dimecres, de febrer 28, 2007

L'estafa del negoci corrupte.- A vegades hi ha situacions reals que sembla ben bé que siguin extretes directament d’una pel·lícula. És el que els va passar fa uns dies a una parella d’amics, els quals van estar a punt, fins i tot, d’ésser víctimes d’una estafa internacional. Tot va començar quan, disposats a vendre’s una propietat familiar, van decidir penjar un anunci en un d’aquests portals d’internet en diferents llengües. Al cap d’uns dies van rebre una trucada d’un ciutadà francès que es va identificar com el representant d’un potent inversor britànic interessat en la compra de la propietat. D’entrada, l’home ja els va avançar que el preu no serà cap problema i que allò més important és saber si els nostres amics estan disposats a cobrar una quantitat en diner negre, la qual cosa és evident que hauria d’haver despertat les seves sospites, però ja se sap que en aquest país el diner de «sota la taula» –com l’anomenava el contacte francès– és la cosa més normal en qualsevol transacció immobiliària, i que tiri la primera pedra qui estigui lliure de culpa. Però no, ningú va sospitar res; tampoc ho va fer quan els van preguntar si ja tenien altres ofertes per l’immoble i els contactes van tirar endavant fins que es va concertar una cita a Barcelona.
La trobada es fa en un restaurant prop del port olímpic. El contacte francès es presenta a la parella a l’entrada del local. Vestit negre amb ratlles blanques -d’aquells que només porten els gàngsters de les pel·lícules–, l’home comença a aixecar, ara ja sí, les sospites dels nostres amics, sospites que es confirmen quan van a seure a la taula amb el presumpte inversor britànic, vestit també negre, segell daurat de grans dimensions a la mà dreta, ulleres de sol i estratègicament situat d’esquena al sol i al mar de tal manera que la parella ha de seguir la conversa mig enlluernada. Sense gaires preliminars, l’inversor diu ràpidament que no hi haurà problemes pel preu de la finca i que el que vol aclarir aviat és si els fa res que el diner negre sigui en francs suïssos. També els ofereix un estrany tracte, que també li canviïn de francs suïssos a euros, però no pas quatre rals, sinó uns 30.000 euros! La parella no ho veu gens clar tot allò, però pensa, d’altra banda, que potser trigaran unes quantes setmanes, si no mesos, a tenir un comprador com aquell. S’acomiaden amb la promesa d’una resposta ràpida. De tornada a casa, però, tot fent una cerca per internet sobre el canvi de francs suïssos a euros, descobreixen casualment una nota policial que adverteix d’estafes com la que han estat a punt de patir. En diuen rip deal –traduït com «transacció bruta» o «negoci corrupte»–, i n’haurien estat víctimes en la trobada en què haguessin intercanviat euros per francs suïssos: en la maleta amb els diners que entreguen els delinqüents només els bitllets del damunt són bons! Com en les millors pel·lícules, ja ho veieu. I és que la realitat sovint supera la ficció: només calia veure els dos estafadors per comprovar-ho. Ah! I per què insistien tant sobre si els nostres amics tenien més ofertes? Doncs per què si no en tenien, així hi hauria més ganes de vendre i, per tant, més possibilitats de ser estafats. Alerta, doncs, que ja ho diu la dita, que qui massa vol res no pesca. (Publicat a Presència, número 1827, del 2 al 8 de març de 2007)

posted by Miquel Riera @ 1:57 p. m.