dilluns, d’octubre 15, 2007

No sóc nacionalista, ni demòcrata. Vull fer una confessió. No sóc nacionalista, ni demòcrata, malgrat que els meus escrits puguin fer pensar tot el contrari a aquells que els llegiu habitualment.No sóc nacionalista, tot i que voldria i reclamo, per exemple, molt més poder, o tot el poder per al meu país, igualment com fan la majoria de ciutadans dels països normals d’Europa, sense anar més lluny, i no per això se’ls titlla de nacionalistes.
No sóc nacionalista, tot i que voldria i reclamo, per exemple, per a la llengua del país un tracte d’igualtat i fins i tot de preferència amb la resta de llengües que s’hi parlen, igualment com fan la gran majoria de ciutadans d’Europa, sense anar més lluny, i no per això se’ls titlla de nacionalistes, ni per això gairebé se’ls insulta a diari.No sóc nacionalista, tot i que vull i reclamo, per exemple, que els diners que paguem els catalans es gastin –un cop deduïa la quota de solidaritat que calgui i amb qui calgui– al meu país i que això faci millorar, per exemple, les carreteres, els trens, els aeroports, els ports... en definitiva, totes aquelles infraestructures que ens permetin anar endavant i viure millor, com desitgen, de fet, la gran majoria de ciutadans d’Europa, sense anar més lluny, i no per això se’ls caricaturitza com a nacionalistes i se’ls diu que estan ancorats en el passat o que, per culpa de les seves demandes, anem gairebé cap a la guerra.
No sóc nacionalista, però vull i reclamo, per exemple, un respecte cap als símbols del meu país, com la bandera o l’himne, igualment com ho volen la gran majoria de ciutadans d’Europa, i no per això se’ls diu que són nacionalistes que no hi veuen més enllà dels seus símbols o que els importa més el color de la bandera que no pas el benestar dels avis o l’educació dels seus nens, la qual cosa –no pot ser de cap altra manera– és una mentida com una casa de pagès.I tampoc sóc demòcrata, tot i que, per exemple, a mi no em fa res que els països que ho vulguin convoquin referèndums quan vulguin amb la pregunta que vulguin. Però és clar, com que veig que hi ha un piló de polítics espanyols que es diuen demòcrates i a qui això no agrada gens i que ho troben il·legal, fora de l’estat de dret i producte de gent que delira, doncs m’han fet adonar que dec estar equivocat i que, per tant, de demòcrata, un servidor, res de res. També em pensava que ser demòcrata era acceptar la voluntat popular expressada a les urnes, malgrat que aquesta pugui fer canviar determinades lleis, encara que tinguin tant de ringo-rango com la Constitució. Però ara ja veig que no.Però, saben què? Ja ho veig clar, em sembla que m’he equivocat de país, de continent i de segle, com deia l’altre dia el president espanyol. O potser no, perquè deu ser l’Espanya d’Europa i del segle XXI l’única que no accepta les regles de la democràcia a la mínima que algú les vols fer servir. Francament, no entenc per què els polítics espanyols no van a fer un tomb per la Gran Bretanya, on em fa l’efecte que de democràcia en saben un munt. I si no que ho preguntin als escocesos. (Publicat a Presència, número 1858, del 5 a l'11 d'octubre de 2007)