Tot plegat, devia ser, m’ho imagino, pel fet que sento com una simpatia innata pels perdedors. O potser perquè també, en el seu moment, tant el Betamax com el Netscape em van servir la mar de bé, o fins i tot millor que no pas els competidors que els van fer dormir el son dels justos.
Per a aquells que no ho sapigueu, el Betamax era un dels tres formats de vídeo que van competir en el mercat al principi dels anys vuitanta. Hi havia també l’anomenat V2000, que promovien marques com Philips i Grundig i que tenia el curiós avantatge que les cintes es podien enregistrar per les dues cares, tot i que finalment aquest fet va revelar-se del tot inútil davant l’imparable avanç del VHS. Tornant al Betamax –popularment Beta–, va ser produït per la japonesa Sony i, a més d’aportar més qualitat d’imatge i so, tenia com a avantatge unes cintes de format més reduït, molt més còmodes, per tant. Tot això, però, no va servir per res a Sony, que com que no va obrir la producció a altres marques –com sí que va fer JVC, inventora del VHS– va anar perdent quota de mercat de manera progressiva. L’any 1988 va admetre la derrota i va començar a produir vídeos VHS.
Potser per tot allò dels perdedors que explicava abans o, simplement, pel fet que realment funcionava millor i era més pràctic que el VHS, o només per portar la contrària a la majoria, el cas és que un servidor va apostar pel Beta. Fins i tot, amb un amic que fa uns dies m’explicava que encara té un aparell que li funciona, el vam recomanar a alguns coneguts, alguns dels quals ens van maleir els ossos una bona temporada. El cas és que, al final, vam acabar portant a la deixalleria la col·lecció de vídeos Beta. El consol a aquesta petita tragèdia de la tecnologia moderna ens ha arribat fa ben poc, quan hem comprovat que al VHS també li ha arribat l’hora –de fet, ja fa dies que costa trobar equips a les botigues–, una hora que, inexorablement, també sembla propera a CD i DVD normals, vist com avança la tècnica i vist com la xarxa –i les possibilitats infinites que té–, així com els nous mitjans d’emmagatzematge –llapis de memòria i discos durs– estan canviant les coses.
Res no és per sempre, deia algú. I molt menys ho són programes informàtics o formats de vídeo, per molt que ens agradessin o ens caiguessin més o menys simpàtics. De fet, simples engranatges, com nosaltres, d’una societat de consum, que ens porta allà on vol. Encara que no ho vulguem. (Publicat a Presència, número 1877, del 15 al 22 de febrer de 2008)
posted by Miquel Riera @ 5:21 p. m.
0 comments
