dijous, de març 29, 2007

Sèniors. Escolto per la ràdio, mentre vaig cap a Barcelona per aquesta autopista plena de camions i sense ampliar a tres carrils que es l’AP-7; escolto per la ràdio, deia, una entrevista que fa en Toni Clapés per RAC1 a tres periodistes catalans de Televisió Espanyola (TVE). Són la Rosa Maria Calaf, en Jaume Codina i en Pere Barthe. Tres professionals reconeguts de la televisió pública espanyola que d’aquí uns mesos estaran a l’atur amb una bona prejubilació a la butxaca, però sense aportar-nos res del tot i el molt que encara ens podrien aportar. Als tres els han obligat a jubilar-se abans d’hora, molt abans d’hora –tenen els cinquanta llargs fets–, en un moment de plenitud professional destacada, en aquell moment en què l’experiència, després d’anys a la feina, és realment un grau. És veu que no, però. La deixadesa empresarial i política en què ha viscut TVE els últims anys porta a situacions absurdes com la que afecta Codina, Barthe, Calaf i tants altres periodistes, realitzadors i professionals de la televisió als quals això de jubilar-se ja no els fa cap gràcia. Entre altres coses, perquè pensen que encara poden aportar coses, i moltes. Un servidor també ho creu. I per això no entén de cap manera com és que una televisió pública pugui prescindir alegrement de tants professionals qualificats. De fet, això de prescindir dels seniors, que en dirien els americans, és un fet habitual en aquest país, com si a partir d’una determinada edat els professionals ja no tinguessin capacitat per absorbir canvis, informació, procediments, maneres de treballar, com si no poguessin tenir idees o com si les més brillants només les tinguessin els més joves, com si durant la seva vida laboral –que, cal no oblidar-ho, s’ha desenvolupat en un món a mil per hora– no s’haguessin adaptat amb èxit a canvis tecnològics, com si l’experiència acumulada no servís ara per a res, que per alguna cosa –no?– les societat primitives i no tan primitives respecten l’opinió dels més grans.
I mentre escoltava la Calaf, en Codina i en Barthe, vaig recordar que un servidor potser no és tan gran com aquests col·legues periodistes, però que aquest abril ja farà trenta anys que va publicar el seu primer article –justament en aquesta revista–; poca cosa, només una crònica apassionada d’un jove de setze anys disposat a fer carrera en l’ofici, del qual llavors, evidentment, ho desconeixia tot. Batalletes a part, i arribats a una efemèride com aquesta, un pensa que, malgrat el temps recorregut, encara li queden moltes notícies per explicar, molts articles per escriure, moltes portades per pensar, molts consells per donar i moltes idees per materialitzar. En fi, que no es pas que hom vulgui treballar eternament, que crec que la jubilació ens l’haurem ben guanyada, però, francament, em fa l’efecte que ens tocaria molt la pera que ens passés el mateix que a en Jaume Codina, l’únic dels tres col·legues que ara es prejubilaran de l’ofici a qui, fa anys, vaig tenir el gust de conèixer. I sembla que era ahir. (Publicat a Presència, número 1831, del 30 de març al 5 d'abril del 2007)

posted by Miquel Riera @ 1:53 p. m.