divendres, de setembre 28, 2007

Una moda ben curiosa. Llegeixo que a Louisiana han multat un noi perquè duia els pantalons molt avall de la cintura de tal manera que se li veien els calçotets. Coses dels americans conservadors i intransigents, naturalment, perquè d’adolescents i joves amb els pantalons sota el cul –francament, n’hi ha que no sé com poden caminar de tant avall que els porten!– se’n veuen cada dia un munt a les viles i ciutats del país. Una moda com una altra que fa temps que dura i que s’acabarà el dia que als dissenyadors de torn se’ls acudeixi que ja torna a ser hora de portar els pantalons a l’alçada de la cintura, que prou bé s’hi va.
La notícia em va fer revenir al cap una imatge que vaig veure aquest estiu a la platja i que em va deixar ben intrigat –bé, fins al punt que et poden deixar intrigat els temes de moda i de costums socials, que sovint és més aviat molt petit–. La cosa també va de calçotets a la vista de tothom, com abans, però amb la diferència que en aquesta ocasió els calçotets apareixien de sota els banyadors que portaven tota una colla de nois. En aquell moment, enmig de la mandra estival, vaig pensar que, òbviament, es tractava d’una moda més. Ben curiosa, això sí, perquè, de tota la vida, si ens posàvem el banyador abans ens havíem tret els calçotets. Però bé, els temps canvien i, naturalment, tothom és ben lliure de banyar-se amb calçotets, amb banyador i calçotets, o sense res, que també pot ser.
El cas és que, de tornada a la feina, vaig fer una mica de prospecció sociològica entre amics i saludats. De la investigació en vaig deduir que allò no era una cosa només de la platja on érem nosaltres, sinó una moda que seguien joves d’arreu. La resposta la vaig trobar, com és habitual últimament, a internet. En un fòrum, per exemple, algú va preguntar a mig estiu a la resta d’internautes què en sabien, d’aquesta moda «que el tenia una mica capficat». En poca estona, el noi va rebre un munt d’explicacions sobre el tema d’altres joves: fins a més de setanta intervencions en qüestió de pocs dies. Les raons, de tota mena. La principal, ben lògica, que la típica reixeta dels banyadors els molesta, els irrita la pell i que, per tant, portar els bòxers a sota és la millor solució. D’altres deien que només en portaven quan els banyadors no tenien reixeta, d’altres confessaven que ho feien per simple moda, mentre que els més atrevits asseguraven que amb els calçotets a sota se sentien més protegits per si, en un moment determinat, tenien problemes de volum a causa d’alguna excitació fora de lloc. Així, no quedaven en evidència davant les noies.
En tot cas, tota una mostra sociològica de primer ordre sobre el perquè d’una moda. Internet té aquestes coses. Abans s’havien de fer estudis i enquestes que costaven una fortuna. Ara, amb una ullada a un parell o tres de fòrums pots aclarir qüestions tan trivials com la que ens ocupa. Bé, trivial potser per a nosaltres. Segur que no pas tant per a molts adolescents, capficats davant la pregunta: «Calçotets i banyador o banyador sol?». (Publicat a Presència, número 1957, del 28 de setembre al 4 d'octubre de 2007)

Distància, molta distància. Entre Girona i Madrid hi ha poc més de set-cents quilòmetres, però em fa l’efecte que la distància mental, política, cultural i social és cada cop més àmplia. O el que és el mateix, entre Catalunya i Espanya. N’hem tingut una bona mostra aquests dies passats, arran de la ja famosa crema d’un retrat dels reis durant una manifestació contra la visita de Joan Carles I a Girona. En un tres i no res, els mitjans espanyols van convertir el que va ser una protesta legítima i absolutament pacífica en una manifestació de radicals descontrolats. El més preocupant, però, és que siguin aquests mateixos mitjans els que marquin l’agenda política i que, fins i tot, la fiscalia de l’exfranquista Audiencia Nacional els faci cas i hi intervingui. És clar que ja sap que al govern del PSOE el que li fa més por és que el PP i els seus acòlits bramin per coses que ells mig toleren, però que, de fet, els agraden ben poc. Entre altres coses, perquè són temes que afecten la «pura essència de la pàtria espanyola» i ja sap que, si a Espanya hi ha alguna cosa intocable, aquesta és justament la unitat de l’Estat.
Tornant al que va passar a Girona, és evident que sense els brams dels mitjans de Madrid no hauria tingut gaire més transcendència. Segurament perquè aquí –i la reacció de la majoria de partits polítics catalans, excepte el PP, naturalment, i de bona part de la societat civil, ho ha corroborat–, ens mirem les coses d’una altra manera, i perquè, el Rei, la pàtria espanyola i tots els seus símbols rellisquen cada cop més a molts ciutadans.
És com això de la polèmica perquè ajuntaments i institucions catalanes no pengen la bandera espanyola. Si ja fa anys que de banderes espanyoles se’n veuen ben poques per aquests verals! Si no són les que hi ha penjades a la comandància de la Guàrdia Civil –sense la catalana al costat, per cert– i en altres edificis de titularitat estatal. Si fa anys que a Solsona la tenen a la bugaderia! A propòsit d’aquest tema, sento bramar el president del PP, Mariano Rajoy: «La bandera espanyola ha de lluir arreu. És el que ens uneix a tots!» Sense comentaris.
És curiós, deia l’altre dia a la ràdio l’escriptor valencià Joan-Francesc Mira, que aquells que es passen el dia reclamant al govern català que dediqui els seus diners a qüestions socials i d’infraestructura i no pas a la promoció i protecció de la llengua, per exemple, siguin aquells que més es preocupen pels símbols espanyols. Aquells per a qui la bandera rojigualda i el Rei són intocables i que posen el crit al cel a la primera que algú s’atreveix a tocar-los i, en canvi, ni s’immuten quan la que crema és la senyera o quan el nostre país és insultat i calumniat cada matí en una ràdio que paga, per més inri, l’Església catòlica.
De fet, tot plegat, res que surti de la normalitat política. L’única diferència és que, de tant insistir, potser al final el que es trobaran és que la distància entre ells i nosaltres serà tan gran que quan vulguin ja no ens podran haver. (Publicat a Presència, número 1856, del 21 a l 27 de setembre de 2007)

dilluns, de setembre 10, 2007

Rastes capitalistes. Veig el cantant Melendi –gran tatuatge al braç dret, cap mig rapat amb un cresta, arracades i unes rastes de pam i mig– a la portada de la revista del Digital Plus, on anuncia –la seva samarreta amb l’eslògan Me gusta el fútbol també el delata– la campanya de la plataforma de televisió digital per a la nova temporada de futbol. Estareu d’acord amb mi que sobta veure unes rastes així, venudes de cop al més vil dels capitalismes. D’entrada, perquè, en principi, unes rastes, o aquells que les porten, que solen ser, en general, okupes antisistema, són l’antítesi de tot allò que representa el Plus i el futbol.
De fet, però, ja fa anys que tots sabem que la diferència en el vestit, per molt que aquells que la practiquen s’entestin a demostrar el contrari, no implica res en un sistema que tot ho absorbeix i després ho utilitza per fer-ne negoci. Els hippies i tota la seva estètica, per exemple, fa anys que van seguir el mateix procés i ja fa temps que les faldilles llargues de flors van aparèixer a les passarel·les a través de les grans firmes de la moda. Igualment com també ho van fer els texans, i va quedar per a la història el fet que dur-los desgastats i mig esparracats et presentés com algú amb ganes de portar la contrària a tothom.
Amb les rastes ha passat, o està passant, tres quarts del mateix. Els primers a popularitzar-les van ser en Bob Marley i companyia. Des de llavors havien aconseguit mantenir-se en la moda en ambients marginals i més o menys antisistema. Els primers símptomes que alguna cosa havia canviat van venir, com sol ser habitual, a través de la música i, com no, de la televisió, amb la cantant Bet, triomfant amb pírcing afegit, en un programa tan antisistema com Operación triunfo. Més tard s’hi van afegir altres grups alternatius com ara Chambao i Ojos de Brujo, que han omplert de rastes la premsa i la televisió i s’han fet els reis del Canal Latino, sense que un servidor hagi vist, per exemple, cap dels rastafarians originals anar al barber a tot drap a tallar-se els cabells i dirigir-se tot seguit en manifestació no autoritzada a la seu de la subdelegació del govern a tirar-hi pots de pintura amb les seves rastes enganxades, indignats perquè el sistema els vol absorbir.
Ironies a part, és evident que cada cop és més difícil destacar amb una moda determinada en una societat que no té cap problema a canibalitzar-ho tot sense cap mania i a deixar sense arguments tots aquells a qui tant havia costat fer-se una estètica pròpia.
Molt pitjor que el que els passa als skins d’esquerres, a qui tothom confon amb els caps rapats neonazis, clavadets com van vestits els uns i els altres. Quant d’esforç i quanta despesa inútil perquè, al final, qui et vulgui identificar hagi de buscar, mig atemorit, algun adhesiu amb l’eslògan antifeixista de torn. Per quedar tranquil. O no. (Publicat a Presència, número 1855, del 14 al 20 de setembre de 2007)

Comentaris. Jo no sé vosaltres, però jo, cada cop que m’entretinc una estona a llegir els apartats de comentaris que apareixen sota moltes de les notícies dels diaris electrònics, gairebé caic a terra de l’esglai que em provoquen alguns dels textos anònims. I no pas perquè, evidentment, no estigui curat d’espants, ni perquè em sorprenguin determinades opinions xenòfobes –i em quedo curt amb la definició–, sinó perquè no acabo d’entendre com mitjans que es volen i s’anomenen seriosos permeten publicar-les. Deu ser que a internet tot és permès, encara que amb aquesta premissa es degradi fins a nivells insòlits la qualitat del mitjà o que es pensin que així atrauran més lectors a les seves pàgines digitals.
Als mitjans del país, per exemple, sigui quina sigui la notícia –tant li fa que parli del succés més trivial com d’una polèmica política–, no hi falta mai alguna discussió sobre la relació Catalunya-Espanya, impulsades en general per individus amb opinions anticatalanistes i més aviat de la línia «emprenyats amb tot i amb tothom» tipus Ciutadans, per dir-ho d’alguna manera, que aprofiten la més mínima escletxa per carregar contra els catalans, el seu govern i les seves institucions. Sovint penso que tot plegat és com si en Jiménez Losantos i els seus sicaris s’hi dediquessin a ple temps de tan grosses que n’arriben a sortir a vegades, insults inclosos. Endinsar-se en la lectura de desenes, centenars, d’aquests comentaris, és una bona mostra per comprovar com les campanyes mediàtiques endegades durant la reforma de l’Estatut pel Partit Popular i els seus afins han donat els seus fruits, i de quina manera! I per veure també com la ignorància genera uns sentiments que fan por. Sort n’hi ha que no tenen armes ben a prop, perquè em fa l’efecte que poc els costaria convertir el nostre pacífic país en una rèplica de la Bòsnia dessagnada als anys noranta. De fet, ja ho expliquen, que a l’antiga Iugoslàvia la violència entre uns i altres es va començar a manifestar primer en les petites coses quotidianes i, en principi, més innocents, com ara els partits de futbol.
És curiós, deia abans, com és que els mitjans s’obren sense problemes a l’opinió desaforada de qualsevol palangana. Cert que internet, amb la seva inacabable amplitud d’espai, ho permet, però em fa l’efecte que, de la mateixa manera que es controlen els continguts destinats als lectors en les edicions impreses, també s’hauria de fer el mateix amb les edicions digitals, si no volem que aquestes esdevinguin simples reculls de notícies amanits amb quatre opinions tronades.
Que no s’entengui ara que menyspreo allò que els lectors puguin dir, ni que vulgui tancar portes allà on ha costat tant que se n’obrissin, però una cosa és un fòrum sense control on tothom qui vol s’insulta i queda més descansat, i una altra, unes publicacions que haurien de mantenir uns mínims nivells de seriositat i rigor. Pel bé de tothom, periodistes i lectors. (Publicat a Presència, númer o1854, del 7 al 13 de setembre de 2007)

Pomeres. Fan aquests dies a la televisió l’anunci d’una marca de sidra irlandesa en què apareix un magnífic camp de pomeres, com feia anys que no en veia cap.
Un servidor no sap com són els pomerars irlandesos –un cop, fa anys, que hi vaig viatjar no m’hi vaig fixar i, en tot cas, pel llocs on vam estar, se’m va fer difícil associar les pomeres amb Irlanda–, però sí que sap com són els camps de pomeres catalans. I, francament, em fa l’efecte que en queden molt pocs com el de l’anunci, amb els arbres sense emparrar. La rendibilitat ha primat per damunt de la bellesa i, des de fa anys, les planes del país on creixen les pomeres són plenes de llargues files d’arbres fruiters amb les branques lligades al filferro, que faciliten enormement la recol·lecció de les pomes. A casa n’havíem tingut un, de camp amb les pomeres amb forma d’arbre, com el de l’anunci. Per això, quan vaig veure’l per primer cop, va ser una mica com allò de la magdalena de Proust i se’m van desvetllar els records d’infantesa i adolescència.
D’aquella pomereda prop del riu Ter me’n revé sobretot l’ombratge que hi havia a l’estiu, quan l’anàvem a regar, la sensació de caminar descalç entre les herbes d’aquella terra humida, i també l’olor de les pomes acabades de collir a mitjan setembre. No recordo de quina varietat eren les pomes, però sí que no acabaven de ser d’aquell vermell intens que es veu que agradava més a la gent i que, per això, deien, no es pagaven tant bé ni tenien tanta sortida com les golden que creixien en un altre camp on, allà sí, les pomeres havien estat emparrades. Del temps de la collita en recordo també unes pesants caixes de fusta –en deien quadros– que gairebé s’havien de moure entre dues persones i, també, l’esforç que representava haver d’anar amunt i avall al voltant de cada pomera amb una escala. Encara sembla que hi veig el pare enfilat amb un sarró de lona amb unes ratlles vermelles que els de baix havíem de recollir de tant en tant i anar buidant a les caixes. La recol·lecció de la fruita a casa era gairebé com una festa. Hi participava tota la família i, durant uns dies, la rutina diària canviava, just abans de tornar a l’escola. Uns dies més tard, quan tota la poma recollida ja era ben guardada a cobert, venia a buscar-la en un gran camió un negociant que parlava castellà i que tenia el curiós cognom de Toledo, imprès també a les caixes. En Toledo era un home baixet i afable que, als ulls del nen que era un servidor, s’apareixia com un personatge d’un poder certament important.Tot això fa anys que ha passat avall, naturalment. Les pomes es recullen ara tot drap i es col·loquen unes grans caixes de fusta anomenades palots que traginen amunt i avall els tractors. Enrere han quedat els pesants quadros de fusta i també aquelles caixes de fines làmines d’arbre blanc que les van substituir. I, naturalment, els camps de pomeres ombrívols i humits que, com moltes altres coses, la televisió, gairebé per casualitat, ens fa reviure. (Publicat a Presència, número 1653, del 31 d'agost al 6 de setembre de 2007)

Liquiditat. No deixa de ser sorprenent com s’arriba a posar de moda una paraula. Des de fa un temps, per exemple, tot és líquid. És líquida la política, la societat, la cultura, el que sigui, tot allò a qui es pugui aplicar aquest concepte definit per Zygmunt Bauman, sociòleg d’origen polonès establert a Anglaterra. Bauman, un dels inspiradors del moviment antiglobalització i un dels pensadors més influents de l’actualitat, manté que la manera de viure a les societats contemporànies és líquida, perquè no hi ha un rumb determinat i perquè està dominada per la precarietat i la incertesa constants. El sociòleg, que prefereix parlar de «sòlid» per referir-se a la modernitat i de «líquid», per referir-se a la postmodernitat, assegura també que aquesta vida líquida contemporània fa que l’home estigui sempre alerta per si no s’ha posat prou al dia, amb por que no li passi per alt algun canvi d’enfocament i quedi relegat en una societat en constant moviment.
I és, doncs, en aquesta societat «líquida», on tot es copia i es difon ràpidament, que la definició encunyada per Bauman és manllevada per opinadors, periodistes i polítics que ara la fan servir per a tot, tal com si fos un comodí. Així, fa uns dies, la Renfe era líquida, igualment com ho eren Endesa, el caos a l’aeroport o a les autopistes. O com també és líquid l’Estatut català, a qui ja van passar el ribot i que aviat potser correrà avall, com l’aigua que baixa.És curiós també com, entre tots plegats, ens retroalimentem. Fa un temps, per exemple, tot havia de ser políticament correcte, expressió arribada dels Estats Units. Des de llavors, hi ha ciutadans i ciutadanes, treballadors i treballadores i associacions de pares i mares. La societat contemporània, ja ho diu Bauman, és líquida, com l’aigua, i no té problemes per lliscar, ser absorbida o infiltrar-se allà on sigui. I és per això que, des de llavors, sentim polítics i altres oradors conspicus utilitzar aquestes expressions fins a extrems que sonen totalment ridículs. Però no tant com aquells que escriuen literalment la paraula amb una «@» pel mig –del tipus «benvolgut@s», convertint-la en una cosa que no és ni carn, ni peix, però sí molt a la moda i que queda molt bé. Convindran amb mi, però, que una cosa és defensar la igualtat entre gèneres i l’altra pretendre canviar la llengua. Però tots sabem fins on arriben alguns falsos progressismes que primer et dediquen mil i un dels seus millors somriures i després t’apunyalen per darrere com només ho farien aquells a qui tant semblen rebutjar.
Les reflexions de Bauman, d’altra banda, són ben actuals aquest estiu en un altre nivell ben diferent, com ho demostra el reportatge que aquesta setmana dediquem a la proliferació de meduses. No hi ha segurament res més líquid que aquests animals –que tenen un 95 per cent d’aigua– i la situació d’incertesa i por que genera la seva presència. Deu ser una prova més que la liquiditat està ben de moda. (Publicat a Presència número 1852, del 24 al 31 d'agost de 2007)