dimecres, de desembre 27, 2006

Canvi automàtic. Cada cop que he tingut la sort de poder viatjar als Estats Units i, per tant, de conduir-hi, he tornat a casa dient meravelles del trànsit a les carreteres i autopistes nord-americanes. Hi ha excepcions, naturalment, però, en general, i segurament, o bàsicament, perquè els controls són molt forts i les multes molt elevades, allà tothom respecta escrupolosament els límits de velocitat –tant dins les vies urbanes com fora–, amb la qual cosa la conducció assoleix un ritme ben tranquil.El cas és que –i això em sembla que ho pot confirmar tothom que ha conduït pels Estats Units–, en tornar a casa és quan es fa més evident que aquí conduïm de manera molt més bèstia, per dir-ho d’una manera clara i senzilla.El contrast és tan gran que un triga uns quants dies a adaptar-se a frenades sobtades, cotxes que circulen com bojos, gent que gira aquí i allà de qualsevol manera, els clàxons que sonen ara sí, ara també. Ràpidament, però, ens acostumem a l’estrès del trànsit nostrat i, fins i tot, ens sembla impossible que les coses siguin tan diferents a l’altra banda de l’Atlàntic.
Un servidor sempre ha pensat que el fet que els americans tinguin vehicles amb el canvi automàtic era un dels factors de la tranquil·litat del trànsit al seu país, entre altres coses, perquè un cotxe d’aquestes característiques predisposa, i en això segurament hi estaran d’acord els que n’hagin dut o en duguin, a una conducció més pausada. I que, per contra, el sistema de canvi manual porta cap a una manera de guiar els cotxes més esportiva i, per què no, més agressiva.
El debat entre els partidaris dels dos models –el primer, majoritari als Estats Units, i el segon, a Europa– i els motius pels quals un no triomfa aquí ni l’altre allà, fa anys que existeix entre els amants del motor. Només heu de fer un tomb per alguns fòrums d’internet per comprovar-ho. Els partidaris del canvi manual argumenten que, amb aquest, tenen més control del vehicle, mentre que els altres assenyalen que amb l’automàtic s’obté més agilitat i, sobretot, més confort en la conducció. Aquests últims també defensen que els últims avenços en electrònica ens han portat uns canvis automàtics que són una autèntica meravella. També diuen que, quan se n’ha provat un, ja no vol es saber res més dels canvis manuals.
Josep Casanovas, periodista del món de motor, ho té clar i, com ell, em fa l’efecte que cada cop n’hi ha més: «Pel que fa al consum, no hi ha diferència entre un i l’altre, però estic segur que el trànsit a casa nostra guanyaria fluïdesa si la majoria de cotxes portessin canvis automàtics. Penseu només en el temps que es podria guanyar en les arrencades als semàfors!» De moment, tot i que cada cop són més a l’abast dels conductors europeus, els cotxes amb canvi automàtic no acaben de triomfar.Deu ser que aquí ens agrada més el trànsit esbojarrat que tenim, malgrat que cada dia hi perdin la vida uns quants ciutadans. I també deu ser segurament per això que la proposta de reduir a 80 km/h la velocitat per l’àrea metropolitana ens ha semblat tan fora de lloc. (Publicat a Presència, número 1818, de 29 de desembre de 2006 a 4 de gener de 2007)

dijous, de desembre 21, 2006


Salvadors de la pàtria. M’escriu, des del Maresme, un amable lector que discrepa d’allò que vaig escriure fa uns dies en un peu de foto sobre la necessitat d’enderrocar el Valle de los Caídos. En una llarga missiva, critica la meva demanda –que reconec que era una provocació– i em recorda que la Guerra Civil i el règim posterior van ser més una resposta a la «revolució» engegada per les esquerres i contra els «crims» comesos per aquestes, que no pas una acció destinada a crear un règim totalitari. «Si un govern no és capaç de mantenir l’ordre i la seguretat ciutadana, benvingut sigui el dictador que imposi la pau», assegura el lector, que naturalment és incapaç de justificar com és que aquest ordre només es va poder aconseguir a base d’afusellaments i una forta repressió, o per què, un cop retrobada la pau, no es va tornar a establir un règim democràtic.
Explico tot això perquè aquestes justificacions són les mateixes que hem tornat a sentir aquests dies de boca dels partidaris del general xilè Augusto Pinochet, afortunadament traspassat fa pocs dies. Són les mateixes fal·làcies que vam sentir durant anys aquí i que, des de fa un temps, tornen a repetir alguns historiadors de la dreta més dreta, aquests que, amb el suport de la cadena dels bisbes i de tots els seus acòlits, es dediquen a reescriure la història de la manera més barroera possible, assegurant, per exemple, que la Guerra Civil no la van començar els feixistes de l’exèrcit espanyol sinó el president Companys i els seus seguidors l’octubre del 1934.
Tot això que, segons com, pot fer gràcia, tots sabem que en realitat no en fa gens. I si no que ho preguntin a totes les víctimes, directes o indirectes, de Franco o de Pinochet, sovint gent treballadora i humil que va veure en una opció d’esquerres la possibilitat de millorar una societat que els oprimia en molts aspectes. O és que no hi havia malestar en molts sectors de les classes més pobres espanyoles després d’anys d’abusos per part d’aristòcrates i empresaris sense escrúpols, amb l’empara d’una Església a qui semblava que només li importava no perdre els seus privilegis? O és que l’educació, a la qual tants esforços va destinar la República, no havia estat durant anys una qüestió abandonada? La llista és més llarga i ara no es tracta pas de tornar a posar en una balança les raons d’un bàndol i l’altre en l’esclat de la Guerra Civil, però el que no es pot tolerar és la mentida o, més ben dit, la tergiversació de la veritat, que és el que ara es porta. Segur que ni uns van ser tan bons ni els altres tan dolents, però, en tot cas, el que no es pot oblidar és que hi havia un règim democràtic que funcionava i contra el qual hi va haver una revolta i, el que és més greu, aquesta es va inspirar en els moviments feixistes –amb el menyspreu a la vida d’aquell que no pensa igual que tu que el terme porta implícit– que ja governaven a Itàlia i Alemanya. Malauradament, aquí el règim ens va durar anys i, agradi o no a alguna gent, encara en patim les conseqüències en molts aspectes més físics, com ara l’urbanisme, per exemple, però també ideològics, com aquest Valle de los Caídos, monument indigne a un règim corrupte i repressor. (Publicat a Presència, número 1617, de 21 a 28 de desembre de 2006)

Un català més viu, però més pobre. El catedràtic Joan Veny, codirector amb Lídia Pons, de l’Atles lingüístic del domini català, –magna obra de nou volums que és una fotografia del català integral, des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, feta entre els anys seixanta i setanta del segle passat–, assegura que, des de llavors, hem deixat d’emprar un quaranta per cent del lèxic que es recull en l’atles. És a dir, que gairebé la meitat de les paraules que els investigadors fa més de trenta anys van pode escoltar de boca de nombrosos parlants d’arreu del país ara ja no es fan ni servir.Un servidor no és lingüista i, per tant, no sap si això que li passa al català també li passa, per exemple, al castellà, al francès o a l’italià, víctimes, com la nostra llengua, de la uniformitat que imposen els mitjans de comunicació de masses amb la televisió al capdavant o del simple fet que la gent que viu al medi rural ja no ho fa en aquelles condicions d’aïllament en què s’hi vivia encara no fa pas tants anys.
Però suposem, doncs, que sí, que la pèrdua de lèxic del català és un signe més dels nostres temps que no patim només nosaltres i que aquella diversitat lingüística de fa anys –en què coses tan senzilles com una pastanaga es deien de tres maneres diferents en un radi de vint quilòmetres– va pel camí de desaparèixer i que, anys a venir, parlaran de manera molt semblant –fins i tot en l’accent– a l’Empordà, a la Ribagorça o al Maestrat.
Davant aquesta realista constatació, què hauríem de fer? «Val més que ho deixem córrer. Prefereixo una llengua viva a una llengua rica», diran uns. Altres, segurament, s’exclamaran davant el que consideraran una intolerable pèrdua del nostre patrimoni cultural. Un servidor potser es quedaria a mig camí. Entre altres coses, perquè és evident que amb cada mot que es perd a cada poble o comarca, també es perd una mica de la identitat d’aquell poble o d’aquella comarca. Però també és cert que aquest és un procés que no té aturador i que, posats a triar, potser m’estimo més que els nens no sàpiguen, per exemple, que de les patates fregides també se’n poden dir patates viues –com en deia l’àvia de casa–, i, en canvi, que se’n surtin a l’hora d’haver de fer i no de tenir que fer.
La televisió que ens agermana i que fa que el català sigui cada dia més viu, sembla, doncs, que també fa que sigui més pobre. En definitiva, fa que els nois de Girona ja no diguin aiga i sí aigua i que en comptes de tenir molta fred, en tinguin molt, expressions que fa anys només sentien de tant en tant a la vora de l’Onyar.
El problema, penso, potser no és tant això, que també, com el fet que la pèrdua de diversitat vagi acompanyada de la introducció de lèxic, de frases fetes i de construccions sintàctiques pròpies d’altres llengües més potents, com el castellà o l’anglès. I aquest sí que seria –o, malauradament, ja és– el pitjor que ens podria passar. (Publicat a Presència, número 1816, de 15 a 21 de desembre de 2006)

dimarts, de desembre 05, 2006


Anar gastant.- Sóc conscient que amb l’article d’avui no descobriré res de nou, però almenys deixaré constància de la infinita capacitat de la informàtica per aconseguir fer-nos gastar diners en programes o en ordinadors nous. No hi ha cap altre sector en què les innovacions tecnològiques, siguin de software o de hardware, tant li fa, aconsegueixin, primer de tot, turmentar els usuaris perquè res no funciona igual de ràpid i bé com quan vam estrenar l’aparell, i en segon lloc, fer que la gent frisi per canviar d’ordinador a veure si així se li acaben ràpidament els problemes. En teoria, cada actualització és per millorar –i no negarem que els ordinadors d’ara tenen moltes més prestacions que no pas fa cinc anys enrere, per exemple– . Però, no creieu que ja hem arribat a un punt en què, per dir-ho d’alguna manera, ja podem fer amb els PC totes aquelles coses que fa un temps ens dèiem que podríem fer -com ara processar-hi fotografies, escoltar-hi música, jugar-hi amb els videojocs més complexos o veure-hi pel·lícules– però que no podíem fer justament perquè ni la tecnologia ni els programes no ho permetien?
Però, és clar, sovint ens oblidem que estem en una societat consumista i que el que més interessa és que consumim. Amb la introducció del nou sistema operatiu Vista de Microsoft, per exemple, els experts calculen que per cada euro que es gasti la gent instal·lant-lo, se’n generaran cinc o sis més de negoci. Uns euros que no sortiran de la butxaca del senyor Gates ni, naturalment, dels fabricants d’ordinadors. Ja ens podem preparar, doncs, per anar rascant-nos la butxaca per poder instal·lar més memòria, processadors més potents o el que sigui que faci que l’ordinador de casa –aquell que vam comprar encara no farà dos anys per Reis i que vam trobar el més avançat del món– ja no respongui com cal a les novetats del programari i de la tecnologia.
Aquests dies hem fet la prova, per exemple, a la plana del fabricant Dell, la multinacional que ven ordinadors per internet. Els models que hi ha a la venda encara no porten el Vista, però, mentre l’usuari es va configurant l’ordinador que es voldria comprar, li recorden constantment que si al març, quan es començarà a distribuir el nou sistema operatiu, el vol instal·lar, caldrà que tingui –i per tant adquireixi ara– molta més memòria o un processador infinitament més potent que, per exemple, el que tenia l’ordinador que vam dur a la deixalleria el gener del 2004, una meravella de la tècnica comprada en l’inici del nou segle i esdevinguda obsoleta quan encara no havia ni començat a caminar.
Mireu, un servidor no és pas que estigui en contra dels avenços tecnològics, més aviat n’està encantat, però em fa l’efecte que, si els nostres avis tornessin al món per un moment, quedarien ben esparverats de com ens desfem d’aparells que ens han costat els estalvis d’uns quants mesos. Potser el món no ha trobat una altra manera de funcionar, però, francament, no tinc cap dubte que no és pas la millor. (Publicat a Presència, número 1815, del 8 al 14 de desembre de 2006)