dimarts, de gener 23, 2007

Vull ser britànic. Bé, això no és ben bé així, perquè, malgrat tot, n’estic molt content, de ser d’on sóc, i molt orgullós del meu país. Però sí que és veritat que sovint hi ha notícies que et fan certa enveja. Com aquesta de la setmana passada, que deia que més de la meitat dels escocesos són partidaris de la independència, segons el resultat d’una enquesta. La notícia per si mateixa no tindria segurament més rellevància de la que té, si no fos perquè, segons la mateixa enquesta, la majoria dels anglesos tampoc veurien malament que Escòcia declarés la independència.
Naturalment que la situació política a la Gran Bretanya no és extrapolable aquí –el mateix fet de l’existència de seleccions esportives per a cada país ho demostra–, però l’enquesta és reveladora de quina és la cultura democràtica que hi ha en un lloc i en un altre. Deu ser segurament que el pòsit democràtic britànic és molt més consistent que l’espanyol, però no deixa de ser curiós, igualment com ja va passar amb el procés de pau irlandès, que els anglesos no donin mostra de rancúnies i retrets diversos, com és habitual entre els nacionalistes espanyols. O algú s’imagina –per molt que els anglesos estiguin una mica tips d’anar pagant els escocesos– una majoria de ciutadans espanyols acceptant democràticament un nou tipus de relació política entre Catalunya i Espanya, o entre el País Basc i Espanya, per exemple? Què ha fallat aquí i qui ha fallat perquè, després de més de trenta anys de democràcia espanyola, el desconeixement sobre la realitat nacional catalana sigui, per exemple, tan gran a la resta de l’Estat? Com és que processos com el del recent Estatut de Catalunya, allunyats clarament de qualsevol intenció independentista, aixequen encara reaccions irades i fora de qualsevol raonament mínimament democràtic com les que hi havia l’any passat per aquestes dates? És aquesta una responsabilitat dels dos partits polítics majoritaris, PSOE i PP, que no poden, ni volen, acceptar la més mínima possibilitat de canvi? O tot plegat transcendeix l’àmbit de la política i potser també es tracta d’una feina més àmplia que abraci àmbits com ara l’escola i la família? O la qüestió ja no té remei i una relació idíl·lica de respecte mutu entre les dues parts és com somiar truites, vistos el menyspreu i la poca consideració amb què continua sent tractat el fet diferencial català? O és que amb el nou Estatut tot són flors i violes? Què ha canviat? Si al primer revolt, a l’hora de parlar del finançament, ja ens hi han posat una bassa d’oli perquè fem una bona relliscada. Si ja hi tornem a ser...
En el títol deia que m’agradaria ser escocès i de seguida de començar a escriure aclaria que no, que estic molt content de ser d’on sóc. El que passa és que ja estic ben cansat que, entre alguns d’aquí i els molts d’allà, no ens obrin una petita escletxa d’esperança per trencar inèrcies polítiques d’anys. Però ara que hi penso... a veure si la solució serà aconseguir que, en comptes de pagar, cobrem, com els escocesos. I a les Espanyes se’n cansen i ens avien. (Publicat a Presència, número 1822, del 19 al 25 de gener de 2007)

posted by Miquel Riera @ 2:53 p. m.