dimarts, d’abril 17, 2007

Als feliços escollits. To the happy people. «Als feliços escollits.» Va ser l’escriptor francès Stendhal qui fa anys va incloure aquesta dedicatòria en un dels seus llibres, diuen que enfadat perquè el gran públic de l’època no valorava la seva obra. «Als feliços escollits.» És a dir, només a aquells que suposadament sabien apreciar el seu art, només a aquells que, en teoria, estaven preparats per gaudir de la seva literatura.
L’anècdota m’ha vingut al cap després de llegir l’experiment que han portat a terme el Washington Post i el reconegut violinista Joshua Bell i que va consistir a comprovar la reacció de la gent davant una actuació del músic als passadissos del metro de la capital nord-americana. Es tractava, en teoria, de veure si el personal sabia apreciar la qualitat de la música de Bell, que va oferir un concert de prop tres quarts d’hora tocant, a més, amb un Stradivarius de l’any 1713! Però el cas és que gairebé ningú es va aturar a escoltar la interpretació del músic, que va acabar recollint poc més de trenta dòlars, ni una tercera part del que valien les entrades del concert que justament tres dies enrere havia ofert a Boston amb el mateix programa. Pel diari i per Bell, que ha reconegut que els pitjors moments eren quan acabava una peça i ningú l’aplaudia, amb l’experiment han pogut demostrar que la «bellesa passa desapercebuda» i que la gent és incapaç de reconèixer un virtuós si aquest no està situat en el context. Però és evident que l’anàlisi no pot ser tan simplista. D’entrada, s’hauria de mirar si el lloc i l’hora eren els adequats, que tot fa pensar que no, perquè molta gent segur que anava amb presses cap a la feina i probablement amb els auriculars posats. Segurament els resultats haurien estat uns altres si Bell hagués actuat, per exemple, en un parc o en una plaça amb la gent amb actitud més relaxada i, per tant, més predisposada a escoltar música clàssica.El debat, ho demostra l’antiga dedicatòria de Stendhal, ve de molt lluny i és ben actual en un món dominat pel màrqueting i les modes, i en el qual, dia sí dia també, productes pèssims de cinema, música o literatura són elevats a la categoria d’obres mestres quan, en realitat, no haurien hagut de merèixer ni una ratlla als diaris, ni un minut a la televisió. Però què i qui marca la diferència entre el que és bo i el que és dolent? Com ho ha de fer el gran públic per discriminar entre tant missatge enganyós, entre tanta publicitat, entre tanta pressió social que sovint fa de molta gent uns autèntics ignorants si no saben qui és tal o qual personatge televisiu, per exemple? Com ho han de fer molts ciutadans per reconèixer la qualitat d’un producte cultural si, per exemple, mai ningú els ha ensenyat a diferenciar el que és dolent del que és bo, si mai ningú els ha educat, en el sentit literal de la paraula, perquè sàpiguen apreciar-los. Em fa l’efecte que si aquesta educació arribés a tothom, i no només als «feliços escollits» de Stendhal, segur que molta més gent s’hauria aturat a escoltar Bell al metro de Washington. Malgrat el soroll i les presses. (Publicat a Presència número 1833, del 13 al 19 d'abril de 2007)

posted by Miquel Riera @ 11:14 a. m.