dijous, de juliol 19, 2007

Del "country" a Pep Gimeno. Conec un alumne d’ESO a qui fa uns dies van suspendre l’assignatura de gimnàstica perquè no sabia ballar country. Es veu que ara, a més de saltar els típics aparells, o fer les taules amb la dinàmica adequada, els alumnes han de saber ballar country. Jo no sé vosaltres, però un servidor s’imagina amb catorze o quinze anys amb l’obligació de ballar country davant la mirada escrutadora dels companys però, sobretot, de les companyes, i em sembla que em torno a quedar vermell de cop, com quan a l’època se t’adreçava, per exemple, aquella noia que t’agradava.Bé, el cas és que l’alumne en qüestió va haver d’anar a recuperar country un dia d’aquests de bon matí i passar de nou una bona estona de vergonya. L’avantatge és que no li va quedar per al setembre com abans, perquè, no sé si ho sabíeu, però ara ho enllesteixen tot al juny. Deu anar millor per programar classes, cursos i vacants, evidentment, però, de passada, els estalviem als nois de passar-se l’estiu estudiant, no fos que els esguerréssim les vacances.
D’altra banda, això d’examinar-se de gimnàstica és una cosa que a mi em recorda els exàmens finals de batxillerat a l’institut de Figueres, on havíem anat amb autobús des de Torroella de Montgrí a jugar-nos tot allò que havíem estudiat durant l’any. Eren altres èpoques, naturalment, però sempre tindré present aquell professor de formación del espíritu nacional (FEN) que també ho era de gimnàstica, fent-nos saltar el plint i el poltre sota les voltes atrotinades del centre figuerenc que em sembla que, en aquella època, mantenien gairebé igual que quan hi anava Salvador Dalí.En tot cas, i amb tot el respecte per les iniciatives dels professors de gimnàstica i pels balladors i amants del country, que ja sé que són molts i variats al llarg del país, per què no ensenyem danses més nostrades als alumnes, per dir-ho d’alguna manera? No sé, per exemple, una que es diu sardana, o una altra que té molt de predicament en bona part del territori, com és la jota? Ja sé que segurament continuarem fent envermellir els nostres nois, però, mai se sap, potser els faríem desvetllar el cuc pel folklore propi, que prou falta de suport que té. De gent que hi treballi, sortosament, ja n’hi ha, encara que ho hagin de fer a empentes i rodolons i a força de temps i diners propis, i enmig de la indiferència o la marginació dels grans mitjans de comunicació.
Mitjans que, d’altra banda, fan que al nord ignorem, per exemple, que al sud, allà a Xàtiva, hi ha cantautors com Pep Gimeno Botifarra, un home que omple places i teatres arreu del País Valencià, cantant cançons tradicionals valencianes, temes que ha recuperat d’antics cantors, molts dels quals ja desapareguts. I això passa, i ens quedem tan tranquils, mentre que en altres països, homes com Pep Gimeno o d’altres de més veterans, com Jaume Arnella, serien respectats i admirats. Això sí, els nostres nois saben ballar country. (Publicat a Presència, número 1845, del 6 al 12 de juliol del 2007)

posted by Miquel Riera @ 5:59 p. m.