Comença dient Calatayud que sembla que la societat s’hagi oblidat que hi ha vigents dos articles molt importants del Codi Civil, els números 154 i 155. El primer marca els deures i facultats dels pares, i el segon, els deures dels fills, tant o més importants, diu el jutge, que els seus drets, uns drets que actualment semblen estar per damunt de tot. «Hem passat en un tres i no res de l’estat preconstitucional al postconstitucional», apunta el jutge per exemplificar que abans tot era disciplina i obediència i ara s’aplica tot el contrari. «Abans, quan un nen no es volia menjar la sopa, el pare li deia que se la mengés, i si no ho feia per dinar, ho feia per berenar o, si no, per sopar, però se l’acabava menjant. Ara, els pares «dialoguen» i diuen al nen: «Escolta, nen, penso que pel teu bé t’hauries de menjar la sopa... Però el que acaba passant és que el nen no es menja la sopa, ni per dinar, ni per berenar, ni per sopar, sinó que el pare, cap allà les dues, l’acaba llençant i fent un bistec amb patates a la criatura», diu el jutge, que pensa que tenim «complex de jove democràcia i que, a vegades, sovint, s’ha de dir que no». «El problema és que hem de saber distingir entre un no de protecció i un no autoritari», conclou el jutge, que ho té clar: «Jo no sóc l’amic dels meu fills. Sóc el seu pare!»Emilio Calatayud triomfa al You Tube. Aquest vídeo que comentem ja l’han vist més de tres-centes mil persones en poc més d’un mes. Però és que l’home, conegut per algunes de les sentències peculiars que ha emès, que condemnen, en general, els joves a fer treballs en benefici de la comunitat, no té pèls a la llengua. Com quan parla del paper que haurien de tenir les escoles respecte als menors. Calatayud proposa que els centres incorporin equips de psicòlegs, educadors, treballadors socials, que treballin plegats per resoldre els conflictes que siguin competència seva per evitar «judicialitzar-ho» tot, com passa sovint ara. I que, sobretot, «deixin d’expulsar els alumnes dels centres». «Les expulsions no serveixen per a res. Sí de l’aula, però no de l’escola, on el menor amb problemes s’hauria de quedar treballant», diu el jutge, que creu que si es resolen els fracassos escolars de molts joves, s’acabarà reduint la delinqüència juvenil.
El jutge Calatayud diu, doncs, les coses clares. Les diu pel seu nom, com no ho fa gaire ningú en aquesta nostra societat, on sovint preferim amagar el cap sota l’ala que no afrontar els problemes. O no és complicat i difícil dir que no a un adolescent que es creu en possessió de la veritat absoluta? A veure, doncs, si les seves propostes no cauen en sac foradat, com tantes altres. Malauradament. (Publicat a Presència, número 1863, del 9 al 16 de novembre de 2007)
posted by Miquel Riera @ 5:02 p. m.
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home