dimarts, d’abril 03, 2007


Setmana Santa. Plou una mica seguit, per fi, aquests dies previs a la Setmana Santa. Feia falta, de veritat, que plogués. El país –no pas tot, perquè cap a l’Ebre i al sud del País Valencià déu n’hi do l’aigua que hi ha caigut– necessitava i continuarà necessitant unes quantes regades com la d’aquest inici d’abril. De fet, les setmanes santes sovint han estat passades per aigua. És temps, aquest, de núvols que van i vénen, d’inestabilitat. Per això, pot fer una mica de tot. Pot ploure ara sí, ara també, o pot fer uns dies ben clars, nets i de calor. Aquella caloreta que ja comença a omplir les platges dels primers assedegats de sol, aquells que sembla que no es puguin estar d’estirar-se a la sorra a prendre, com si fos manà dels déus, la llum solar.

Abans, i aquesta no deixa de ser segurament una falsa impressió, un record manipulat pel pas del temps; abans, deia, les setmanes santes, sobretot un dijous sant o un Divendres Sant a la tarda, eren dies grisos, amb un cel tapat, molt més adient per a l’esperit religiós que ho envoltava tot que no pas un sol radiant com el que, i suposo que això també és una sensació equivocada, em fa l’efecte que ha brillat aquestes últimes pasqües. Semblava, fins i tot, que una tarda de Passió amb sol no podia ser. A ningú li passava pel cap que fes bon temps. I això que en feia, com en fa ara, és clar.

Tot ja fa anys que ha canviat molt. Afortunadament. Ara res s’atura; al contrari, tot es posa més en marxa, en una espècie de provatura de com serà l’estiu. Aquest efecte, naturalment, es nota molt en zones turístiques com l’Empordà. No té res a veure, per exemple, fer el vermut en una terrassa de l’Estartit el diumenge abans de Rams amb fer-ho en aquesta data assenyalada o uns dies més tard. D’una tranquil·litat absoluta es passa a l’enrenou d’una petita gran ciutat. El mateix succeeix en els petits pobles, com ara Peratallada, Sant Martí d’Empúries i tants d’altres amb atractiu turístic de la comarca. Tot plegat dura fins al dilluns de Pasqua, però res ja no és el mateix. L’arribada del bon temps, sobretot si la Setmana Santa cau molt avançada en el calendari, marca l’inici de la temporada turística i la calma hivernal ja no es tornarà a recuperar fins ben bé a mitjans d’octubre, quan, amb el canvi d’hora, els dies siguin indefectiblement més curts i la gentada prefereixi l’escalfor de la llar a les passejades entre carrers estrets o vora el mar.

Cau un bon ruixat en aquest matí gris i frescot previ a la Setmana Santa pròpiament dita, el pitjor temps que, segons els empresaris turístics, podria fer durant una Setmana Santa, però enguany, em fa l’efecte, pocs se’n queixaran o s’atreviran a fer-ho. I és que el país necessita, tant o més que els diners que es mouran aquests dies, l’aigua que ara cau del cel. Tot i que potser resulta que al final ens fa com fa tres anys i no para de ploure fins ben bé a finals de maig. O és ja que ningú se’n recorda, que la del 2004 va ser una de les primaveres més plujoses del segle? Coses del canvi climàtic, suposo. O no. (Publicat a Presència, número 1832, del 6 al 12 d'abril de 2007)

posted by Miquel Riera @ 6:52 p. m.