efectivitat o, millor dit, què té de bo –recordo els elogis rebuts al recentment celebrat congrés mundial de cardiologia de Barcelona– una llei que permet continuar fumant en gairebé tots els bars i restaurants del país, perquè resulta que la majoria no fan els cent metres quadrats i molts d’ells han optat per continuar deixant fumar els clients? Sí, és clar, em direu que puc triar i no anar a aquests establiments, però sovint no hi ha opció i has d’acabar esmorzant o dinant enmig d’una fumera de primera categoria.El problema, com sempre passa per aquestes terres, és de poca empenta política: els nostres polítics s’han estimat més nedar i guardar la roba que no pas fer una llei amb cara i ulls com la italiana o la irlandesa. Recordo que, quan s’elaborava la llei, les pressions de restauradors van ser molt fortes, però també ho devien ser les dels propietaris dels pubs irlandesos, no? O les restaurants italians. En tot cas, el que no es pot fer és anar pel món presumint d’una llei que deixa clarament les coses a mitges, si obviem, naturalment la prohibició de fumar al lloc de treball; però aquesta era ja una qüestió que moltes empreses ja havien assumit fa temps.Sovint recordo, i me’n faig creus, quan es fumava –fumàvem– arreu. Reunions a la redacció del diari enmig d’un espès núvol de fum, per no parlar dels domicilis particulars, on ara em semblaria com un sacrilegi desgranar-hi el fum d’una cigarreta. És espectacular com pot canviar la percepció que tenim de les coses per poc que passi el temps i en tinguem una certa perspectiva. Per aquest motiu trobo encara molt més greu que els legisladors espanyols no s’atrevissin a fer un pas més enllà i decretar la prohibició de fumar en tots els llocs públics. Entre altres raons, perquè a hores d’ara ja seria un fet assumit –com ho és la de no fer-ho a la feina– i també perquè em fa l’efecte que, tard o d’hora, és una decisió que s’haurà de prendre. Bàsicament perquè així ho voldrà una societat cada cop més conscienciada dels perills del tabac, però que també exigeix una higiene pública i privada amb la qual la cendra i el fum són incompatibles. (Publicat a Presència, número 1803, del 15 al 21 de setembre de 2006)

posted by Miquel Riera @ 6:42 p. m.