Algú dirà que què hi podem fer des de la resta del país per canviar una situació per al català molt i molt complicada a la Catalunya Nord. Que prou problemes tenim al Principat, al País Valencià o a les Balears per preocupar-nos per una gent la majoria dels quals ja no parlen català, tot i sentir-se majoritàriament catalans. Opinions molt lloables, però que són fruit, com també passa sovint quan des del Principat parlem dels valencians, d’una certa prepotència nostra, com volent dir: «ells s’ho ha buscat».
Les coses, però, són, evidentment, molt més complexes. Sobretot perquè no es pot culpar un poble com el nord-català, que ha viscut, des de fa més de tres-cents anys, una gran pressió –amb repressió inclosa, naturalment– perquè deixés d’utilitzar la seva llengua. I no solament perquè ho fes, sinó també perquè la considerés com un cosa antiga, de baixa volada, respecte al francès, teòricament més culte. Només així es pot arribar a entendre per què, en poques generacions, els pares deixen de parlar en català als seus fills i comencen a fer-ho en francès. Per exemple, perquè el mestre no els avergonyís a l’escola o no haguessin de patir el corresponent càstig si resulta que eren els últims a portar el testimoni que s’entregava a tots aquells que parlaven en català. I només així es pot arribar a entendre per què aquells nord-catalans que van educar els seus fills en francès no comprenen ara com és que els seus néts volen estudiar la llengua perduda dels avis. Ells, a qui van fer creure que parlaven el més brut dels patois.
És per tot plegat que és molt important com han canviat les coses a la Catalunya Nord els últims anys respecte a la llengua i al sentiment de país, encara que els canvis siguin sovint molt petits, petitíssims i del tot insuficients, que ho són. Però mai com ara, des de 1659, a la Catalunya Nord hi havia hagut tants rètols de places, carrers i pobles en català, mai com ara s’havia parlat tant de la nostra llengua i en la nostra llengua, ni mai, per exemple, la primera institució de la zona, el Consell General, havia aprovat una carta del català, encara que aquesta sigui, per a tots els que el voldríem llengua oficial, paper mullat. I tampoc mai un diputat de dretes, que al seu poble no té ni un rètol normalitzat, havia parlat en català a l’Assemblea francesa.Per tot això, encara que sigui ben poc, els nord-catalans mereixen tot el nostre suport. Sobretot perquè només ells saben el que han hagut de passar i patir per arribar fins aquí. (Publicat a Presència, número 1891, del 23 al 30 de maig de 2008)
Plou i fa sol. Escric ara que el país ja verdeja de nou gràcies a les pluges generoses d’aquests últims dies i mentre llueix un sol primaveral que, segons com, fins i tot ens sorprèn una mica després de tants de dies amb el cel tapat. La previsió, de tota manera, continua sent optimista, i potser quan llegiu aquestes ratlles la pluja torna a caure amb insistència, fent trontollar, com si res, tota la campanya d’alerta per la sequera i deixant en dubte algunes de les mesures adoptades després de setmanes de polèmica.
És el cas, naturalment, de la canonada entre Tarragona i Olèrdola, una obra que es va justificar en el seu moment per la manca d’aigua als pantans del Ter i del Llobregat i perquè la dessaladora que es construeix al Prat no arribaria a temps. Ara, tot i la pluja, el govern ja s’ha afanyat a dir que l’obra es farà igualment per si fa falta més endavant.
Francament, fa una mica de federat pensar com el país es gastarà una milionada en una infraestructura sorgida de la improvisació i que només ha de servir, teòricament, per tapar forats. Val la pena, per exemple, fer l’exercici de comptar quantes pessetes són els 167 milions d’euros que costarà la canonada: gairebé 28.000 milions de pessetes! Jo no sé a vosaltres, però a mi se’m posa la pell de gallina només de pensar en una xifra tan desorbitada i en tot allò que es podria fer amb aquests diners. Quaranta escoles d’educació primària, per exemple. Equipades de dalt i de baix. Feu números.
En tot cas, la decisió del govern de continuar igualment endavant amb l’obra, plogui o no plogui, abandonem la situació d’excepcionalitat o no, no deixa de ser sorprenent. I més si tenim en compte el que diu el decret que la va autoritzar: que aquest serà vigent fins que se superin «les circumstàncies d’extraordinària necessitat» que l’han motivat o fins trenta dies després de la posada en funcionament de la planta dessaladora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El projecte de la canonada, doncs, podria entrar en una situació d’il·legalitat, però ja se sap que aquesta és una qüestió que només preocupa els governs quan no són ells els qui traspassen la ratlla. Passa, o passarà el mateix, amb l’estatut català i el nou sistema de finançament, que té també data legal per arribar a un acord, i cap problema. Temps al temps. De fet, aquí l’únic que ara importa és no tenir problemes amb les adjudicatàries de l’obra. Que tot podria ser.
I naturalment, contents amb la pluja. Sobretot pels pagesos, però també pels jardiners, que ja veien com alguns dels jardins que tant d’esforç els havia costat d’aixecar començaven a patir, i molt, per la manca d’aigua. (Publicat a Presència, número 1890, del 16 al 22 de maig de 2008)
Cap problema amb l'aigua. Fa anys, quan aquest país era una dictadura, corria la brama, que un servidor té el convenciment que era ben certa, que algunes empreses –per exemple, la paperera Torras Hostench de Sarrià de Ter (Gironès)– preferien pagar l’esquifida multa que els imposaven per contaminar el riu Ter que no pas fer les obres de la depuradora corresponent. Simplement els sortia més barat. Ara, la Torras gairebé no fa ni fum ni pudor i té una gran depuradora, però, l’empresa quedarà sempre en la memòria de la gent com la que va provocar la greu mortaldat de peixos de l’agost del 1976 al riu Ter i va desvetllar, de passada, la consciència de molts gironins que van protagonitzar la primera gran manifestació ecologista la història d’aquest país en defensa d’un curs fluvial que es moria i d’una aigua que ho semblava tot menys aigua. De tot això fa molts anys i, malgrat que la Torras i la majoria de poblacions i empreses a tocar del Ter ja no contaminen el riu, aquest segueix reclamant solucions urgents que haurien de consistir, sobretot, en un augment del cabal, ja no per regar, que també, sinó bàsicament per preservar-ne la flora i la fauna.
L’anècdota de les multes i la Torras exemplifica perfectament el que faran molts ciutadans aquest estiu vinent abans de deixar morir els seus jardins. M’ho deien l’altra dia uns coneguts, així tranquil·lament: «Ho hem calculat i ens surt més a compte haver de pagar la multa que ens poden posar per regar el jardí, que no el que ens costaria refer-lo de cap i de nou.» És allò tan típic d’aquest país de «feta la llei, feta la trampa». De tota manera, no sé pas de què ens estranyem, si els primers d’aplicar la dita són els que manen. Que no es pot transvasar més aigua del riu Ter cap a Barcelona que la que diu la llei, malgrat que això perjudiqui mig país? Doncs, cap problema, no fos que quedéssim malament a la gran capital perquè algun dia hi hagi uns quants ciutadans que no tenen aigua per dutxar-se. Que no es pot transvasar aigua del riu Ebre cap a Barcelona? Doncs, cap problema. Fem un decret llei, construïm una canonada, enriquim alguna empresa, paguem els nous regadius als regants que protestin i, si de passada, els valencians i murcians, també es queixen, doncs, qui sap, d’aquesta manera creem precedent i així tindran aigua del gran riu d’aquí uns anys. Cap problema. Els problemes ja els tindran els regants del Ter i els de les Terres de Lleida que, com que són quatre i, a més, ja tenen duros, doncs, tampoc els passarà res. A més, són pagesos i poden passar algun dia sense regar o, si cal, sense dutxar-se. Ja ho veieu, al final, acabo escrivint barbaritats, però, sabeu què? Us proposo una aposta sobre segur: els únics que no tindran aigua aquest estiu seran els regants del Ter i els de Lleida. A Barcelona hi viu massa gent i, és clar, no és pas qüestió de reviure –no els veïns, sinó els polítics– una situació crítica com la de l’estiu passat, però en comptes de sense llum, sense aigua. I, francament, tampoc passaria res si hi hagués restriccions algunes hores a la matinada durant alguns dies. O sí? (Publicat a Presència, número 1889, del 9 al 15 de maig de 2008)
La guerra civil, de nou. No serem pas nosaltres els que negarem ara les atrocitats comeses en el bàndol republicà durant els primers mesos de la Guerra Civil per les bandes incontrolades d’anarquistes i altres elements pseudorevolucionaris de cap escalfat i gatell fàcil. Només cal llegir el llibre Cent dies de juliol (Proa) de l’historiador i periodista Carles Ribera per constatar-ho de manera ben fefaent. Però d’aquí a justificar proclames com les que feia l’altre dia a la televisió el monjo de Montserrat responsable de l’exposició sobre cartells de la Guerra Civil que es pot veure aquests dies al museu del monestir, n’hi ha un bon tros. Es queixava el benedictí, entre altres coses, que encara és hora que des dels sindicats algú hagi demanat perdó per les barbaritats que van cometre -sobretot contra l’Església– els antics militants de les organitzacions obreres, en unes declaracions molt en la línia de les que se senten –cada cop amb més freqüència– sobretot com a reacció visceral a les demandes a l’entorn de la recuperació de la memòria històrica. És com si, de cop, el bàndol guanyador de la Guerra Civil, o aquells que, pel que sigui, s’hi van sentir més identificats –sovint com a contraposició a l’acció dels republicans–, i després de més de quaranta anys gaudint de prebendes i reconeixement, ara s’hagi sentit menystingut per les autoritats i per tots aquells sentiments populars que reclamen justícia per a aquells que justament no en van tenir.
¿O cal que recordem de nou que la Guerra Civil no la van pas començar aquells que la van perdre –malgrat les interpretacions capcioses que en fan gent com Pío Moya–, i que els republicans lluitaven –malgrat totes les contradiccions possibles a què la història els havia abocat en aquells anys confusos– pels drets democràtics més bàsics, mentre que els nacionals van imposar la seva ideologia intolerant i feixista a còpia d’afusellar qualsevol que no hi combregués? ¿O que amb la fi de la República es va retrocedir de nou en àmbits tan necessitats de canvi com l’educació, la sanitat o la cultura? ¿O que les xifres d’una repressió i de l’altra no tenen res a veure, ni en la seva durada ni en la quantitat, malgrat el que ens vulguin fer veure alguns malintencionats?
Francament, si algun dia volem enterrar definitivament la Guerra Civil, cal que aquells que la van perdre i que van patir totes les conseqüències de la derrota –des de l’exili o la presó fins a la mort– puguin veure’s compensats d’alguna manera, ni que sigui en l’àmbit moral. Justament, per tot això, cal també que els «guanyadors» entenguin que, en certa manera, ara ja no els toca a ells, entre altres coses i bàsicament, perquè ja els va tocar. I em fa l’efecte que no cal recordar com. (Publicat a Presència, número 1885, de l'11 al 17 d'abril de 2008)
Catalans del present i del futur. D’entre el munt de novetats que han aparegut al voltant de Sant Jordi, en voldríem destacar dues que tenen molt més punts en comú del que en principi podria semblar: El fil secret de la història, (La Campana), de Patrícia Gabancho, i Nosaltres, els catalans (Pòrtic), de Víctor Alexandre.No cal presentar gaire els autors, de sobres coneguts pels seus articles i els seus llibres, sempre amb un compromís clar per la llengua i la cultura catalanes; pel país, en definitiva. Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) és periodista i escriptora. El seu últim llibre, El preu de ser catalans (Meteora), en el qual reflexionava sobre l’estat actual de la cultura catalana, va tenir un destacable èxit editorial. Pel que fa a Víctor Alexandre (Barcelona, 1950), també periodista, és autor de nombrosos articles i llibres, la majoria sobre l’independentisme. En un dels seus últims volums TV3 a traïció, Televisió de Catalunya o d’Espanya, feia una anàlisi molt crítica de la deriva cap a posicions espanyolistes de la televisió catalana. A El fil secret de la història, Patrícia Gabancho fa ara un repàs de la història de Catalunya a través «d’esoterismes medievals, dels alquimistes i dels bandolers, de la cultura popular, els mites i les llegendes del període de la Decadència; dels primers científics, dels genis precursors del segle XIX; i dels perdedors en el moment que Catalunya recobra el poder al segle XX». Per Gabancho, allò interessant és veure com un sol visionari, com Ildefons Cerdà, per exemple, un dels molts que apareixen en el volum, «pot eixamplar l’horitzó, obrir camins, sembrar llavors que amb el temps fructifiquen». Gabancho diu que ha volgut presentar una història de Catalunya diferent de la que coneixem, de la que ens han explicat. «La història oficial volia i vol un país ben endreçat, sense gaires passions, sense transgressions. Però són els creatius i els rebels els que sovint ens justifiquen», escriu la periodista, que conclou el seu llibre recordant una conversa amb el farmacèutic i historiador figuerenc Alexandre Deulofeu durant la qual l’inspirador de la teoria de la matemàtica de la història li va donar la data del 2029 com la de l’any en què el país recobrarà la independència.
Justament Gabancho és la primera protagonista del llibre d’Alexandre, que ha entrevistat vint catalans nascuts fora del país, però que, amb el seu compromís i la seva tasca diària, demostren que l’estimen sovint molt més que alguns que hi han nascut. «He volgut parlar del dret a viure a qualsevol lloc i del deure de respectar la llengua i cultura dels que hi viuen, i de la necessitat de foragitar les ombres del prejudici, del recel i del racisme», escriu Alexandre, que recorda que la idea del llibre li va venir després que li va preguntar d’on era a un home negre i aquest li va respondre senzillament que era d’aquí, justificant així plenament les paraules de Palau i Fabre que Gabancho recorda a l’inici del seu llibre: «El punt just, per tant, serà el de mirar cap al futur per tal d’evitar els dos abismes que ens poden dur, pels seus extrems respectius, al pessimisme, ja sigui per l’excessiu engrescament amb el nostre passat gloriós, ja sigui per l’excessiu capficament en el nostre daltabaix i les seves seqüeles.» (Publicat a Presència, número 1887, del 25 d'abril a l'1 de maig de 2008)
La normalitat qüestionada. M’expliquen una escena viscuda l’altre dia amb tres nens catalans d’uns cinc anys. Resulta que jugaven en un ordinador d’aquests infantils –que, naturalment, parlava castellà–. L’aparell demanava als nens que identifiquessin uns dibuixos –un ocell, un llibre, entre altres elements– i llavors completessin una lletra o dues de la paraula, però la qüestió és que el joc va durar ben poc: els nens no sabien com eren en castellà la majoria dels mots. És evident que per arribar a aquesta conclusió no calia un experiment similar: tothom sap i accepta que, a Catalunya, la majoria dels nens –sobretot si es mouen en un ambient catalanoparlant– no aprenen bé el castellà fins a la primària. L’escena, però, hauria fet les delícies dels comentaristes de la COPE, El Mundo, o de qualsevol d’aquests membres de la caverna mediàtica espanyola que no poden arribar a entendre –ni, d’altra banda, ho volen– que aquesta és una situació que es viu amb tota normalitat al país, entre altres coses perquè tothom sap que a la llarga, o més aviat a la curta, el castellà serà per a tots aquests nens la seva segona llengua. La prova és que, i també de manera ben normal, un cop acabat el joc de l’ordinador, els nens van asseure’s davant la tele i van seguir sense problemes una pel·lícula en castellà.
Us expliquem tota aquesta història perquè, no fa ni deu dies, llegíem a El País –que encara que vagi amb pell de xai, continua fent molta feina contra la normalització del català– un ambigu reportatge sobre les mobilitzacions que hi ha a Catalunya, el País Valencià, Galícia i el País Basc, a favor que els nens castellanoparlants puguin estudiar només en castellà, o més ben dit, que no ho hagin de fer en les llengües pròpies i minoritzades i, per tant, més protegides, de tots aquests països. L’article en qüestió va provocar en poca estona una allau de comentaris en l’edició d’internet del rotatiu, alguns dels quals demostraven la ignorància secular que, malauradament, encara hi ha Espanya endins.
Més enllà de tot això, però, el que preocupa és el xup-xup que sobre el tema es va fent els últims mesos. Que mitjans com El País hi juguin ja no sorprèn gens, però indica, en tot cas, que la polèmica -ben allunyada de la realitat, d’altra banda– és en l’agenda del partit socialista, encara que sigui com a reacció a la pressió que hi apliquen la dreta popular i els seus mitjans afins.
Cal, doncs, que estiguem alerta perquè qualsevol dia d’aquests, per activa o per passiva, per decret llei o per sentència judicial es pot posar en qüestió el model educatiu català i la immersió lingüística que, amb èxit total i prestigi reconeguts arreu, s’hi aplica des de fa anys. És un pilar importantíssim del país que no podem deixar que ens ensorrin, ni tan sols que ens esberlin una mica. Perquè, entre altres coses, en depèn el futur de la llengua, però, sobretot, la convivència social. (Publicat a Presència, número 1888, del 2 al 8 de maig de 2008)
posted by Miquel Riera @ 5:32 p. m.
0 comments
