dijous, de maig 17, 2007

Prohibit prohibir. L’eslògan es va fer famós el maig del 68, però em fa l’efecte que torna estar de prou actualitat tenint en compte alguns casos que hi ha hagut darrerament. Abans que res, però, que quedi clar que no vull de cap manera afegir-me a les irresponsables declaracions de l’expresident Aznar. Que una cosa és limitar el nivell d’alcohol a l’hora de conduir, l’accés dels menors a determinats videojocs o el consum de substàncies perilloses, i una altra, prohibir, per exemple, la difusió d’un vídeo crític amb el poder, com van fer els jutges al País Valencià, amb arguments tan simples com que no érem en campanya electoral. Tampoc m’agradaria parlar massa de la greu prohibició que afecta les formacions polítiques de l’esquerra independentista basca, a qui han impedit presentar-se a les eleccions municipals, trencant la més elemental de les normes democràtiques. Per aquest camí, és evident que el País Basc continuarà en el mateix carreró sense sortida de sempre, molt lluny del camí que fa pocs dies han marcat la gent d’Irlanda del Nord, entre altres coses perquè tots sabem que en aquest Estat anomenat Espanya hi ha coses que no és que ja no es puguin canviar, sinó que ja no se’n pot ni parlar, i no només perquè mani el calendari electoral. Que també.
Anem al gra, doncs. Les dues absurdes prohibicions, per exemple, que han afectat espectacles teatrals. La primera va obligar a suspendre una obra en què s’escorxava un xai en directe, en una acció que servia per parlar de la tradició musulmana. La segona, de fa pocs dies, va fer plegar veles a una peça del Teatre Lliure durant la qual es bullia un llamàntol també en directe. Deixant de banda l’oportunisme i la provocació que hi ha en les dues accions teatrals, sembla francament absurd que una llei de protecció dels animals arribi a límits tan ridículs en la seva aplicació. És el mateix cas que passa amb la prohibició d’utilitzar animals en els espectacles de circ a Barcelona, que pot semblar molt progressista, però que és totalment contradictòria amb l’existència d’un zoo com el que hi ha a la Ciutat Comtal.
Fins ara hem parlat d’absurditats, però cal parlar, naturalment, de vulneracions dels mínims drets ciutadans. És el cas de la prohibició del vídeo Ja en tenim prou, molt crític amb el PP de València. Primer, com si, en l’època del You Tube això servís de molt, i segon, com poden tenir la barra de prohibir un treball com aquest i no fer res, per exemple, per aturar les mentides que va difondre Tele Madrid sobre el castellà a Catalunya. Com sempre, no tot es mesura amb el mateix regle.
I hi ha finalment, el cas aquest del cantant jamaicà, autor fa anys d’algunes lletres ofensives per a gais i lesbianes i que només va poder actuar a Barcelona després que li fossin «visades» les cançons i amb el compromís de fer crides a favor de les llibertats individuals. Un servidor ja troba bé que es vigilin i castiguin les actuacions de determinats col·lectius –l’extrema dreta, per exemple–, però, no sé per què, el cas aquest del jamaicà em fa recordar quan dúiem al ministeri les lletres de les cançons d’en Llach o en Raimon, perquè el censor de torn decidís quines podien cantar en el recital que havíem organitzat. (Publicat a Presència, número 1838, del 18 al 24 de maig de 2007)

posted by Miquel Riera @ 3:25 p. m.