divendres, de setembre 28, 2007

Distància, molta distància. Entre Girona i Madrid hi ha poc més de set-cents quilòmetres, però em fa l’efecte que la distància mental, política, cultural i social és cada cop més àmplia. O el que és el mateix, entre Catalunya i Espanya. N’hem tingut una bona mostra aquests dies passats, arran de la ja famosa crema d’un retrat dels reis durant una manifestació contra la visita de Joan Carles I a Girona. En un tres i no res, els mitjans espanyols van convertir el que va ser una protesta legítima i absolutament pacífica en una manifestació de radicals descontrolats. El més preocupant, però, és que siguin aquests mateixos mitjans els que marquin l’agenda política i que, fins i tot, la fiscalia de l’exfranquista Audiencia Nacional els faci cas i hi intervingui. És clar que ja sap que al govern del PSOE el que li fa més por és que el PP i els seus acòlits bramin per coses que ells mig toleren, però que, de fet, els agraden ben poc. Entre altres coses, perquè són temes que afecten la «pura essència de la pàtria espanyola» i ja sap que, si a Espanya hi ha alguna cosa intocable, aquesta és justament la unitat de l’Estat.
Tornant al que va passar a Girona, és evident que sense els brams dels mitjans de Madrid no hauria tingut gaire més transcendència. Segurament perquè aquí –i la reacció de la majoria de partits polítics catalans, excepte el PP, naturalment, i de bona part de la societat civil, ho ha corroborat–, ens mirem les coses d’una altra manera, i perquè, el Rei, la pàtria espanyola i tots els seus símbols rellisquen cada cop més a molts ciutadans.
És com això de la polèmica perquè ajuntaments i institucions catalanes no pengen la bandera espanyola. Si ja fa anys que de banderes espanyoles se’n veuen ben poques per aquests verals! Si no són les que hi ha penjades a la comandància de la Guàrdia Civil –sense la catalana al costat, per cert– i en altres edificis de titularitat estatal. Si fa anys que a Solsona la tenen a la bugaderia! A propòsit d’aquest tema, sento bramar el president del PP, Mariano Rajoy: «La bandera espanyola ha de lluir arreu. És el que ens uneix a tots!» Sense comentaris.
És curiós, deia l’altre dia a la ràdio l’escriptor valencià Joan-Francesc Mira, que aquells que es passen el dia reclamant al govern català que dediqui els seus diners a qüestions socials i d’infraestructura i no pas a la promoció i protecció de la llengua, per exemple, siguin aquells que més es preocupen pels símbols espanyols. Aquells per a qui la bandera rojigualda i el Rei són intocables i que posen el crit al cel a la primera que algú s’atreveix a tocar-los i, en canvi, ni s’immuten quan la que crema és la senyera o quan el nostre país és insultat i calumniat cada matí en una ràdio que paga, per més inri, l’Església catòlica.
De fet, tot plegat, res que surti de la normalitat política. L’única diferència és que, de tant insistir, potser al final el que es trobaran és que la distància entre ells i nosaltres serà tan gran que quan vulguin ja no ens podran haver. (Publicat a Presència, número 1856, del 21 a l 27 de setembre de 2007)

posted by Miquel Riera @ 10:13 a. m.