divendres, de juny 01, 2007

Encertar el futur. Corre per internet la reproducció facsímil d’un curiós article publicat el mes de desembre del 1900 en una revista nord-americana i en el qual, sota el títol «Què pot passar en els propers cent anys», un tal John Elfreth Watkins Jr. feia prospectiva de com aniria el món en el segle que s’iniciava. El més interessant és que Watkins, que assegurava haver consultat diferents savis i científics, en va clavar unes quantes, començant, per exemple, pel nombre d’habitants que va calcular que tindrien els Estats Units l’any 2000: ni més ni menys que uns 350 milions de persones; i seguint amb els telèfons mòbils, una tecnologia que no van saber preveure, molts anys més tard, ni els grans autors de la ciència-ficció ni els grans directors de cinema que, com Stanley Kubrick, van filmar el futur. Watkins Jr. també va encertar-la dient que al segle XX els nord-americans serien molt més alts perquè s’alimentarien millor i tindrien més bona salut; que l’anglès seria la llengua més utilitzada al món; que hi hauria calefacció i aire condicionat a les cases; que es vendrien i repartirien sense problemes aliments preparats; que els trens viatjarien a alta velocitat; que els vehicles a motor substituirien els de tracció animal; que les fotografies es podrien enviar a distància; que càmeres repartides arreu del món permetrien saber què passa a cada lloc a l’instant; que la música arribaria a totes les cases amb diferents aparells; que la tecnologia mèdica permetria explorar dins del cos humà o que hi hauria roses de tots colors.
En canvi, el periodista es va equivocar en preveure altres qüestions, com ara que no hi hauria mosques o mosquits; que s’exterminarien les rates o que els cavalls gairebé s’extingirien; que l’educació universitària seria gratuïta per a tothom; que les maduixes serien tan grosses com les pomes o que els carrers de les nostres ciutats serien només per als vianants perquè els cotxes circularien per vies subterrànies. Watkins i aquells amb qui va parlar tampoc van saber preveure l’existència dels avions, tot i que a l’article sí que es parla que hi haurien dirigibles que serien utilitzats amb fins militars, com sí que va ser.
I tampoc van saber veure que el món no seria tan perfecte com l’imaginaven i que, en el decurs del segle XX, la humanitat viuria dues grans guerres i es dessagnaria en centenars de conflictes més arreu, o que, simplement i malauradament, tot el nivell de benestar que sí que aconseguiria la població nord-americana, cent anys més tard, encara el veuen molt lluny milions de persones de tot el món que continuen patint gana, cuinant amb llenya i sense accés a l’educació, malgrat que, a quatre passes d’allà on viuen, els telèfons mòbils imaginats per J.E. Watkins Jr. siguin una realitat que els acosta a un món on les desigualtats són el pa de cada dia.
En tot cas, un vot per a l’optimisme, perquè, malgrat que l’home és l’únic animal que ensopega tres cops amb la mateixa pedra, estic segur que en els cent anys que han de venir serem prou capaços, malgrat les dificultats, de millorar, i molt, la qualitat de vida de la majoria dels habitants del planeta. (Publicat a Presència, número 1840, del 31 de maig al 5 de juny de 2007)

posted by Miquel Riera @ 10:42 a. m.