dijous, de maig 03, 2007


La vida dels altres. Tinc un amic a qui la policia de l’antiga República Democràtica Alemanya (RDA) va tenir retingut un parell d’hores en un despatx en un dels passos fronterers que permetien l’accés al Berlín oriental. Resulta que els agents es van malfiar d’ell després de veure que el seu aspecte físic no coincidia amb el que mostrava la foto del passaport. Ara no recordo si és que ell no duia barba i al document sí, o a la inversa. Bé, tant li fa. El cas és que l’amic va recordar durant molt temps l’experiència, la por i la incertesa viscudes, però sobretot, la rigidesa d’uns policies que, segons ha explicat en nombroses ocasions, semblaven extrets talment d’una pel·lícula de nazis. He tornat a pensar en l’antiga RDA després de veure una de les pel·lícules més interessants dels últims temps, La vida de los otros, del director Florian Henckel von Donnersmarck, Oscar 2007 a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Per a aquells que no ho sàpiguen, el film explica la història d’un autor teatral a qui el règim decideix controlar. L’encàrrec recau en un hermètic i solitari agent de l’Stasi, el cos militar que vigilava tots i cadascun dels moviments dels ciutadans de la RDA. L’home comença a fer la seva feina amb la cura de sempre fins que, en un moment donat, sembla adonar-se que s’ha situat en el costat incorrecte. No voldria ara revelar res més sobre l’argument del film, però sí que m’agradaria destacar el fet que els homes bons apareixen on menys ho esperem i també que, malgrat la societat en què vivim, sortosament n’hi ha molts més dels que ens pensem.

Dit això, allò altre que més em va interessar de la pel·lícula és la manera com reflecteix, tant pel que fa als decorats com al vestuari, com era la vida en les antigues repúbliques comunistes de l’Est. Sordidesa seria la paraula exacta per definir, per exemple, alguns dels locals públics, com un bar que apareix al film o el pis on viu l’agent de l’Stasi. Un servidor no va ser mai a la RDA, però sí a l’antiga Txecoslovàquia i, francament, la fredor viscuda amolts llocs se’m va fer palpable de nou en el film. Igualment com la sensació de viure en un estat policial i militaritzat, amb molta gent d’uniforme arreu. I també, naturalment, aquells rètols amb proclames, coronades per falçs i martells a dalt i a baix; i tot de monuments, cadascun més estrambòtic, per enaltir les virtuts dels camarades morts en combat, el treball a les fàbriques o la força de l’exèrcit.

Aquest Sant Jordi hi ha un llibre que ha passat relativament desapercebut, però que pot ajudar a comprendre com la gent podia sobreviure en un règim com el que va subjugar els alemanys de la RDA. Es tracta d’Humor de combat (La Campana), del mestre de periodistes Josep Pernau, un recull d’acudits anònims nascuts en tota mena de dictadures i que l’autor situa en cada moment històric. Com aquest que segurament s’explicava a la sòrdida República «Popular» alemanya: «Què en penses, camarada, de la direcció del Partit?» «El mateix que tu.» «Quedes detingut!» (Publicat a Presència número 1836, del 4 al 10 de maig de 2007)

3 Comments:

At 2:01 p. m., Anonymous Ralf said...

Aiii senyor senyor!!!

recordeu que quant el lleó és caçat el caçador és l'heroi.

 
At 10:37 a. m., Blogger Miquel Riera said...

I moltes vegades un gegant no és més que l'ombra d'un nan.

 
At 2:50 p. m., Blogger Dani Coll said...

Sí. Molt bona pel.lícula, Miquel.

A banda del que has ja explicat tu, també trobo destacable el guió. Com se'ns expliquen les diferents històries del film, totes prenent com a punt de partida el Wesler : La relació de la parella, el clima d'angoixa a la RDA, la corrupció dels polítics,...

L'agent de l'Stasi es converteix en els nostres ulls i les nostres orelles, tot aprofitant la seva ànsia de viure una vida que no li pertany, de degustar les sensacions d'un artista per ell, un home gris, rígid i fred que representa a la perfecció el règim per a qui treballa.

D'altra banda, afegir també la meva recomanació al llibre del Josep Pernau. Encara que jo no sigui del tot imparcial, es tracta del pare del meu cunyat, el Gabriel Pernau, també periodista i escriptor, de qui et recomano els seus llibres de viatges per arreu del món.

Salut !

Tens pressa ? http://sensepresses.blogspot.com

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home