divendres, de maig 25, 2007

Apagat o fora de cobertura. El telèfon mòbil al qual truca està apagat o fora de cobertura.» No sé qui va ser la persona que va redactar aquesta frase, però si cobrés cada vegada que algú l’escolta seria de les més riques del món, bàsicament perquè deu ser de les frases que més es fan i es desfan cada dia, si n’excloem algunes de religioses, les típiques salutacions «hola!» i «adéu!» o algunes paraulotes que no venen al cas.
Diuen que els telèfons mòbils ens han permès comunicar-nos millor i que, gràcies a ells, podem parlar amb familiars i amics en tot moment, independentment del lloc on siguin. L’avenç ha estat realment important, però sovint, i això sol passar en el moment més inoportú, l’invent falla més que una escopeta de fira. És llavors, que es produeixen situacions ben absurdes. Com quan truques, et responen però no se sent res, o el que se sent és totalment inintel·ligible. «No et sento... Que hi ets?... Et perdo... t’estic perdent...» Son també frases que ara fem servir molt sovint. O quan truques, i tot i que saps que la persona a qui va dirigida la trucada hauria de tenir el mòbil connectat i en zona de cobertura, ningú contesta. I és clar, salta el contestador, i quinze cèntims més de benefici per a la companyia. Que, naturalment, no són res, però que sumant i sumant, són molt. I, és clar, com que no només ho proves una vegada, sinó que ho fas unes quantes, doncs ja us podeu anar imaginant quina gallina dels ous d’or és aquesta.
Ara, les companyies s’han inventat un servei que en diuen d’avisador. A mi me’l van activar sense ni dir m’ho i funciona relativament bé, i com que per donar-te’n de baixa t’has d’empassar no sé quants minuts de musiqueta i una bona estona de conversa amb un comercial, doncs encara el tinc disponible. L’invent consisteix que reps un missatge que t’avisa que la persona a qui has trucat i que tenia el mòbil apagat l’acaba de connectar. Més negoci per a la companyia, naturalment, però, com a mínim, no perds el temps trucant cada dos per tres.
Hi ha després tot allò de les trucades perdudes, que si no hi estàs acostumat et treuen de polleguera. Sobretot per la cara de babau que et queda després d’haver agafat el telèfon, haver dit «sí?», haver insistit en veure que ningú et contesta i haver vist tot seguit que ja havien penjat.O la incertesa que suposa haver de respondre una trucada d’aquelles de «número desconegut». Qui deu ser? L’asseguradora? De la feina? La telefònica? Algú que em vol vendre un apartament? Els del Plus? O ningú? Perquè això darrer també passa. Sovint despenges i no hi ha ningú. I resulta que truques per veure qui era i et diuen que el número aquell té les trucades restringides. Una explicació que també et deixa un pèl inquiet. Perquè, què vol dir tenir les trucades restringides? Que li han tallat el telèfon? O que no vol que el truquin determinades persones? O les dues coses? O que, simplement, es vol desconnectar de la bogeria aquesta dels mòbils, que també podria ser? Llavors, em sembla que m’hi apunto. (Publicat a Presència número 1839, del 25 de maig a l'1 de juny de 2007)

posted by Miquel Riera @ 1:50 p. m.