dijous, de desembre 21, 2006

Un català més viu, però més pobre. El catedràtic Joan Veny, codirector amb Lídia Pons, de l’Atles lingüístic del domini català, –magna obra de nou volums que és una fotografia del català integral, des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, feta entre els anys seixanta i setanta del segle passat–, assegura que, des de llavors, hem deixat d’emprar un quaranta per cent del lèxic que es recull en l’atles. És a dir, que gairebé la meitat de les paraules que els investigadors fa més de trenta anys van pode escoltar de boca de nombrosos parlants d’arreu del país ara ja no es fan ni servir.Un servidor no és lingüista i, per tant, no sap si això que li passa al català també li passa, per exemple, al castellà, al francès o a l’italià, víctimes, com la nostra llengua, de la uniformitat que imposen els mitjans de comunicació de masses amb la televisió al capdavant o del simple fet que la gent que viu al medi rural ja no ho fa en aquelles condicions d’aïllament en què s’hi vivia encara no fa pas tants anys.
Però suposem, doncs, que sí, que la pèrdua de lèxic del català és un signe més dels nostres temps que no patim només nosaltres i que aquella diversitat lingüística de fa anys –en què coses tan senzilles com una pastanaga es deien de tres maneres diferents en un radi de vint quilòmetres– va pel camí de desaparèixer i que, anys a venir, parlaran de manera molt semblant –fins i tot en l’accent– a l’Empordà, a la Ribagorça o al Maestrat.
Davant aquesta realista constatació, què hauríem de fer? «Val més que ho deixem córrer. Prefereixo una llengua viva a una llengua rica», diran uns. Altres, segurament, s’exclamaran davant el que consideraran una intolerable pèrdua del nostre patrimoni cultural. Un servidor potser es quedaria a mig camí. Entre altres coses, perquè és evident que amb cada mot que es perd a cada poble o comarca, també es perd una mica de la identitat d’aquell poble o d’aquella comarca. Però també és cert que aquest és un procés que no té aturador i que, posats a triar, potser m’estimo més que els nens no sàpiguen, per exemple, que de les patates fregides també se’n poden dir patates viues –com en deia l’àvia de casa–, i, en canvi, que se’n surtin a l’hora d’haver de fer i no de tenir que fer.
La televisió que ens agermana i que fa que el català sigui cada dia més viu, sembla, doncs, que també fa que sigui més pobre. En definitiva, fa que els nois de Girona ja no diguin aiga i sí aigua i que en comptes de tenir molta fred, en tinguin molt, expressions que fa anys només sentien de tant en tant a la vora de l’Onyar.
El problema, penso, potser no és tant això, que també, com el fet que la pèrdua de diversitat vagi acompanyada de la introducció de lèxic, de frases fetes i de construccions sintàctiques pròpies d’altres llengües més potents, com el castellà o l’anglès. I aquest sí que seria –o, malauradament, ja és– el pitjor que ens podria passar. (Publicat a Presència, número 1816, de 15 a 21 de desembre de 2006)

posted by Miquel Riera @ 10:54 a. m.