dimecres, de gener 24, 2007


Les coses comunes. La trobada a Barcelona, ara fa una setmana, dels presidents d’algunes de les regions que havien format part de l’anomenada Corona d’Aragó –no hi havia, perquè aquesta és encara una Europa dels estats, cap representant del Rosselló, ni de Sicília o de Sardenya, per exemple, però això ja és un altre tema– per constituir finalment, i després d’anys de polèmiques, el patronat de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, ens ha dut a reflexionar sobre com de malament els polítics gestionen els temes que ens són comuns.
No faré pas ara una crida a la independència dels Països Catalans, ni a la tornada a un país que van desfer entre la incompetència d’alguns reis propis i la pressió d’altres d’estrangers, però sí que m’agradaria deixar constància –tal com queda ben palès en la fotografia que acompanya aquest escrit– que els polítics que governen les terres dels antics reialmes catalans, tots miren cap a un lloc diferent i que això –que ja fa massa anys que dura– està portant la cultura i la llengua comunes a un carreró sense sortida, entre altres coses, perquè és evident que, per molt d’esforç que facin un o dos, sempre farien molt més tots plegats.
La mesquinesa que presideix la gestió del Partit Popular, tant al País Valencià com a les Balears, no hi ajuda gens, evidentment, però és que abans hi havien manat els socialistes i les coses tampoc eren tan diferents. Pel que fa a Catalunya, a qui correspondria, en certa manera, fer de pal de paller, la prepotència de molts dels seus agents culturals i el fet que, simplement, els polítics no han cregut en la necessitat de mancomunar esforços amb la resta del territori, han provocat que pràcticament estiguem igual que fa vint anys.
Francament, a un servidor no li semblaria pas tan difícil, partint de la base, a més, que la cultura i la llengua són un patrimoni comú que la llei obliga a salvaguardar i a promoure, l’articulació d’organismes comuns –el fallit Institut Ramon Llull podria ser-ne el punt de partida, o potser ja no– que centressin els seus esforços en coses tan senzilles –i que, d’altra banda, tenen molts països amb la mateixa cultura– com són la promoció de la literatura, la música o les tradicions. El que passa, però, és que sí que ho deu ser, de difícil, vistes les dificultats que hi ha hagut en el mateix Llull, o vistes les polítiques contràries a la cultura i la llengua pròpia endegades sovint a València o a Palma, o ni tan sols començades a Saragossa. Mentre, a Catalunya, com sempre, només sembla que ens preocupi allò «nostre», com si no tinguéssim res a veure amb tot el que es crea més avall de l’Ebre o mar Mediterrània enllà.
En tot cas, no deixa de ser significatiu el llenguatge que van utilitzar els presidents Camps i Matas en l’acte de dissabte passat quan van referir-se en tot moment a l’històric arxiu com un archivo español. Queda clar que amb companys de viatge com aquests, i amb el poc entusiasme dels altres, poca cosa farem. (Publicat a Presència, número 1822, de 26 de gener a l'1 de febrer de 2007)

posted by Miquel Riera @ 6:50 p. m.