dijous, de juliol 19, 2007

"Did you mean Pepe". Hi ha frases, com la del títol que encapçala aquest article, que exemplifiquen a la perfecció la situació i el pes de la llengua catalana al món. El text en qüestió ens va aparèixer al portal You Tube tot fent una cerca de vídeos del cantautor valencià Pep Gimeno Botifarra, de qui ja vam parlar fa unes setmanes. Els vídeos els va trobar, però, per si de cas ens havíem equivocat a l’hora d’escriure el nom, la màquina ens va preguntar «Did you mean Pepe?», és a dir: «No vols dir que no buscaves algú que es deia Pepe i no un tal Pep?» Es veu que als programadors del popular portal no els entra al cap que hi hagi gent que es pugui dir Pep i que si has escrit «Pep» és que potser t’has equivocat. Home, no fotem. Ja sé que tenim una llengua minoritària, que només és oficial en un petit estat dels Pirineus i a tres «regions espanyoles», però tampoc som tan pocs, ni tan poc coneguts, ni tan poc importants a la xarxa. Més tard vam provar a veure què ens deien a You Tube si hi escrivíem «Miquel» en comptes de «Miguel» i, tot i que la cosa va anar més bé, també ens van preguntar en algun moment si teníem clar que hi volien posar «Miquel» i no «Miguel». És a dir, que allò presumiblement correcte és el castellà i que l’excepció és el català.
Tot plegat, i seguint amb You Tube o el mateix Google, i amb d’altres pàgines, és com allò que passa quan poses l’adreça general i ràpidament et redireccionen a la pàgina espanyola. La cosa és tan automàtica que, segons com, fins i tot costa trobar el web original. És clar que sempre t’ho pots configurar a la teva manera, però no deixar de ser curiós que, si vols anar a Nova York o a Silicon Valley, et facin passar sempre abans per Madrid, per dir-ho d’alguna manera. Deu ser que continuem sent una unidad de destino en lo universal, que deia aquell; si no, francament, no s’entén gaire.
L’altre dia pensàvem que aquest any ja en farà deu que disposem de connexió a internet i com la xarxa ha canviat des de llavors i com ens ha canviat la vida en moltes coses. I com la presència del català, tot i els inconvenients que denunciem al principi, ha estat sempre important i significativa, amb moltes més planes en el nostre idioma que no pas en altres llengües amb un estat al darrere i més parlants. La culminació de tot plegat ha estat haver aconseguit el domini .cat. La història del .cat l’ha resumit en el llibre Nació.cat, de recent publicació a l’editorial Mina, el periodista Saül Gordillo, actual director de l’Agència Catalana de Notícies. El llibre conté un epíleg del també periodista Vicent Partal, que hi presenta un decàleg sobre internet .cat: 1) Existir. 2) Col·laborar i competir alhora, connectar-se. 3) Arrelar-se. 4) No mirar al costat. 5) Innovar. 6) Créixer i internacionalitzar-se. 7) De Salses a Guardamar, Fraga, Maó i? 8) Clarificar. 9) Ens cal més estructura. I 10) Guanyar. És a dir, aconseguir que cap màquina i, per descomptat, el cervell que l’ha programat, pugui dubtar sobre si el nom Pep és correcte o no. Que Déu n’hi do. (Publicat a Presencia, número 1847, del 20 al 27 de juliol de 2007)

posted by Miquel Riera @ 6:07 p. m.

1 Comments:

At 7:25 p. m., Blogger Adam said...

L'autor ha eliminat aquest comentari.

 

Publica un comentari a l'entrada

<< Home