dimarts, de gener 16, 2007

Viatge a l'Alguer. Darrerament, i gràcies als vols barats, passejar per l’Alguer és gairebé com fer-ho per qualsevol altra ciutat del país: amb l’arribada de turistes provinents sobretot del Principat, el català és una de les llengües que més se senten en aquest magnífic racó de l’illa de Sardenya. Vaig tenir la sort de poder anar a l’Alguer l’estiu passat, en un viatge de vacances que era alguna cosa més que això, perquè no deixa de ser emocionant i, en certa manera, fantàstic, retrobar, a tants quilòmetres de casa, una ciutat i una gent que se senten tant o més catalanes que nosaltres. Hi vam anar també amb la certesa –inculcada per altres viatgers anteriors– que ens costaria molt de sentir l’alguerès, que la ciutat i els seus habitants feien servir per a tot l’italià i que només algunes senyeres voleiant aquí i allà, un trenet turístic amb el nom de Trenino Catalano, les plaques dels carrers bilingües i algun record a les botigues per a turistes denotaven la catalanitat de la ciutat.
Afortunadament, la visió que ens en vam endur va ser tota una altra. Vam descobrir, per exemple, que el català és ben viu encara en molta gent de l’Alguer i que, si bé és cert que l’italià és la seva primera opció a l’hora de parlar amb els catalans del Principat, també és veritat que, un cop trencat el gel, la conversa té lloc, sense cap mena de problema, en la llengua comuna. I el que és més important: no només vam poder parlar català amb gent gran, sinó també amb persones de totes les edats, la qual cosa ens va encoratjar molt, vistos, sobretot, els prejudicis amb què havíem arribat a l’Alguer. Un fet que demostra com sovint veiem els catalans de pota negra, per dir-ho d’alguna manera, aquells amb qui compartim cultura i llengua i que, malauradament, no gaudeixen de la situació de normalitat –si és que la que tenim aquí es pot qualificar de normal; posem-hi que sí–, com és el cas de la gent de l’Alguer o de la Catalunya Nord, per esmentar només alguns llocs. Una manera de veure el país que no va més enllà de l’Ebre i que comporta, en alguns casos, culpabilitzar fins i tot els ciutadans d’aquests indrets de la pèrdua de la llengua i la identitat cultural que pateixen, tot i que, sovint –com és cas d’algunes comarques valencianes, per exemple– la realitat és ben diferent i positiva. Una manera de veure el país que denota, malauradament, un desconeixement molt gran, un fet del qual tots som una mica responsables, sense oblidar-nos, és clar, pels polítics que manen a Barcelona, a València i a Palma.
Tornant a l’Alguer, el viatge val molt la pena, i no només per veure que, malgrat tot, la cultura i la llengua catalanes segueixen vives en un ambient ben difícil, sinó també per gaudir de la ciutat -amb la magnífica muralla que l’envolta i per la qual no et cansaries de passejar– i dels magnífics indrets naturals que hi ha als voltants –com les platges i el parc natural del cap de Caça–. Un problema, només: l’aigua del mar a l’estiu és un pèl freda. Tot i que això també va bé: serveix per aclarir les idees, la qual cosa no és poc en aquests temps que vivim. (Publicat a Presència número 1821, del 19 al 25 de gener de 2006)

posted by Miquel Riera @ 7:07 p. m.