dilluns, de setembre 10, 2007

Rastes capitalistes. Veig el cantant Melendi –gran tatuatge al braç dret, cap mig rapat amb un cresta, arracades i unes rastes de pam i mig– a la portada de la revista del Digital Plus, on anuncia –la seva samarreta amb l’eslògan Me gusta el fútbol també el delata– la campanya de la plataforma de televisió digital per a la nova temporada de futbol. Estareu d’acord amb mi que sobta veure unes rastes així, venudes de cop al més vil dels capitalismes. D’entrada, perquè, en principi, unes rastes, o aquells que les porten, que solen ser, en general, okupes antisistema, són l’antítesi de tot allò que representa el Plus i el futbol.
De fet, però, ja fa anys que tots sabem que la diferència en el vestit, per molt que aquells que la practiquen s’entestin a demostrar el contrari, no implica res en un sistema que tot ho absorbeix i després ho utilitza per fer-ne negoci. Els hippies i tota la seva estètica, per exemple, fa anys que van seguir el mateix procés i ja fa temps que les faldilles llargues de flors van aparèixer a les passarel·les a través de les grans firmes de la moda. Igualment com també ho van fer els texans, i va quedar per a la història el fet que dur-los desgastats i mig esparracats et presentés com algú amb ganes de portar la contrària a tothom.
Amb les rastes ha passat, o està passant, tres quarts del mateix. Els primers a popularitzar-les van ser en Bob Marley i companyia. Des de llavors havien aconseguit mantenir-se en la moda en ambients marginals i més o menys antisistema. Els primers símptomes que alguna cosa havia canviat van venir, com sol ser habitual, a través de la música i, com no, de la televisió, amb la cantant Bet, triomfant amb pírcing afegit, en un programa tan antisistema com Operación triunfo. Més tard s’hi van afegir altres grups alternatius com ara Chambao i Ojos de Brujo, que han omplert de rastes la premsa i la televisió i s’han fet els reis del Canal Latino, sense que un servidor hagi vist, per exemple, cap dels rastafarians originals anar al barber a tot drap a tallar-se els cabells i dirigir-se tot seguit en manifestació no autoritzada a la seu de la subdelegació del govern a tirar-hi pots de pintura amb les seves rastes enganxades, indignats perquè el sistema els vol absorbir.
Ironies a part, és evident que cada cop és més difícil destacar amb una moda determinada en una societat que no té cap problema a canibalitzar-ho tot sense cap mania i a deixar sense arguments tots aquells a qui tant havia costat fer-se una estètica pròpia.
Molt pitjor que el que els passa als skins d’esquerres, a qui tothom confon amb els caps rapats neonazis, clavadets com van vestits els uns i els altres. Quant d’esforç i quanta despesa inútil perquè, al final, qui et vulgui identificar hagi de buscar, mig atemorit, algun adhesiu amb l’eslògan antifeixista de torn. Per quedar tranquil. O no. (Publicat a Presència, número 1855, del 14 al 20 de setembre de 2007)