dijous, de juny 29, 2006

França ens tem. I temo molt que aquesta és l’única deducció possible que es pot fer de la notícia que l’Estat francès ha decidit ajornar almenys fins al 2030 –és a dir, gairebé vint-i-cinc anys, tota una generació!– les obres de connexió del tren d’alta velocitat entre Montpeller i Perpinyà, la qual cosa és el mateix que dir entre els Països Catalans i la resta d’Europa. L’ajornament, no confirmat oficialment encara, és l’enèsim que es produeix en aquest tram de la línia d’alta velocitat europea. Un tram que, si haguéssim fet cas dels polítics d’aquí, dels d’allà i dels de més enllà, ja estaria en funcionament des de fa almenys uns quants mesos, per no dir anys. Però bé, això dels retards en el TGV entre Madrid, Barcelona i Perpinyà és com les piles del conillet de l’anunci, que duren i duren...Però, per què, us preguntareu, França no fa arribar l’alta velocitat ferroviària fins a Perpinyà? Per què el TVG s’acaba a Montpeller i no segueix més avall? És que els nord-catalans no són ciutadans de la República? Bé, si fem cas de la història recent de la Catalunya Nord, potser haurem d’acabar deduint que no. Entre altres coses, perquè les inversions governamentals franceses al territori han estat més aviat minses els últims anys. Suposem que deu tractar-se d’una província massa allunyada de París per merèixer una mica més d’interès en coses tan importants com les inversions públiques. En tot cas, però, el problema de fons no és pas, naturalment, aquesta discriminació històrica que ha patit la Catalunya Nord, ni tampoc que les Corberes siguin un territori massa difícil de travessar –tots sabem que, quan els governs s’ho proposen, fan ponts allà on volen i només heu de pujar uns quilòmetres més amunt de Carcassona, a Milhau, per comprovar-ho, contemplant el que diuen que és el pont més gran del món–, sinó que més aviat és que no volen. I no volen perquè temen molt que la connexió d’alta velocitat entre la Provença i el Llenguadoc amb Catalunya pot ser clau perquè ports com el de Barcelona o el de Tarragona entrin en competència amb el de Marsella, per exemple. I és que no hem d’oblidar que el tren d’alta velocitat no serà només per als passatgers sinó que es calcula que es mourà un gran volum de mercaderies. Potser també és per això que la connexió entre el Principat i el País Valencià va com va. És a dir que ni es mou ni es mena, com diuen a pagès. Mentre que els enllaços entre València i Madrid i entre Barcelona i Madrid avancen, a trompades, però avancen. De fet, és com si els catalans féssim amb València el mateix que els francesos fan amb el Principat, amb la diferència que el govern valencià ha apostat, des de fa temps, per mirar cap al centre peninsular.Ja ho veieu, doncs, com pinten les coses per al país, encaixonats com estem entre un estat que ens tapa per dalt i un altre que vol i dol, sense oblidar-nos, naturalment, de la incompetència dels nostres polítics, més preocupats per quedar bé amb els uns i els altres que no pas per construir un futur conjunt entre territoris germans. (Publicat a Presència, número 1792 del 30 de juny al 6 de juliol de 2006)

posted by Miquel Riera @ 6:16 p. m. 1 comments

dimecres, de juny 21, 2006

A propòsit de Ciutadans de Catalnya. Us copio a continuació un article d'Enric Ramionet publicat a El Punt el dissabte 17 d'agost a propòsit de Ciutadans de Catalunya i que m'ha semblat una de les visions més encertades sobre el tema que s'han publicat última ment. El seu títol és «Víctimes i victimaris»:


«Si un internauta despistat busca el nom d’Arcadi Espada al més cèlebre dels cercadors, després de llegir les 50 primeres entrades haurà descobert que el seu propietari és un periodista i professor d’universitat que, a Girona, va ser agredit per una trepa d’independentistes furibunds. Un campió de la democràcia i les llibertats maltractat pel fanatisme.És aquesta la realitat? Per l’hipotètic internauta encuriosit, ho és, indiscutiblement. La realitat es construeix diàriament i damunt dels fets de l’Auditori Narcís de Carreras, a hores d’ara, ja s’han erigit enormes arquitectures. Pocs dies abans, també a les comarques gironines, l’Eduard, un noiet que transitava amb una estelada enganxada a la motxilla, també va ser agredit, en aquest cas per individus excitats per altres patriotismes ara no sé si dir constitucionals o preconstitucionals. No cal dir que si l’internauta fa la recerca, no en trobarà cap rastre. Des de sempre la realitat s’ha forjat amb materials nobles i no s’hi poden fer aportacions de ferro colat. I aquest és un principi elemental que els que pretenen influir en la seva conformació ja haurien de conèixer, encara que es tracti de formacions polítiques juvenils i passionals. Als Ciutadans de Catalunya diuen que els falta aire perquè el nacionalisme català carrega excessivament l’ambient. És curiós que atribueixin la seva asfíxia justament als que malden per alliberar-se de l’asfíxia de l’uniformisme, també definit aquí com a espanyolisme. Que es considerin víctimes dels que es proclamen víctimes. En la realitat que, procurant estar molt atent, m’he o m’han construït, diria que els partidaris d’essencialismes aliens al català, ho porten amb força desinhibició per aquestes terres i sovint, fins i tot, amb un cert exhibicionisme. Em sap greu però em sembla que la dels Ciutadans és una perspectiva nítidament paranoica. Sofisticada, en efecte, però paranoica.Però si hi ha una contraindicació clara en el tractament d’aquests deliris és justament la que apliquen els Maulets. Perseguir els que se senten perseguits no és, òbviament, la millor medecina per combatre la seva afecció. Llevat d’en Boadella, la psicologia del qual és molt més fàcil d’entendre quan s’està avesat a tractar amb adolescents i d’algun altre individu enjogassat, sospito que els Ciutadans de Catalunya se senten veritablement tractats de forma injusta. Aliens a les sentimentalitats predominants a aquesta banda del món per història personal i per un cert encarcarament vinculat (amb perdó) a aquella altivesa que hi ha gent que sembla que ha mamat des del bressol, captivats per altres sentimentalitats, els irrita percebre que aquí ocupen una immerescuda excentricitat i han covat (ai em temo que sí) la llavor del ressentiment. La seva pàgina web permet accedir a articles extraordinaris que sorgeixin d’una selecció malaltissa o interessada de petits fragments de l’enorme mosaic de la realitat. La major part estan escrits en llengua castellana, però a la part superior, ofereixen la possibilitat de llegir-los en català. Quan ho sol·licites, l’article continua en castellà. En cap cas es dóna la situació inversa però estic convençut que no hi ha mala fe. Per ells, la llengua és simplement allò del sistema de signes orals per a la comunicació i no aquesta cosa carregada d’intenció que ens ha quedat als catalans. Ells diuen «buenos días» i saluden, nosaltres dient «bon dia» estem salvant un món. I és que a ells, afortunats com són, la llengua els surt amb tanta naturalitat que ni se n’adonen. Com el nacionalisme.»

posted by Miquel Riera @ 5:50 p. m. 0 comments

El guàrdia urbà que renya. Des d’aquell dia en què em va renyar a mi per haver comès una petita infracció de trànsit, que me’l trobo tot sovint als matins mentre vaig amunt i avall entre l’escola dels nens i la feina: és el guàrdia urbà que renya a tothom, el paladí de la circulació rodada a la meva ciutat, l’home que esbronca els conductors mig adormits que, pel que sigui, per mala fe, per imprudència temerària o per simple badada se salten lleugerament les normes del trànsit.El dia que em va renyar a mi va ser després que un servidor, que estava a punt de sortir d’un aparcament, avisés la furgoneta de la policia amb què anava el guàrdia que, si s’esperaven un moment, jo me n’anava i ells estacionarien de manera molt més còmoda. Però va ser tocar només suaument la botzina per avisar-los, que ja vaig veure que alguna cosa no anava bé. Perquè el que havia de ser un agraïment –a tothom li agrada que l’adverteixin en situacions com la descrita– va ser des d’aquell moment un mal tràngol. I és que només de sentir el clàxon, una cara de pocs amics va sortir per la finestra del vehicle policial, com volent dir què coi fa aquest ara tocant la botzina. Un cop entesa, però, la situació, van fer marxa enrere i jo vaig començar a sortir. El que no m’esperava és que la meva maniobra següent, feta amb tota la prudència del món, com no havia de ser d’altra manera davant d’una dotació policial, acabés amb esbroncada. De fet, vaig canviar de direcció per un pas correcte però vaig travessar dos carrils de cop en pocs metres, la qual cosa, evidentment, era il·legal. Un fort clàxon em va aturar en sec i ja només vaig tenir temps de veure com de la furgoneta baixava un urbà, el de la mala cara d’abans, amb més morros si fos possible. Això sí, em va renyar amb contundència, però molt correctament. Que si no sabia que no podia travessar dos carrils de cop, que si hem de conduir tots plegats millor, etcètera. Jo, que no sóc de mena contestatària, només tenia ganes de marxar i que no em clavés una multa, però aquell home continuava la seva esbroncada, fins que al cap de dos o tres minuts, que se’m van fer eterns, em va alliberar.Des d’aquell dia, però, només faig que trobar-me’l i gairebé sempre renyant a algú. Un dia, l’esbroncada la va rebre un vianant que es veu que no es va aturar a temps en el pas zebra que el guàrdia controlava. Al cap de poc, la víctima era una noia que conduïa un vehicle de pràctiques. Suposo que també va rebre el professor. En un altre ocasió, renyant un conductor que vés a saber quina n’havia fet, va fer, en pocs moments, una cua ben llarga.A mi, francament, al principi, aquest guàrdia urbà em queia molt malament, però ara l’admiro. Sobretot perquè no treu el talonari de multes a corre-cuita, com fan molts dels seus companys, sovint, fins i tot, sense baixar del cotxe. L’únic que no m’agrada és que es cregui un Messies del trànsit i, sobretot, que encara no hagi esbroncat aquella dona inconscient que també em trobo cada matí i que porta un nen petit al darrere sense lligar. Au! (Publicat a Presència, número 1791, de 23 de juny al 29 de juny de 2006)

posted by Miquel Riera @ 4:53 p. m. 0 comments

Un contracte per a mestres. Comentàvem ara fa una setmana les ingents possibilitats d’Internet com a eina d’entreteniment a partir de les pàgines de ràpida visualització de vídeos, però van deixar de banda les moltes estones que dedica la gent a enviar-se i reenviar-se tota mena de documents, sobretot del tipus Power Point amb tot de fotografies més o menys interessants i frases més o menys transcendentals, però també simples textos que expliquen històries sovint presumptament divertides. Són les clàssiques cadenes de correus electrònics, gairebé tan antigues com aquest sistema de comunicar-nos que ens va revolucionar la vida encara no fa ni deu anys, almenys de manera més o menys general.Un d’aquests correus reparteix aquests últims dies per la xarxa un document històric –sovint delirant si no fos perquè és ben real– sobre un contracte que es feia a algunes mestres l’any 1923. Com passa sovint a Internet, la informació és molt minsa. En cap lloc del document, que corre en castellà, s’hi diu, per exemple, d’on és aquest antic i sorprenent «contrato de maestras» que, per exemple, obligava les dones que el signaven a comprometre’s a no casar-se, sota amenaça que l’acord quedaria completament anul·lat. La mena conservadora que el va redactar, però, no es va aturar aquí, que Déu n’hi do. Vegem altres punts. Com els que prohibien les mestres «caminar en companyia d’homes», «anar a les gelateries del centre de la ciutat», «abandonar la població sense permís» o «ser fora de casa entre les vuit del vespre i les sis del matí». En el contracte també s’obligava les signants a «no fumar cigarretes», a «no beure ni cervesa, ni vi, ni whisky» –sorprenentment no deia res d’altres begudes alcohòliques de més grau!– i a «no viatjar en cotxe amb cap home, excepte germans o pare». Naturalment, les mestres havien de «vetllar» pel seu aspecte personal. Així, tenien prohibit «fer servir roba de colors brillants», «tenyir-se el cabell» o «maquillar-se o pintar-se els llavis». En el contracte s’especificaven també altres coses absolutament insòlites com ara «fer servir almenys dos enagos» o «no usar vestits que quedin a més de cinc centímetres per damunt dels turmells»; tot això, al costat de tot de normes sobre com mantenir neta l’escola. Tot de bestieses, ja ho veieu, pròpies d’una època en què una determinada moral puritana afectava tots o gairebé tots els aspectes de la vida quotidiana.Dèiem abans que, en un primer moment, desconeixíem el lloc on feien signar aquest contracte a les mestres, però si una altra cosa té Internet és que hi pots trobar respostes a gairebé tot. I, naturalment, així va ser: hi vam trobar que aquest paper infame va sorgir d’algunes ments malaltes als Estats Units als anys vint, segons es va recollir en el llibre Maestros i textos, de Michael Apple, sobre l’educació en aquest país, publicat el 1989 per Paidós. Les mateixes ments que, un segle després, tenen la barra de proclamar encara que la teoria de l’evolució és mentida quan la realitat demostra cada dia tot el contrari: tothom evoluciona, menys els intolerants i els ancorats en el passat. (Publicat a Presència número 1790 de 18 a 22 de juny de 2006)

posted by Miquel Riera @ 4:51 p. m. 1 comments

dilluns, de juny 12, 2006

A l'èxit per Internet. Això d’Internet no té aturador, no exactament per fer-hi molt de negoci, que semblaria més aviat que no, sinó com a gran eina d’entreteniment. L’últim gran èxit és la tecnologia que permet veure vídeos sense descarregar-los a l’ordinador, a través de pàgines com Youtube, creada fa poc més d’un any i que ja s’ha convertit en una de les més visitades de la xarxa, tant que grans empreses com Google o Yahoo ja s’han afanyat a imitar-la. Penso que Youtube és bàsicament un lloc per passar-hi l’estona, d’aquí la raó del seu gran èxit, a part, naturalment, de la facilitat de penjar-hi els vídeos i la rapidesa i la bona qualitat amb què es poden veure. És per això que centenars de milers de persones, bàsicament joves, hi fan camí cada moment a la recerca d’imatges de qualsevol tema, segurs que n’hi trobaran. Entre altres coses, perquè a Youtube hi és tot o gairebé tot, des dels gols del Barça en la final de París, el concert del grup més tronat o anuncis divertits, fins a les més inversemblants de les trapelleries adolescents. I vídeo que els agrada, vídeo que comparteixen. A partir d’aquest moment, la cadena és imparable. I si no, que ho preguntin als pioners del tema, el grup britànic Artic Monkeys o a l’andalús El Koala, primer triomfador hispànic a Youtube amb el seu tema Opá, yo viazé un corrá, que ja s’ha convertit en la cançó de l’estiu, abans fins i tot que arribi de veritat la calor.Tornant a El Koala, el seu èxit fulgurant és digne d’estudi i tot plegat fruit d’aquesta nova tecnologia que permet l’intercanvi ràpid de vídeos. Efectivament, Manuel Jesús Rodríguez, que és el nom real d’aquest El Koala, és un senyor de la comarca de l’Axarquía, a Málaga, que fins fa poc compaginava el seu ofici de paleta amb la música, un camp on fa més de vint anys que es mou amb diferents grups. El tema que l’ha dut a l’èxit té, de fet, més de cinc anys d’existència, tot i que el vídeo, que és per on li ha arribat la popularitat, va ser enregistrat a finals del 2005, poc abans de la sortida de l’àlbum Rock rústico de lomo ancho, que és on està inclòs. Però, com dèiem, la carrera a l’èxit comença el 19 d’abril passat, quan algú va penjar el vídeo de la cançó a Youtube. A partir de llavors, i alguna cosa devia tenir perquè això passés, es va estendre com la pólvora. A casa, per exemple, la cadena ens el va enviar a primers de maig, però es veu que abans l’home ja havia sortit amb en Buenafuente, a El guiñol... i en altres programes de televisió, que van contribuir, ara sí massivament, a popularitzar l’home i la seva cançó. Tota una mostra que, a principis del segle XXI, el públic encara pot decidir, per sort, si val la pena fer pujar a l’Olimp de la popularitat alguna cosa que els experts més experts de les discogràfiques han rebutjat. Encara que, malauradament, tota aquesta teoria se’n va en orris veient altres vídeos que també triomfen aquests dies a la xarxa com l’enganxós Amo a Laura. Deuen ser els signes d’aquests temps, en els quals l’entreteniment a qualsevol preu és el nostre pa de cada dia. (Publicat a Presència, número 1789, de 9 a 15 de juny de 2006)

posted by Miquel Riera @ 6:39 p. m. 0 comments

dijous, de juny 01, 2006

Sobre la llengua, de nou. Fullejant diaris i navegant per internet et fas creus dels grans disbarats que s’arriben a dir a propòsit de la plena normalització de la llengua catalana. Un senyor catedràtic com Francesc de Carreras escrivia l’altre dia –res de nou, d’altra banda– tot de bestieses sobre el tema en un article a La Vanguardia. Carreras venia a dir que amb el nou Estatut de Catalunya es conculcaran alguns drets individuals, com aquell que, en teoria, permet a la gent expressar-se en la llengua oficial que vulgui. Advertia Carreras que el nou estatut és una mostra de la «pèrdua del sentit comú» que, segons ell, viu el país, i que provocarà molts conflictes en obligar els «treballadors d’entitats, empreses i establiments oberts al públic» a atendre els clients en la llengua oficial que aquests escullin. Deia irònicament Carreras que tot això és el reflex de l’«anomenat dret a viure en català», un dret que posava entre cometes i que definia, de manera totalment perversa com a «consistent a poder circular per tot Catalunya escoltant només català», la qual cosa, com bé sap el catedràtic, és totalment falsa. Per reblar el clau, Carreras utilitzava arguments terrorífics, més propis d’algú que vol balcanitzar el país que no d’algú amb esperit democràtic. Era el cas, per exemple, de frases de l’estil de «no serà aquest un problema que únicament afecta una petita part dels ciutadans que se senten ofesos i discriminats només pel fet de sentir parlar castellà?», «s’han d’atorgar drets a les minories intolerants?» o «facilita aquest precepte l’acollida i la integració dels immigrants?». La perversió en l’argumentació és ben clara, sobretot si això ho llegeix algú que ignora la realitat del problema i viu, per exemple, a Madrid, a Londres o Buenos Aires.No fotem! Com si aquí s’hagués obligat mai algú a expressar-se en català! Com si aquí s’hagués optat per una política de sancions i d’obligatorietat! Al contrari, hi ha hagut una màniga ben ampla per evitar problemes, una política que ha acabat perjudicant molt més a tots aquells que només demanen una cosa tan simple com poder viure amb la normalitat lingüística amb què ho fan, per exemple, els veïns de Múrcia, els de Chartres o els de Colònia, i no cal precisar massa quina és aquesta normalitat. El que no es demana de cap manera és no sentir ni veure el castellà per enlloc, entre altres coses perquè exigir o pretendre això va en contra de les mínimes normes de convivència en una societat democràtica. El que és curiós, però, és que sempre se sentin ofesos els mateixos, és a dir, aquells que practiquen l’autoodi o els que justament no parlen, ni sovint volen fer l’esforç d’entendre la llengua pròpia del país.El problema és que tots aquests arguments difamatoris van fer forat i provoquen un important rebuig en molts sectors desinformats, i només cal que feu un tomb per alguns fòrums d’internet per tenir-ne una bona mostra. És com allò que ens preguntava fa uns dies una senyora de Madrid a propòsit de l’ensenyament del català: «Voleu dir que no en feu un gra massa? Total, després tampoc els servirà de gaire. I, en canvi, amb el castellà, es podran moure per mig món...» I això que ella coneix prou bé Catalunya. Imagineu els que no! (Publicat a Presència, número 1788, del 2 al 8 de juny de 2006)

posted by Miquel Riera @ 1:47 p. m. 0 comments