dijous, de juliol 19, 2007

El català perseguit. El desaparegut polític i activista gironí Francesc Ferrer va publicar l’any 1985 a Edicions 62 el llibre La persecució política de la llengua catalana (Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui), en el qual feia un repàs històric, com molt bé diu el títol, de tot el que l’Estat espanyol i els seus diferents actors –des de militars, periodistes, escriptors, jutges, capellans i polítics– han fet i dit contra la llengua catalana al llarg dels últims tres-cents anys d’història que, naturalment no és poc. El mateix Ferrer va publicar l’any 2000 un altre volum que, amb el títol de Catalonofòbia (Edicions 62) complementava aquest, de la mateixa manera que uns anys abans ho havia fet l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte en un llibre editat a La Campana amb el títol d’El llibre negre de Catalunya. De Felip V a l’«ABC». Amb la sola i simple lectura d’aquests tres volums, ja n’hi hauria d’haver prou perquè el lector mínimament conscienciat de la importància del català es fes independentista gairebé per defecte, per dir-ho d’alguna manera: les barbaritats que al llarg dels anys s’han fet i s’han dit sobre el català són de tal calibre, i sovint tant greus, que n’hi ha que fins i tot fan riure, si no fessin plorar, bàsicament per la incultura que desprenen.
Però, com tots sabeu, ni la democràcia ni el fet de formar part tots plegats d’una societat moderna i tolerant ha apaivagat el tema. Contràriament, recents debats, com el de la reforma de l’Estatut de Catalunya, han tornat a encendre les ires d’aquells que no veuen un pam més enllà del seu nas. Les barbaritats les ha recollit en un nou llibre en David Pagès (Reus, 1982). L’ha titulat El català perseguit i l’ha publicat Ara Llibres, que recentment també ha reunit en sengles volums algunes de les bestieses que es diuen a la COPE o s’escriuen a El Mundo. En David Pagès diu que es va decidir a fer el llibre després de veure el documental Ciudadanos de segunda, que va emetre Telemadrid i en el qual, entre moltes animalades, es deia que el castellà està en perill d’extinció a Catalunya.
A El català perseguit, com en els anteriors volums, el lector hi trobarà prou arguments per engegar a dida els nostres veïns, no una sinó mil vegades, però un servidor ha preferit aturar-se en un fragment escrit per Federico Jiménez Losantos l’any 1993 i que diu textualment: «Avui, les famílies d’immigrants, si volen escolaritzar els seus fills, han de fer-ho arrancant-los del seu bressol lingüístic i sotmetent-los a una situació diglòssica que voreja l’esquizofrènia, perquè el nen de tres, quatre o cinc anys, que sent els seus pares parlar en una llengua –la del seu barri, la de la majoria de la gent que hi tracta allà– es veu capbussat –millor seria dir ofegat– per la famosa immersió en una altra que desconeix...» Res de nou que no haguéssim sentit, naturalment. L’únic detall és que m’hi he vist de petit quan, amb tres o quatre anys i sabent només català, em van capbussar en una escola totalment en castellà. I és ben sabut que a mi i a tots aquells catalans que ho vam viure, de seqüeles cap ni una. I això que allò sí que era ofegar el personal... (Publicat a Presència, número 1846, del 13 al 19 de juliol de 2007)

posted by Miquel Riera @ 6:02 p. m.