dijous, de maig 25, 2006

Destrucció. Veient algunes imatges de les destrosses fetes pels brètols en diferents ciutats del país la nit de les celebracions de la segona Champions League guanyada pel Barça, el primer que et passa pel cap és preguntar-te el perquè de tanta violència gratuïta, deixant de banda que algunes de les trencadisses van ser fetes simplement per poder robar alguns dels productes de les botigues assaltades, amb la qual cosa els motius ja són ben clars. Però pel que fa a la resta, per què cremar contenidors o destrossar el mobiliari urbà? Perquè sí? Simplement diversió? Perquè ja no en tenim prou amb els marcians que matem la Play? O perquè així «Fotem el sistema que també ens fot a nosaltres», per dir-ho amb les paraules textuals d’un jove radical? És a dir, per una falsa i mal entesa estratègia antisistema, un paraigua sota el qual s’acaben aixoplugant joves amb ganes de gresca, delinqüents i altres caps escalfats que aprofiten qualsevol ocasió per tirar pel dret, començar a trencar-ho tot i provocar la policia, que és una cosa que dóna molta adrenalina i després queda molt bé d’explicar als amics. El problema és que la policia, d’aquí o d’allà, sol tenir molta mala llet i poca visió per distingir entre innocents i culpables, sobretot quan els agents han estat tot el dia preparant-se per treure la porra, com va ser el cas dels incidents a Canaletes. I llavors passa que comencen a disparar bales de goma indiscriminadament i a picar amb la porra a tots aquells que els semblen culpables dels aldarulls. I també que acaben rebent aquells que s’ho miraven però no trencaven res, com un noi a qui l’altre dia una pilota de goma li va trencar el nas o aquell a qui una mica més i se li emporten un ull per a tota la vida. Algú dirà que la policia no hauria d’actuar amb aquesta contundència, i tindrà raó, però també és ben cert que dos no es barallen si un no vol, i en aquest cas sembla molt clar qui va tirar la primera pedra aprofitant l’anonimat que li proporcionaven els milers de persones que celebraven la victòria blaugrana. També és veritat que anys enrere –i no tan enrere– era habitual que els provocadors fossin còmplices de la policia, en una estratègia que es repetia sovint, sobretot si la manifestació es feia, per exemple, un onze de setembre. Però, francament, aquest no és el cas dels incidents després de la victòria a la Champions.Tot plegat lliga força amb aquesta societat a qui sembla que cada cop li importen menys alguns valors, com ara el respecte –al que sigui, als més grans, als professors o a un simple fanal–. I sense respecte no hi ha societat possible, de cap mena. Perquè no tenir respecte implica no saber dialogar, implica imposar la força i la violència, la destrucció, en definitiva. I és cert que sovint, al llarg de la història, ha calgut perdre el respecte per poder canviar les coses, però em fa l’efecte que a hores d’ara, malauradament i amb comptades excepcions, la manca de respecte respon més a una espècie de desig irrefrenable de passar-ho bé peti qui peti. I així ens va. (Publicat a Presència, número 1787 del 26 de maig a l'1 de juny de 2006)

posted by Miquel Riera @ 3:27 p. m. 0 comments

dijous, de maig 18, 2006

Dossier sobre Colom. La setmana passada vam publicar a Presència un dossier sobre la catalanitat de Cristòfor Colom, que vam titular "El misteri Colom", i del qual n'he estat l'autor. Els amics de la Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya, la gent d'en Bilbeny, per entendre'ns, l'ha penjat a la seva pàgina, www.histocat.com , un lloc imprescindible per a tots aquells interessats en el tema. Aquí teniu el link per accedir directament als pdf. http://www.histocat.cat/pdf/presencia_120506.pdf.
D'altra banda, els del Catalonia Today, el primer diari català publicat en anglès, també n'ha publicat una versió traduïda i un pèl més curta. Aquí la teniu, i amb un títol prou suggerent "Decoding Columbus": http://www.cataloniatoday.cat/issues/columbus.html
Que us vagi de gust.

posted by Miquel Riera @ 1:32 p. m. 0 comments

Peons, alfils i cavalls. Desconec què passa en altres països, però la democràcia, almenys pel que fa a Catalunya, té la mala virtut d’estendre la influència política d’aquells qui manen fins a l’últim racó de l’administració. És a dir, qualsevol càrrec directiu, encara que sigui de banal importància, ha de ser de la corda d’aquells que sostenen la poltrona a la capital, en un cadena que té el seu inici en el conseller de torn, continua amb els directors generals i delegats i acaba, sovint, amb els caps de servei i de negociat. Com si aquesta nostra democràcia no fos prou madura per poder garantir la fidelitat i la fiabilitat de tots aquells funcionaris de l’administració que no canviaran de lloc i que seran –o haurien de ser– els encarregats d’aplicar ordres i programes, mani qui mani a dalt de tot. És per això que per tal de poder assegurar la corretja de transmissió del poder, cada cop que hi ha un canvi a la conselleria, es mou gent amunt i avall, d’esquerra a dreta, fins a trobar i col·locar aquells que, suposadament, i encara que sigui en el nivell més baix de l’escalafó, podran executar amb tota seguretat i fermesa les polítiques decidides en l’inici de la cadena de comandament. Evidentment, no serem pas nosaltres els que posarem en dubte la necessitat que té qualsevol càrrec polític d’envoltar-se de persones de confiança, sobretot en els llocs importants d’un departament, però sembla impropi d’una democràcia adulta el fet que aquesta política s’apliqui fins al menys important dels negociats. I aquesta és una manera de treballar que va practicar amb assiduïtat l’anterior govern de CiU i que, amb més o menys força –també ho tenia més difícil perquè molts forats estaven ben coberts–, ha anat aplicant el govern tripartit, de la mateixa manera que totes les formacions polítiques ho fan, quan poden i ho creuen necessari, en els ajuntaments on governen. I no cal posar exemples, perquè tothom coneix, entre els milers de funcionaris del govern o dels diferents municipis, d’aquells a qui afavorien abans, que van deixar d’afavorir més tard –o no, perquè d’experts en canvi de jaqueta sempre n’hi ha hagut i n’hi haurà– i que potser tornaran a afavorir d’aquí a uns mesos.En tot cas, l’expulsió dels consellers d’ERC ha tornat a posar en situació d’incertesa molts càrrecs intermedis i més d’un funcionari amb carnet, que ara veuen com perilla aquella situació de privilegi aconseguida per, posem-hi, un punt de mèrit propi i per una resta d’amistat i ser al lloc oportú en el moment oportú. Però el problema no és segurament per a aquests que van anar disparats cap amunt, per dir-ho d’alguna manera, sinó per a tots aquells innocents que, de retruc, i per bé o per mal, va afectar el moviment de peons, alfils i cavalls. Un moviment que potser es pot tornar a donar aquests pròxims dies, tret que els nous consellers entenguin, com sembla que seria ben lògic atenent la butxaca del contribuent, que, per sis mesos, potser no val gaire la pena moure fitxa. Però ja sabeu que en política tot està permès. O així s’ho pensen. (Publicat a Presència, número 1786, de 19 a 25 de maig de 2006)

posted by Miquel Riera @ 1:28 p. m. 0 comments

divendres, de maig 12, 2006

La lliçó de Sant Jordi. D’aquest Sant Jordi que acabem de passar, en podem extreure l’alarmant conclusió que la llengua d’origen en què s’ha escrit una novel·la ja no té cap mena d’importància. Ho dic, bàsicament, per l’èxit de la diada, que va ser La catedral (o L’església) del Mar, d’Idelfonso Falcones, segons si la versió és la castellana o la catalana. De fet, estic segur que molts dels compradors del llibre no saben a hores d’ara quina és la llengua en què es va escriure inicialment aquest best seller santjordià. És el castellà, com sembla indicar el nom de l’autor, o el català, que també podria ser, naturalment? Algú dirà que tant li fa, però un servidor tenia entès que una literatura es bastia principalment sobre la llengua o sobre l’escriptura en una llengua, la qual cosa contribuïa a enriquir-la. Això, però, que fa uns anys era tan clar, sembla que hagi passat avall, que deia en Pla. I tan avall que és ben evident que a molts editors els importa un rave la llengua original d’un llibre, mentre aquest expliqui una bona història i se’n venguin milers d’exemplars.Tot plegat és com un contrasentit en el procés de normalització lingüística del català. Abans ens queixàvem que no hi havia llibres en català i ara els hi tenim tots o quasi tots, fins i tot els que són un èxit en la literatura escrita en castellà, i encara no estem contents. Però és que convindreu amb mi que tot plegat és una mica surrealista i, segurament, la manera més fàcil de posar fi a una cultura literària d’anys: sotmetre-la a un procés de descafeïnament total, fins a acabar convertint-la en una mena de succedani de l’original. És una mica –no m’ho negareu– el que li està passant al país, la identitat del qual es dilueix com un terrós de sucre enmig del poderós i immens «cafè per a tots» que és aquest Estat de les Autonomies de l’Espanya democràtica.Tornant a la literatura, a part del llibre d’en Falcones, en tenim uns quants exemples en altres volums publicats recentment, com són els de Claudia Casanova, Matilde Asensi, Rafael Ábalos o Maite Carranza, en els quals la llengua d’origen passa ben desapercebuda, sobretot si aquest és el cas del català, no fos cas que algú a les Espanyes s’ofengués en adonar-se que allò que està llegint porta la «màcula» de la llengua de Fabra, que també podria ser.Tot plegat és una mica com tot això de la Fira de Frankfurt, on som els protagonistes de l’única ocasió en què els organitzadors conviden una literatura i aquesta resulta que té dues expressions ben diferenciades, com si des d’un punt de vista estrictament científic i acadèmic no s’hagués identificat sempre una literatura amb la llengua en què aquesta s’escriu. I si no, que ho preguntin als francesos, als italians o als mateixos castellans, a veure qui hi durien ells, a la Fira de Frankfurt. En el cas dels francesos, per exemple, hi convidarien els nord-catalans de passaport francès Joan-Lluís Lluís o Daniel Bezsonoff? Naturalment que no. Però ja se sap, a nosaltres ens agrada complicar-nos la vida. (Publicat a Presència núumero 1.785, de 12 al 18 de maig de 2005).

posted by Miquel Riera @ 1:57 p. m. 0 comments

Jo també n'estic fins al capdamunt. El comte de Godó és aquest senyor baixet, de parla castellana, que va heretar de la família un diari molt de dretes que es deia La Vanguardia Española i que des de la democràcia s’ha reconvertit en empresari d’un grup de comunicació que té la peculiaritat de saber casar-se amb qui sigui, sobretot si aquest és el qui mana, tant li fa si és de dretes com si és d’esquerres. D’aquesta manera li plouen ajudes, en forma de subvencions o de subscripcions col·lectives, que tot s’hi val quan aquells que són al poder necessiten el suport d’un diari, encara que aquest estigui escrit justament en la llengua que en molts dels seus discursos sembla que vulguin desterrar de Catalunya. Res més lluny de la realitat, però. Foc d’encenalls. Pellerofa. Allò important són les poltrones i les contribucions dels càrrecs que les ocupen.Tornem, però, al comte. Es veu que el senyor Godó n’està textualment «fins al capdamunt de l’Estatut», segons va dir a El País amb motiu de la celebració dels cent vint-i-cinc anys de La Vanguardia. Jo hi poso «fins al capdamunt» però, en realitat, l’home va dir «hasta el gorro», que a molts d’aquests que es pensen que en català no es va enlloc els semblarà fins i tot més contundent. Són els mateixos, suposo, que pensen igual que el comte o com la periodista que va entrevistar-lo, la qual va ser, en realitat, qui li va fer la pregunta sobre el tema amb una mala intenció manifesta: «Fins on n’està vostè, de l’Estatut?» La resposta ja la sabeu.El problema és com altres problemes d’aquest país. Ens volen fer creure que perdem el temps i que som uns pesats i uns nacionalistes dolents que només volem sembrar l’odi i que, a més, acabarem convertint el país en uns Balcans qualsevol, perquè ens capfiquem a voler aconseguir que coses que són plenament normals en molts altres llocs també ho siguin aquí. El problema és que aquells que diuen que estan fins al capdamunt de l’Estatut també diuen que estan fins al capdamunt de sentir-nos reclamar un respecte per a la llengua catalana o tantes altres coses com, per exemple, un Estatut com cal. El problema és que un servidor també està fins al capdamunt de veure’ls com menyspreen l’Estatut o el simple debat sobre l’Estatut, encara que aquest s’hagi descafeïnat –el debat, vull dir, i també l’Estatut, és clar– per culpa d’una classe política més preocupada per la salvaguarda dels seus interessos de partit que no pas pel país.Tot forma part, de fet, malauradament, de la degradació que pateix el país, on l’autoodi és el pa de cada dia i on el simple fet de lloar i defensar la cultura pròpia és considerat cada cop més com contrari a un suposat progressisme. Però només cal observar una mica què fan, per exemple, a Espanya quan els toca premiar el millor escriptor: li donen el premi Cervantes en una gran cerimònia d’estat i tots els grans diaris, inclosos els catalans, en parlem a tota plana. Aquí els donem el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en una cerimònia digna però justeta i els grans diaris del país hi passen de puntetes. No fos cas que algun intel·lectual s’ofengués i sortís dient que està fins al gorro dels escriptors catalans. Dels que escriuen en català, vull dir. (Publicat a Presència número 1784, de 5 a l'11 de maig de 2006)

posted by Miquel Riera @ 1:54 p. m. 0 comments