dimecres, de setembre 13, 2006

El meu 11-S. L’11 de setembre del 2001 també va ser aquí, al país, un magnífic dia de finals d’estiu. A més, era festa, la diada nacional de Catalunya, i molts –com un servidor, que encara feia vacances– ho vam aprofitar per passar-lo en plena natura.Recordo, a més, que tot i que lluïa el sol, no feia gaire calor. Potser és que els dies anteriors hi havia hagut alguna entrada de nord, però el cert és que la temperatura era molt agradable. El cel, a més, era d’un blau que enlluernava, justament del color aquell que té a l’Empordà quan ha bufat una mica de nord. I els pocs núvols que hi havia, d’una blancor immaculada, eren el contrapunt ideal. Una brillant nota de color, –malgrat que fossin ben blancs– en aquell cel digne d’un Mir o d’un Gimeno.Havíem marxat a mig matí en direcció a l’ermita de Santa Caterina, al bell mig del Montgrí, allà on Víctor Català va imaginar l’acció de la seva novel·la Solitud. De fet, tot i els anys que han passat, l’ermita descrita per l’escriptora escalenca es reconeix perfectament en l’actualitat. En el pou –d’on segons una llegenda del país surten els nadons, que no vénen pas de París, doncs– o en l’escala amb la barana de ferro forjat, la gran sala amb l’empostissat de fusta i la cuina, però sobretot en el campanar, on durant l’aplec de novembre pugen a totes hores centenars de persones a tocar la campana, un fet que gairebé fa tornar boja la protagonista de Solitud.A Santa Caterina, us deia, doncs, hi vam dinar i hi vam fer una migdiada en aquella hora fatídica a l’altra banda de l’Atlàntic. Però, mentre tothom restava pendent de la televisió, nosaltres ens enfilàvem cap al castell del Montgrí, amb els mòbils apagats a la motxilla, sense que ens poguessin alertar del que estava passant. La vista des dalt del Montgrí en aquella hora de la tarda era potser més esplèndida que en altres ocasions. Les bones condicions meteorològiques del dia deixaven albirar llocs molt llunyans –com ara el mateix Canigó– i donaven una llum i una nitidesa poc habituals al paisatge proper.Va ser dalt d’una torre del castell que, per una qüestió que podríem qualificar de gairebé narcisista, vam decidir engegar els mòbils i trucar a la família, allà baix al poble. Evidentment, poques salutacions hi va haver i la gran notícia ens va caure al damunt, trencant talment com si fos un mall la màgia viscuda durant tot el dia. La manca d’informacions exactes sobre l’abast de l’atac –recordo que trobàvem del tot increïble que haguessin pogut caure les Torres Bessones o que algú hagués pogut atacar el Pentàgon– ens va deixar plens d’incertesa i molt inquiets. Una sensació que recordo haver viscut en molt poques ocasions. Una trucada al diari tampoc va servir per aclarir gaire les coses, només per concretar que hi anava al més aviat possible. Vam baixar per la via més ràpida. A mig camí vam coincidir amb un altre excursionista que havíem trobat dalt del castell. Li vam explicar el que estava passant als Estats Units. Encara recordo la seva cara d’incredulitat. La mateixa que, malauradament, ens va quedar a tots plegats. (Publicat a Presència, número 1802, de 10 de setembre de 2006)

posted by Miquel Riera @ 1:29 p. m.