dijous, d’abril 27, 2006

Tot a les escombraries. Vaig al taller de reparacions de la casa Sony a portar-hi la Play Station 2 de la mainada. S’hi ha encallat un cedé i no hi ha manera de treure’l. Res, penso, que no es pugui arreglar amb un tornavís i el canvi d’alguna peça. I, és clar, quaranta o cinquanta euros, o més, que l’hora de tècnic és cara, ja ho sabem tots. De seguida m’adono, però, que he fet el viatge en va. «Això no ho arreglem aquí. Ha de trucar a un número de telèfon que ara li dono i ja l’informaran», em diuen gairebé sense deixar-me ni preguntar com és que ells no accepten l’aparell. «Escolti, si és una reparació de no res», els dic, però el dependent només repeteix el número de telèfon on cal trucar. A mi la cara de babau encara no se me n’ha anat, però tal dit, tal fet, doncs. Agafo el mòbil i truco. L’atenció telefònica és ràpida. Almenys no et fan aguantar una horrible musiqueta durant un parell o tres de minuts, com passa sovint. «Quin problema té el seu aparell?», em pregunten en castellà, naturalment; el català per a la Sony no sembla ni que existeixi. Els ho explico, però tampoc sembla que els interessi gaire. «L’únic que necessitem és el tipus de model i saber si està interessat a rebre un nou aparell a canvi d’uns 80 euros.» La resposta em deixa ben parat i els dic que ja m’ho pensaré. Abans, però, em fan saber que no hi ha gaires alternatives: aquests aparells no s’arreglen i per tant, si en vol tenir a casa perquè els nens continuïn matant marcians o el que se’ls posi al davant o accepta el que li proposem o se’n va a la botiga a comprar l’últim model. De fet, però, no trigo gaire a dir que sí. Tot plegat, penso, és ben lògic si ho mirem amb els ulls de la societat consumista en què vivim. Els vuitanta euros són per pagar l’aparell nou –que deu tenir un ridícul preu de cost– i les despeses d’enviament del nou aparell, suposo. Hi deu anar inclòs també el preu de fer arreglar el vell, per reciclar-lo vés a saber en quin país o, simplement per fer-lo desaparèixer de circulació. Més tard els demanaré si el que ens donaran serà del tot nou. Naturalment que sí, em diuen.Més tard també, em trobo al senyor del taller de reparacions. El veig una mica desesperat. «Ara ja gairebé només arreglem aparells grans, com televisors i similars. La resta no val la pena», m’explica. Arreglar un reproductor de DVD, per exemple, sovint costa més que un aparell nou, em diu. Per què fer-ho, doncs? Millor llançar-lo directament a les escombraries i comprar-ne un de nou. Més pràctic i més barat, li dic, mentre penso que a aquell home i el seu negoci tenen segurament els dies comptats.El que suposo que no té els dies tan comptats és tot aquest voraginós usar i llençar, que potser dóna molta feina als xinesos i molts beneficis a les grans multinacionals, però que segur que ens embruta i contamina cada dia una mica més aquest planeta que potser un dia es rebel·larà contra aquests seus habitants que es diuen homes i que l’estan emmalaltint a marxes forçades. Ah! I qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra. Jo no m’hi atreveixo. (Publicat a Presència, número 1783, de 28 d'abril al 4 de maig de 2006)

posted by Miquel Riera @ 12:20 p. m. 1 comments

dimecres, d’abril 19, 2006

El triomf de la veritat. La veritat triga a imposar-se però sempre, més tard o més d’hora, ho acaba fent, per a sort dels justos i per a condemna d’aquells que no tenen escrúpols a l’hora de mentir i manipular per aconseguir els seus objectius polítics. L’última prova la tenim en la sentència del Tribunal Suprem espanyol que obliga l’administració valenciana a acceptar els certificats de coneixement del català expedits al Principat i a les Balears. Feia gairebé deu anys que el govern valencià, en una decisió fruit de la més vil de les mesquineses polítiques, havia decidit tot el contrari, esgrimint raons de tecnicisme legalista arran de la definició de valencià que l’Estatut d’autonomia feia del català que es parla a les terres del sud del país. Una definició, d’altra banda, absolutament acceptada per tots aquells que, amb quatre dits de seny, saben que de llengua catalana només n’hi ha una, s’anomeni com s’anomeni. Però bé, no cal allargar-se massa en aquest tema, tots sabem també l’ús –el mal ús, de fet– que del tema lingüístic ha fet la dreta valenciana, en contra, a més –i aquesta és una cosa que sovint al Principat s’oblida–, de bona part de la població valenciana, i no cal que en busquem gaires exemples, que tots en coneixem, i no pas només un, sinó molts.Tornant a la sentència del Suprem –contra la qual el govern valencià ja ha anunciat que recorrerà, al·legant, en una nova mostra d’hipocresia, que la nova redacció de l’Estatut legalitza l’«idioma valencià»–, té la virtut que deixa les coses al seu lloc, d’on no s’haurien d’haver mogut mai si aquest país no visqués, de tant en tant, episodis de veritable surrealisme.A vegades m’imagino com veuria el tema un estranger qualsevol, un filòleg alemany, per exemple, al qual li diguessin que, a partir d’ara, no té el títol per donar classes a Suïssa o a Àustria. Suposo que s’enfilaria per les parets.Però aquí no passa res. Aquí ningú fa res. Aquí es respecta la «legalitat vigent», encara que aquesta consagri una gran mentida, encara que aquesta permeti situacions que no es donen en cap democràcia del món, encara que aquesta ajudi a trencar els lligams culturals entre dos territoris històricament germans. Però, bé, ja protestarà la societat civil, ja presentaran recursos els sindicats, ja s’ho farà la gent...De fet, tot plegat mig lliga amb l’afer de corrupció de Marbella, on tothom sabia que se n’hi feien de molt gruixudes, però on tothom callava o, el que és pitjor, celebraven i reien les gràcies dels polítics corruptes. De fet, al País Valencià, on la Unió Europea ja fa temps que adverteix que també se n’estan fent de molts gruixudes a nivell urbanístic, passa tres quarts del mateix: tothom calla, o el que és pitjor, tothom –vull dir aquells que poden actuar, naturalment– riu les gràcies dels polítics, encara presumptament incòlumes. Però, ja ho dèiem abans, la veritat sempre s’acaba sabent. Afortunadament per als justos i malauradament per a aquells que s’han cregut que tenien un poder feudal. (Publicat a Presència, número 1781, de 16 d'abril de 2004)

posted by Miquel Riera @ 10:42 a. m. 0 comments

dijous, d’abril 06, 2006

De Cesc a Mikel. Hi ha coses de la relació entre Catalunya i Espanya que no se solucionaran mai de la vida, almenys si les coses continuen com fins ara, amb un desconeixement impressionant per part de molts espanyols d’un piló d’aspectes de la nostra quotidianitat, com la llengua, per exemple. El problema és que es tracta d’un desconeixement propiciat per la mateixa administració espanyola i els seus governants –que mai no han valorat com a pròpies i, en general, han menystingut, la cultura i les llengües que no són la castellana. Un desconeixement que provoca alhora deixadesa i manca d’interès en els ciutadans espanyols, incapaços, la majoria d’ells, de mostrar respecte i interès per coses que no siguin les seves. Aquesta és una cosa que també passa en països aparentment monolítics com França o Itàlia, en què per diversitat només entenen la diversitat racial, per dir-ho d’una manera bèstia. És a dir, que es respecten i valoren les cultures diverses d’un senegalès, un marroquí o un pakistanès, mentre s’obvien, es menystenen i s’ignoren les aportacions d’un català de Perpinyà, d’un bretó de Brest o d’un tirolès de Bozen, per esmentar alguns exemples, entre els molts que hi ha en aquests dos estats. Aquí, naturalment, malgrat l’estat de les autonomies i l’Espanya plural, tres quarts del mateix: també queda molt progre festejar i beneir les cultures llunyanes que ens arriben i, en canvi, té connotacions nazis fer-ho amb la pròpia, mentre aquesta no sigui la castellana, naturalment.Tot això m’ha passat pel cap abans de comentar allò que realment volia comentar, que, en realitat, no deixa de ser una anècdota. Una anècdota, però, que reflecteix perfectament el que explicàvem al principi: allò del desconeixement i el menyspreu pel desconegut, sobretot si el desconegut ve d’on ve. Es tracta només de tot l’embolic que s’han fet en els mitjans de comunicació de parla castellana amb el nom d’en Cesc, el jugador català de l’Arsenal que ara també convoquen per jugar amb la selecció espanyola. Pel que sigui, als castellans els costa de pronunciar aquesta conjunció de c i s, com també els costa de dir bé Sabadell o Pujol, la qual cosa és ben comprensible. El que ja no ho és tant, de comprensible, és que el mateix locutor que, amb tota la gràcia del món però amb un evident menyspreu, opti per dir-li Paco a en Cesc no tingui cap problema a pronunciar la mar de bé els noms de jugadors anglesos, txecs o francesos quan, per proximitat i història, sembla que hauria de ser tot el contrari.El problema és que no es veuen canvis a la vista, ni s’intueixen. I, francament, ja no sé si els volem. És el que dèiem l’altre dia, a propòsit del nou estatut català; potser estan fent tard i llavors ja no importarà a ningú si a en Cesc li diuen Ches, Cec o Paco. O si a un servidor encara li continuen escrivint i dient el nom en totes les llengües veïnes –inclosa una de pocs parlants com la basca– menys en la pròpia. Així que no us astoreu si un dia d’aquests signo com a Mikel Riera. (Publicat a Presència número 1780 del 7 al 13 d'abril de 2006)

posted by Miquel Riera @ 9:54 a. m. 1 comments