divendres, d’agost 03, 2007

I si tirem pel dret? Circulem per l’autopista en direcció a Barcelona enmig d’un trànsit infernal. Deu ser que és estiu i que ha coincidit que avui baixen cap avall tot de cotxes de turistes, però la velocitat mitjana no supera els vuitanta quilòmetres per hora, almenys en el tram on hi ha dos carrils i que encara trigarà mesos a ser ampliat, unes obres que, evidentment, arriben amb retard. Els turistes s’afegeixen a l’habitual corrua de camions –gairebé una línia contínua que va de la Jonquera a Barcelona– que, dia sí, dia també, omple la via ràpida. Entremig, els usuaris habituals i també els nombrosos cotxes de magribins carregats fins a dalt i més, que aprofiten les vacances d’estiu per passar uns dies als seus pobles d’origen. La sensació de caos s’accentua en arribar al peatge monumental de la Roca, on desenes de cotxes fan cua per pagar unes taxes no precisament barates, vist el servei que t’ofereixen. És evident que és un dia excepcional, però la situació en què la via és a prop del col·lapse també es produeix sovint en altres èpoques de l’any, i no cal que siguin ni caps de setmana, ni festes assenyalades.
Com les autopistes, bona part de les carreteres del país són clarament insuficients actualment. Només cal anar un dia qualsevol de Girona a Sant Feliu de Guíxols o de Girona a Palafrugell, o fer altres rutes entre nombrosos punts dels país per adonar-se que la xarxa s’ha fet petita per absorbir l’alt volum de trànsit actual. Durant anys va haver-hi manca de previsió i és evident que les variants i els desdoblaments que no es van fer en vint o vint-i-cinc anys no es poden fer ara en tres o quatre.
La sensació que les infraestructures no estan a l’altura no és té només viatjant per carretera, naturalment. Aquells que agafen el tren amb regularitat en saben un niu, de les misèries de bona part de la nostra xarxa de ferrocarrils. De la que funciona –és un dir– i de la que no existeix i hauria d’haver estat construïda fa temps. Com també pateixen els corresponents dèficits els que utilitzen l’aeroport del Prat, un castell de cartes que, igualment com ha passat fa uns dies a Barcelona amb la xarxa elèctrica, es pot ensorrar en qualsevol moment, per poc que hi passi alguna incidència. I això, sense parlar de les mancances clares pel que fa a vols internacionals, evidentment.
El país ha guanyat dos milions d’habitants en quinze anys i les infraestructures se’ns han fet petites, algunes gairebé ruïnoses. En tot plegat, hi té bona part de culpa, naturalment, el govern espanyol, que durant anys no ha fet les inversions que havia de fer, sovint a consciència i amb la clara intenció si no d’ensorrar el país, sí de minvar-ne la riquesa i capacitat econòmica. Però els catalans no ens hauríem de complaure amb això de blasmar els altres per molt que tinguem raó. Cal que reflexionem tots plegats, que la classe política reflexioni i que, juntament i escoltant els sectors implicats, comenci a estudiar i a implementar mesures per evitar empitjorar les coses i per començar a millorar-les. I si cal tirar pel dret, doncs fer-ho. Que potser ja seria hora.
En sembla que ja ens entenem, oi? (Publicat a Presència, número 1850, del 10 al 16 d'agost de 2007)

posted by Miquel Riera @ 12:13 p. m.