dimarts, de juny 12, 2007

Repartir-se les poltrones. Aquests quinze dies previs a la constitució dels nous ajuntaments hem assistit al lamentable espectacle de la repartició de les poltrones del poder. Potser és que no hi ha una altra manera de fer-ho –a mi em semblaria que sí–, però els pactes, contrapactes, acords i desacords que s’han vist a molts pobles són la part més lletja de la política, justament aquella que està fent, segurament, que els ciutadans s’abstinguin cada dia més d’anar a les urnes. Entre altres coses, perquè veuen, simplement, que el seu vot no val res i que els polítics que han escollit se’l passaran directament pel forro pactant amb qui havien jurat que no ho farien mai, per tal d’aconseguir aquella parcel·la de poder o aquell despatx des del qual podran fer i desfer. Francament, un servidor té la sensació, i em fa l’efecte que aquesta és una observació compartida amb molta gent, que aquests últims dies el que bàsicament s’ha negociat entre els partits han estat més els càrrecs que no pas els programes, malgrat que ens vulguin fer creure el contrari. És per això que fa basarda sentir, per exemple, Jordi Portabella descabdellant en roda de premsa les hipotètiques raons per les quals no s’ha posat d’acord amb els seus antics socis a l’Ajuntament de Barcelona, quan tothom sap que només no ho ha fet per pura i dura estratègia política. O com aquells que diuen senzillament: «Acceptarem la millor oferta». Què vol dir la millor oferta? I tant li fa d’on vingui?
I és que es pensen que entabanen el personal a base de retòrica, quan, en realitat, estan vetllant i negociant quins càrrecs tindrà el seu partit a la Diputació, a l’Ajuntament de tal població, o com s’ho faran entre tots per aconseguir un sou per als diferents assessors que tenen treballant en les institucions i fundacions que controlen. Ja sabem que la política de partits és, segurament, el procés que millor garanteix la participació democràtica, però l’espectacle viscut aquests dies no és pas que contribueixi precisament a dignificar-lo i a enfortir-lo.
Potser la clau és en la llei electoral que tenim i que sovint atorga un paper tan important a partits amb molt poca representació, com ha passat ara en molts ajuntaments. No penso pas que s’hagi d’anar a un sistema com el francès o el britànic, que donen majories a les llistes més votades, però sí que crec que la llei que tenim ara deixa massa oberta la constitució de l’ajuntament i l’elecció de l’alcalde i fa que les negociacions semblin un mercat de Calaf i que sovint proliferin pactes ben estranys entre formacions i persones que, en teoria, no es podien ni veure. I això que als polítics els pot semblar ben normal –de fet, és el joc que tant agrada a tots aquells que remenen les cireres i als periodistes que els seguim–, em fa l’efecte que a la majoria de ciutadans cada cop els desagrada més. Però bé, les lleis les fan els polítics i aquesta fa molts anys que hi és. Deu ser, doncs, que ja els està bé. I així ens va a tots plegats, i al país. (Publicat a Presència, número 1842, del 15 al 21 de juny de 2007)

posted by Miquel Riera @ 11:24 a. m.