divendres, de març 09, 2007

Més sobre el canvi climàtic. Llegir el seu bloc o algunes de les entrevistes que li han fet darrerament és un exercici que, com a mínim, fa pensar, la qual cosa, en aquests temps en què vivim, tampoc està tan malament. Estic parlant del basc Anton Uriarte, un geògraf i expert en climatologia i paleoclimatologia, que destaca per la seva visió escèptica sobre l’anunciat canvi climàtic planetari amb afirmacions contundents i sorprenents. Sobre el CO2, per exemple: «El CO2 és un gas bo vital, tan important per a la vida terrestre com ho és l’oxigen. Una atmosfera amb més CO2 és més fèrtil, ja que el CO2 és en la base de la fotosíntesi. De fet, encara que soni una mica a escàndol el fet de dir-ho, el planeta, observat des dels satèl·lits, cada cop està més verd, excepte allà on es talen els boscos.» O sobre el protocol de Kyoto: «Kyoto és un eslògan que els governs de França, la Gran Bretanya i Alemanya estan aprofitant per carregar-se com a font d’energia global la més barata, més ben repartida, menys monopolitzada i més abundant: el carbó. I de passada perjudiquen els EUA, que extreuen més del 50% de la seva energia del carbó.» O sobre els efectes del canvi climàtic: «No hi haurà tals efectes. Però sí que ens hem de preparar per afrontar la proliferació de l’energia nuclear, amb fàbriques i dipòsits d’urani enriquit arreu, gràcies al canvi climàtic.»
Com veieu, aquest home no té pèls a la llengua. Com quan assegura rotundament que una anàlisi històrica dels desastres climàtics no ratifica la idea que el clima cada cop és pitjor. I fa memòria de diferents desastres naturals «de quan les emissions de CO2 eren insignificants», molt més importants que els huracans del Carib de l’estiu del 2005. O quan, afirma, amb dades a la mà, que no és cert que Groenlàndia o l’Antàrtida hagin mostrat en les últimes dècades una tendència general al desgel. «Groenlàndia ha patit un parell d’anys càlids. A l’Antàrtida, que no s’ha escalfat, això no la perjudicaria perquè augmentarien les nevades», assegura Uriarte que, en tot cas, treu importància al desgel que sí que reconeix que es produeix a l’Àrtic.
El geògraf, que diu que tot plegat és un afer de negocis i recomana mirar els noms dels consells d’administració de les empreses que, per exemple, promouen energies alternatives, «bàsicament a la cacera de subvencions», recalca que ell és, sobretot, un escèptic. «L’escepticisme i un punt de vanitat és el que, fins fa poc, ha mogut l’esperit científic. Ara és el diner i el cinisme allò que més ho mou», afirma Uriarte, que creu que el que sobretot està afectant el planeta d’alguna manera és el creixement demogràfic: «En un segle hem passat de dos mil a més de sis mil milions d’humans. A més, l’esperança de vida s’ha duplicat. Això ha exigit ocupar noves terres, multiplicar els regadius, construir ciutats. Modificar, en definitiva, bona part de la superfície terrestre. I per a aquell que no ho sàpiga, l’aire s’escalfa una mica des de dalt, però sobretot des de baix. Per tant, si hem modificat el terra, és normal que hàgim influït una mica en la temperatura de l’aire», conclou.
Per tant, el que dèiem al principi. Per pensar-hi. O si més no, per tenir en compte alguna veu dissident entre tant discurs unitari. La qual cosa, evidentment, també va molt bé per a la higiene general d’un debat molt més important del que sembla. (Publicat a Presència, número 1828, del 9 al 15 de març de 2007)

posted by Miquel Riera @ 12:26 p. m.