dimarts, de novembre 07, 2006


Raó contra la mentida. Haig de reconèixer que, la nit de les eleccions, quan vaig veure que els primers sondejos donaven tres diputats a Ciutadans-Ciudadanos, vaig tenir una sensació de ràbia similar a la del dia abans, quan el Chelsea de Mourinho ens va fer aquell gol a l’últim minut. Més tard he intentat canviar el disgust inicial per una alegria continguda –a l’estil del que reclamen alguns articulistes, satisfets que la democràcia hagi funcionat i que amb la seva entrada a la vida política normalitzada els Ciutadans-Ciudadanos quedaran retratats del tot–, però, francament, m’ha estat impossible. Deu ser segurament pel fet que entre un servidor i el partit d’en Boadella, en Rivera, l’Espada i en Carreras hi ha un abisme ideològic, però aquesta gent em sulfura, i ja sé que reconèixer això és el millor favor que els puc fer. De fet, tinc ben clar que és el que volen veure: tot de gent ben indignada davant les seves provocacions; d’això han viscut i d’això volen viure. Com en Mourinho, gairebé. Però ja confesso que no me’n sé estar. Poden més els meus sentiments dolguts per les mentides que escampen que no pas la més elemental de les prudències. I només cal fer una volta per la web de Ciutadans-Ciudadanos i els enllaços que hi ha per carregar-se ràpidament de raons, de bones raons democràtiques, malgrat que ens vulguin vendre que la patent de la democràcia i de la llibertat només la tenen ells.
Aclarit això, m’agradaria dir que un servidor, que en múltiples articles des de fa anys s’ha mostrat molt reivindicatiu en temes de país, no se sent gens culpable d’haver contribuït –ni que sigui en una ínfima part– a la reacció antinacionalista de Ciutadans-Ciudadanos, com gosen teoritzar alguns articulistes. És a dir, potser sí que vam ser nosaltres els qui vam començar a tirar els primers coets per celebrar les victòries del Barça com si fossin victòries polítiques, però també és cert que teníem –i molt em temo que continuem tenim– molts motius per fer-ho. Entre altres coses, vam ser víctimes d’uns quants coets i no pas, precisament, de focs d’artifici. Llavors, em sembla tremendament injust, a més d’immoral, carregar les culpes d’un presumpte trencament de la cohesió social a Catalunya –que també s’hauria de veure si n’hi ha per tant– en aquells que ens limitem a reclamar uns drets ben legítims. O cal recordar, i només esmento un exemple d’entre molts, que cada dia quan anem a comprar hi ha multitud d’articles que no estan etiquetats en la llengua pròpia del país? Quin estat lliure ho permetria, això? Saben perfectament, els cultes Ciutadans-Ciudadanos, que cap.
Com també saben –sobretot els seus ideòlegs– que si són on són és perquè, des del principi, els ha mogut els ressentiment cap a un partit, el PSC, i un govern, el tripartit, que no va satisfer les seves aspiracions de poder i de canvis. I ja poden anar cridant molt –això que diuen que no tenen accés als mitjans de comunicació és una altra de les seves mentides–, però no han d’oblidar que són pocs, molt pocs. Francament, sé que s’han de respectar les minories, però tampoc podem oblidar que les majories –i els drets i deures que defensen des de fa anys– mereixen un respecte. Faltaria més. ( Publicat a Presència, número 1811, de 10 al 16 de novembre de 2006)

2 Comments:

At 1:49 p. m., Anonymous Ismael said...

Si l'excusa de la seva creació és la manca de cohesió a Catalunya, s'hauria de posar en una balança tots els fets que podem trobar en la societat civil i potser la societat s'hauria de radicalitzar cap a una major defensa de tot allò que és, o vol ser, català.
Els bufons d'en Boadella només han aparegut per fer merder i, com dius, viure de la provocació. Segur que algú encara en traurà profit €conòmic.
Però tot i que puguin ser molestos pels seus actes (ja que dubto que tinguin programa polític real), a mi no em produeixen la mateixa sensació que en Maurinho(Per cert, seria un bon fitxatge per a les estatals). Crec que se'ls ha de deixar fer i que els mitjans ignorin les seves tonteries. Ja cauran pel seu propi pes.

 
At 6:03 p. m., Anonymous Ignasi said...

Fa anys vaig llegir el que un actor deia sobre com es pot reconèixer un actor entre una multitud: "Per la mirada envidriada que li queda quan deixa de ser el centre d’atenció".
Tinc la íntima temença que aquest és el cas del Sr. Boadella: se li ha envidriat la mirada perquè ha deixat de ser el centre d’atenció (si mai ho ha estat). I ens ha de mostrar la seva incomoditat d’una manera cridanera, que és el que sap fer.
Del Sr. Espada només en conec la cara per fotos que n’he vist. Però la cara ja diu coses. Si un dia el veig de cos sencer i constato que camina sense tocar a terra, no quedaré gens sorprès.
No sé res de ningú més ni del perfil dels seus votants. Potser no havien votat mai abans. Ja és quelcom que sapiguem que comptem amb una bossa de personal que s’identifica amb ja veurem quines idees. Ara, bones per al meu país, no.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home