Pòsit franquista. Un nou aniversari de la mort de Franco que passa, afortunadament, com si res. I ja en van 31 des d’aquell 20 de novembre del 1975, quan el dictador va morir tranquil·lament en un hospital de Madrid. Passen els anys; per tant, la democràcia està plenament consolidada –faltaria més!–, però en la societat hi ha encara un important pòsit d’aquell règim que ens va subjugar durant més de quaranta anys.
Hi ha pòsit, per exemple, en l’exèrcit espanyol, malgrat ens vulguin fer creure el contrari a força de missions humanitàries arreu del món. O no són de Franco els retrats i estàtues que encara hi ha a moltes casernes? O no són franquistes les actituds d’alguns militars que fa quatre dies desfilaven per Madrid, per esmentar-ne només alguns? Hi ha també un important pòsit franquista en les forces de seguretat espanyoles. O no és propi d’un règim dictatorial tenir una Guàrdia Civil militaritzada? O no és franquista el tricorni, malgrat la seva llarga història? O no són impròpies d’un règim democràtic les humiliacions –encara que siguin purament administratives– que pateixen molts ciutadans quan van a fer-se el refotut DNI? És clar que exagero, però és, sobretot, a comissaries i casernes de la Guàrdia Civil on durant aquests últims trenta anys m’he sentit com si el temps no hagués passat.
Hi ha un gran pòsit franquista en bona part de la societat civil. O és que la disbauxa urbanística que regna en molts municipis és pròpia de les democràcies més avançades? I la sensació de corrupció que presideix la gestió de molts ajuntaments? Aquest campi qui pugui que jo m’embutxaco els diners forma part de la cultura democràtica? O no és més de república bananera? Per no parlar de tota la simbologia franquista que encara queda en centenars de municipis, ni de les poques ganes que hi ha de revisar la memòria història.Hi ha també el pòsit franquista que retenen tots aquells personatges que, en la mort del dictador, es van girar la jaqueta i van fer veure que, a partir de llavors, eren més demòcrates que els demòcrates de tota la vida. No cal posar noms, ni fer llistes, que tots sabem qui són, però és que, a part dels més coneguts, n’hi ha molts d’altres que van estar molt contents i feliços mentre el dictador era en vida i que després van esdevenir alcaldes, empresaris respectats, diputats o militants del principal partit de l’oposició. Un servidor té ben presents a la memòria uns quants dels seus convilatans que, ara fa trenta anys, no haurien mogut ni un dit per la democràcia o el país –més aviat tot el contrari– i ara són fervents demòcrates catalanistes. O ho fan veure.
I hi ha finalment el pòsit franquista que tenen, tot i que potser no ho saben ni se n’adonen, els membres d’aquest partit nou que es diu Ciutadans-Ciudadanos. Només cal que llegiu, per exemple, els comentaris feixistes –a propòsit, per exemple, de la llengua o la cultura catalanes– que aboquen en fòrums d’internet on algú hagi obert el tema. Qualsevol general d’en Franco, fins i tot aquell que va dir «Mori la intel·ligència!», no ho hauria fet millor. Si això no és franquisme, que vingui en Franco i ho vegi! Ai, no! (Publicat a Presència, número 1813, de 24 a 30 de novembre de 2006)
posted by Miquel Riera @ 1:25 p. m.
1 Comments:
http://apuigsole.blogspot.com/2006/11/les-arrels-que-no-es-van-arrencar-el.html
Publica un comentari a l'entrada
<< Home