dijous, de setembre 28, 2006

Pregoners. Fa tres anys vaig tenir l’honor de ser convidat a fer el pregó de la festa major del meu poble, Torroella de Montgrí, un fet que, malauradament, vaig haver de viure enmig d’una petita polèmica, fruit de la mesquinesa i la curtesa de mires d’alguns dels polítics locals, que no entenien –o no volien entendre– com algú que, en teoria, discrepava políticament del grup al poder a l’Ajuntament acceptés la invitació que aquest li feia de llegir el pregó. Evidentment, no vaig voler participar en la polèmica, ni tampoc vaig fer cas de les pressions que vaig rebre en el sentit que declinés l’oferiment. Faltaria més! Dies després d’aquell calorós estiu del 2003, reflexionant sobre els fets, em vaig adonar que tot plegat ho havia provocat la propensió que tenen molts polítics a voler polititzar la seva administració fins a extrems absolutament desmesurats. És a dir, ras i curt, fins i tot una qüestió tan transversal com qui fa el pregó de la festa major ha de ser tractada des d’una òptica totalment política. És per això que, en el meu cas, no hi entenien res. I és per això que em demanaven que no fes el pregó. Des de la seva ignorància ho interpretaven com un favor polític a la formació que mesos abans els havia tret de l’Ajuntament i no comprenien com algú podia anteposar l’interès comú –o el simple honor de servir a aquest interès comú, que em sembla que tothom, fins i tot ells, tindria en compte– a l’interès partidista.En tota aquesta polèmica estèril que, sortosament, no va anar enlloc–i més quan l’alcalde del poble veí els va donar una lliçó en convidar a fer el pregó qui anys abans l’havia precedit en el càrrec i que era del partit contrari– hi pensava l’altre dia arran de tot el debat encetat pel pregó de les festes de la Mercè de Barcelona que va fer l’escriptora madrilenya Elvira Lindo. I hi pensava perquè el cas, salvant les distàncies, em va semblar molt similar. Amb la diferència que, aquest cop, no se n’escapa ningú, començant pels que van fer el ridícul protestant pel fet que el pregó es fes en castellà –per què no ho havien fet anteriorment quan els pregoners van ser el francès Jack Lang o el també espanyol Jorge Semprún?– i acabant per aquells que van tenir la pensada de convidar Lindo. Com al meu poble, uns i altres es van moure per simple interès polític. Uns, agafant-se a la simple crítica de la llengua usada, sense qüestionar-se aparentment res més i amb la intenció de minar l’adversari polític, i els altres, per haver menystingut, en la seva tria, tot d’autors de la ciutat o del país, amb molts més mèrits a les espatlles que no pas Lindo. El problema, com també passa dia a dia amb molts mitjans de comunicació, amb TV3 al capdavant, és de concepció de país. I és clar, per aquells que van escollir l’escriptora madrilenya, el seu país comença a Portbou i acaba a Lepe, per dir-ho d’alguna manera, i entremig passa per un diari que, justament, es diu El País i que deu ser com el far que els il·lumina cada dia. Per això, és ben normal que, a l’hora de pensar en algú per fer el pregó, busquin entre els seus referents diaris i s’oblidin d’altres autors més propers. Però, és clar, si escollissin aquests estarien fent «provincianisme». Deu ser això. (Publicat a Presència número 1805, de 29 de setembre al 5 d'octubre de 2006)

2 Comments:

At 8:46 a. m., Anonymous Anònim said...

Visita la meva agenda de Catalunya: Agenda

 
At 8:49 a. m., Anonymous Anònim said...

Visita la meva agenda: Agenda de Catalunya

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home