divendres, de juliol 27, 2007

Un organisme anacrònic. Cada cop que un jutge de l’Audiencia Nacional de España en fa alguna que sobrepassa, per dir-ho en poques paraules, l’àmbit purament judicial, –com seria el cas de la setmana passada amb el segrest de la revista El Jueves– em ve a la memòria l’origen d’aquest peculiar organisme judicial espanyol: el Tribunal de Orden Público (TOP) del règim franquista, per on van passar i van ser jutjats i condemnats un bon piló de militants demòcrates i antifeixistes. És clar que l’Audiencia Nacional no és un tribunal franquista, però sí que és ben curiós que un dels organismes judicials que més condicionen la vida política de l’Estat sigui precisament l’hereu, encara que només sigui estructuralment, d’unes de les xacres de l’anterior règim. Actualment, l’Audiencia Nacional té les competències per jutjar delictes sobre terrorisme, crim organitzat o delictes d’especial gravetat de caràcter econòmic, entre altres. Però la seva capacitat judicial també arriba a assumptes ben curiosos, com ha quedat demostrat amb el cas d’El Jueves, un dels afers judicials més patètics i ridículs dels últims temps. No solament perquè el jutge i el fiscal hagin aconseguit justament tot el que pretenien evitar –la caricatura l’han vist centenars de milers de persones que no l’haurien vist i, de passada, ha fet créixer el republicanisme entre els ciutadans, i només cal anar a fer un volt per internet i llegir els comentaris de la gent per constatar-ho–, sinó perquè ha quedat demostrat un cop més que hi ha un seguit de membres de l’estament judicial que sembla que visquin encara cent anys enrere. No cal estendre’s més en el tema perquè ja ho comenta tothom, però a principis del segle XXI demanar els motlles d’una portada i oblidar-se d’internet és no saber quina és i com és la societat on vius i, això, en un jutge amb tanta responsabilitat és, sobretot, irresponsable.
És ben curiós, d’altra banda, el monstre en què s’ha convertit des de fa anys l’Audiencia Nacional, amb jutges que es pensen que són estrelles de Hollywood i amb fiscals disposats a intervenir a la més mínima en la vida social i política. Un tipus de tribunal d’excepció que, tal com passa en la majoria dels països europeus, podria perfectament no existir i que els delictes que jutja passessin a ser competència dels jutjats on han succeït els fets.
Però el poder que ha assolit l’Audiencia, amb una justícia molt allunyada dels ciutadans –només cal recordar el cas dels independentistes detinguts ara fa quinze anys, entre molts altres–, ja comença a fer trontollar massa les estructures de la democràcia. El cas d’El Jueves ho ha ben demostrat, tot i que, des que vaig saber de la notícia i vaig veure’n les conseqüències, sovint penso que el que potser volien el fiscal i el jutge era aixecar les vendes de la revista i fer créixer les simpaties per la república. Ostres! Encara tot haurà estat a fi de bé... (Publicat a Presència, número 1848, del 27 de juliol al 2 d'agost de 2007)