Sèniors. Escolto per la ràdio, mentre vaig cap a Barcelona per aquesta autopista plena de camions i sense ampliar a tres carrils que es l’AP-7; escolto per la ràdio, deia, una entrevista que fa en Toni Clapés per RAC1 a tres periodistes catalans de Televisió Espanyola (TVE). Són la Rosa Maria Calaf, en Jaume Codina i en Pere Barthe. Tres professionals reconeguts de la televisió pública espanyola que d’aquí uns mesos estaran a l’atur amb una bona prejubilació a la butxaca, però sense aportar-nos res del tot i el molt que encara ens podrien aportar. Als tres els han obligat a jubilar-se abans d’hora, molt abans d’hora –tenen els cinquanta llargs fets–, en un moment de plenitud professional destacada, en aquell moment en què l’experiència, després d’anys a la feina, és realment un grau. És veu que no, però. La deixadesa empresarial i política en què ha viscut TVE els últims anys porta a situacions absurdes com la que afecta Codina, Barthe, Calaf i tants altres periodistes, realitzadors i professionals de la televisió als quals això de jubilar-se ja no els fa cap gràcia. Entre altres coses, perquè pensen que encara poden aportar coses, i moltes. Un servidor també ho creu. I per això no entén de cap manera com és que una televisió pública pugui prescindir alegrement de tants professionals qualificats. De fet, això de prescindir dels seniors, que en dirien els americans, és un fet habitual en aquest país, com si a partir d’una determinada edat els professionals ja no tinguessin capacitat per absorbir canvis, informació, procediments, maneres de treballar, com si no poguessin tenir idees o com si les més brillants només les tinguessin els més joves, com si durant la seva vida laboral –que, cal no oblidar-ho, s’ha desenvolupat en un món a mil per hora– no s’haguessin adaptat amb èxit a canvis tecnològics, com si l’experiència acumulada no servís ara per a res, que per alguna cosa –no?– les societat primitives i no tan primitives respecten l’opinió dels més grans.
I mentre escoltava la Calaf, en Codina i en Barthe, vaig recordar que un servidor potser no és tan gran com aquests col·legues periodistes, però que aquest abril ja farà trenta anys que va publicar el seu primer article –justament en aquesta revista–; poca cosa, només una crònica apassionada d’un jove de setze anys disposat a fer carrera en l’ofici, del qual llavors, evidentment, ho desconeixia tot. Batalletes a part, i arribats a una efemèride com aquesta, un pensa que, malgrat el temps recorregut, encara li queden moltes notícies per explicar, molts articles per escriure, moltes portades per pensar, molts consells per donar i moltes idees per materialitzar. En fi, que no es pas que hom vulgui treballar eternament, que crec que la jubilació ens l’haurem ben guanyada, però, francament, em fa l’efecte que ens tocaria molt la pera que ens passés el mateix que a en Jaume Codina, l’únic dels tres col·legues que ara es prejubilaran de l’ofici a qui, fa anys, vaig tenir el gust de conèixer. I sembla que era ahir. (Publicat a Presència, número 1831, del 30 de març al 5 d'abril del 2007)
Soldats alemanys. Fa anys, els pares es van fer amics d’una família alemanya amb segona residència a l’Empordà. Eren molt bona gent. L’home, alt i prim, es deia Karl, i la dona, també alta, però grossa, es deia Lotte. Encara en recordo les galetes que ens enviava per Nadal. Venien a casa a buscar la llet amb un Volkswagen familiar d’aquells tan populars als anys setanta, i l’avi o el pare sempre els feien passar a prendre alguna cosa. Sovint els acompanyaven algun dels fills, Hanz i Fritz. De fet, els nois, un dels quals tenia més o menys la meva edat, eren com t’imagines que són els nois alemanys: alts, rossos, eixerits, gairebé com aquells que tan sovint hem vist als documentals. El pare, en Karl, només tenia un pulmó. Ens ho havia explicat en alguna ocasió, sense donar més detalls. Es veu que havia estat ferit a la guerra mundial, on havia participat com a soldat. A mi, allò de tenir un antic soldat alemany al menjador de casa sempre era una cosa que m’impressionava. Suposo que tot plegat era bàsicament el producte d’haver vist desenes de pel·lícules bèl·liques a les sessions de tarda dels cinemes del poble, on els alemanys sempre sortien mal parats i on no es distingia entre res ni ningú. El cas és que per la dificultat idiomàtica, l’edat o perquè simplement en aquell moment ningú hi pensava en aquestes ocasions i menys al nostre país, no vaig preguntar mai a aquell home moltes coses que ara m’agradaria preguntar-li. Com és que va anar a la guerra, per exemple. Si és que el van reclutar o s’hi va presentar voluntari. On havia lluitat i contra qui. Si n’havia sabut, dels horrors comesos pels seus compatriotes...He pensat en l’antic soldat Karl ferit en un pulmó, aquests dies mentre llegia el llibre Tras la sombra de mi hermano, de l’escriptor alemany Uwe Timm i que acaba de publicar Destino, en què l’autor fa un repàs a la vivència del nazisme i de la postguerra a través de la història de la seva família. I tot i que se centra força en la figura del seu germà, Karl-Heinz, que es va allistar a les SS i que l’octubre de 1943, amb tan sols 19 anys, va morir al front de l’Est, Timm hi parla molt de la figura del seu pare, combatent a les forces aèries alemanyes i home controvertit que, com altres alemanys, mai va acceptar tenir cap mena de culpa en tot el que havia passat i es va escudar sempre en allò de l’obediència deguda. En tot cas, com escriu Uwe Timm, «vist des d’una perspectiva actual, resulta inconcebible que, després de la guerra, i sabent de l’extermini dels jueus, es pogués discutir en públic, com feien el meu pare i els seus amics, sobre com es podia haver guanyat la guerra». L’autor es pregunta també, si el seu germà va participar en els horrors protagonitzats per les SS a Ucraïna i a Rússia i com ho va poder aguantar. Un petit diari deixat per Karl-Heinz no l’acaba de treure de dubtes. Només una curta frase i la indiferència amb què parla de tot plegat, semblen denotar que el jove soldat era, com tants altres com ell, una víctima més del remolí nazi: «A 75 m un Ivan fuma una cigarreta, farratge per a la meva metralladora.» I malgrat tot, un apunt final per a l’esperança: «Aquí acabo el meu diari, ja que trobo una insensatesa guardar relació de les coses horribles que passen a vegades.» (Publicat a Presència, número 1831, del 23 al 29 de març de 2007)
"Banderas al viento..." La frase formava part d’una cançoneta feixista que ens van fer aprendre de petits a l’escola. La vam cantar tantes vegades que encara en recordo alguns fragments. Com els que em van venir al cap aquest cap de setmana després de veure la munió de banderes espanyoles desplegades pel PP en la seva manifestació de Madrid contra el govern de Zapatero, contra ETA, però sobretot a favor que res pugui canviar a l’Estat espanyol. Perquè no ens enganyem, ETA o les mesures preses pel govern socialista són només l’excusa dels populars per reprendre la seva idea d’«una España grande y libre», com la que tant agradava als que ens obligaven a aprendre les cançons del partit únic falangista a l’escola on, malauradament, ens va tocar aprendre. És el problema de no haver fet prou bé la transició. És el problema que tenim pel fet que la dreta política i econòmica que es va aprofitar del franquisme i el va beneir i li va donar ple suport, acceptés a contracor portar la democràcia a l’Estat. Però també és el problema que tenim pel fet que la resta de forces polítiques, per tal que justament la dreta no s’empipés, van abaixar el cap sense gairebé ni pensar-s’ho i van acceptar –n’hi ha que diran que potser no els quedava cap més remei, però cada cop tinc més clar que això no era així– una transició durant la qual el règim i els seus elements no van ser ni purgats, ni condemnats, ni tan sols obligats a protagonitzar el més mínim acte de penediment. És per això que ara no tenen cap problema a tornar a mostrar-se com realment són: uns intolerants que no accepten les regles del joc democràtic; uns farsants que encara no han paït que van perdre unes eleccions perquè van voler enganyar la gent i uns antidemocràtics perquè, en definitiva, en el que creuen menys és en la democràcia, de la qual cosa han donat proves ben diverses al llarg d’aquests mesos. Potser menys els polítics populars, però sí els seus militants i molt més els seus altaveus mediàtics, com aquest feixista de nom Jiménez Losantos, rei indiscutible de l’insult barat, abanderat de la mentida, manipulador de consciències i del qual encara no s’entén –o potser sí– que tingui el suport d’una Església espanyola que encara va fer menys la transició que la resta de la societat. Ja veig que gairebé m’he posat al seu nivell, però és que em sulfura tanta hipocresia, tanta comèdia barata, tant poca maduresa política que no els permet acceptar que ni tothom és com ells –en tots els sentits–, ni tothom pensa com ells.I malgrat això, no voldria oblidar-me del PSOE, que, en nom de la democràcia i amb les armes d’aquesta, sovint aconsegueix llimar els nostres drets nacionals molt més que no pas els cridaners que li fan d’oposició. Només cal veure com van passar el ribot a l’Estatut català o com ja tenen a punt una nova llei per harmonitzar totes les competències de les comunitats autònomes. La qual cosa fa tanta o més por que les banderes voleiant de la fotografia que il·lustra aquest article. O potser més, perquè no els veus a venir i els polítics d’aquí no dubten a mostrar-los el seu somriure més seductor. (Publicat a Presència, número 1829, del 16 al 22 de març de 2007)
Més sobre el canvi climàtic. Llegir el seu bloc o algunes de les entrevistes que li han fet darrerament és un exercici que, com a mínim, fa pensar, la qual cosa, en aquests temps en què vivim, tampoc està tan malament. Estic parlant del basc Anton Uriarte, un geògraf i expert en climatologia i paleoclimatologia, que destaca per la seva visió escèptica sobre l’anunciat canvi climàtic planetari amb afirmacions contundents i sorprenents. Sobre el CO2, per exemple: «El CO2 és un gas bo vital, tan important per a la vida terrestre com ho és l’oxigen. Una atmosfera amb més CO2 és més fèrtil, ja que el CO2 és en la base de la fotosíntesi. De fet, encara que soni una mica a escàndol el fet de dir-ho, el planeta, observat des dels satèl·lits, cada cop està més verd, excepte allà on es talen els boscos.» O sobre el protocol de Kyoto: «Kyoto és un eslògan que els governs de França, la Gran Bretanya i Alemanya estan aprofitant per carregar-se com a font d’energia global la més barata, més ben repartida, menys monopolitzada i més abundant: el carbó. I de passada perjudiquen els EUA, que extreuen més del 50% de la seva energia del carbó.» O sobre els efectes del canvi climàtic: «No hi haurà tals efectes. Però sí que ens hem de preparar per afrontar la proliferació de l’energia nuclear, amb fàbriques i dipòsits d’urani enriquit arreu, gràcies al canvi climàtic.»Com veieu, aquest home no té pèls a la llengua. Com quan assegura rotundament que una anàlisi històrica dels desastres climàtics no ratifica la idea que el clima cada cop és pitjor. I fa memòria de diferents desastres naturals «de quan les emissions de CO2 eren insignificants», molt més importants que els huracans del Carib de l’estiu del 2005. O quan, afirma, amb dades a la mà, que no és cert que Groenlàndia o l’Antàrtida hagin mostrat en les últimes dècades una tendència general al desgel. «Groenlàndia ha patit un parell d’anys càlids. A l’Antàrtida, que no s’ha escalfat, això no la perjudicaria perquè augmentarien les nevades», assegura Uriarte que, en tot cas, treu importància al desgel que sí que reconeix que es produeix a l’Àrtic.El geògraf, que diu que tot plegat és un afer de negocis i recomana mirar els noms dels consells d’administració de les empreses que, per exemple, promouen energies alternatives, «bàsicament a la cacera de subvencions», recalca que ell és, sobretot, un escèptic. «L’escepticisme i un punt de vanitat és el que, fins fa poc, ha mogut l’esperit científic. Ara és el diner i el cinisme allò que més ho mou», afirma Uriarte, que creu que el que sobretot està afectant el planeta d’alguna manera és el creixement demogràfic: «En un segle hem passat de dos mil a més de sis mil milions d’humans. A més, l’esperança de vida s’ha duplicat. Això ha exigit ocupar noves terres, multiplicar els regadius, construir ciutats. Modificar, en definitiva, bona part de la superfície terrestre. I per a aquell que no ho sàpiga, l’aire s’escalfa una mica des de dalt, però sobretot des de baix. Per tant, si hem modificat el terra, és normal que hàgim influït una mica en la temperatura de l’aire», conclou.Per tant, el que dèiem al principi. Per pensar-hi. O si més no, per tenir en compte alguna veu dissident entre tant discurs unitari. La qual cosa, evidentment, també va molt bé per a la higiene general d’un debat molt més important del que sembla. (Publicat a Presència, número 1828, del 9 al 15 de març de 2007)
Sèniors. Escolto per la ràdio, mentre vaig cap a Barcelona per aquesta autopista plena de camions i sense ampliar a tres carrils que es l’AP-7; escolto per la ràdio, deia, una entrevista que fa en Toni Clapés per RAC1 a tres periodistes catalans de Televisió Espanyola (TVE). Són la Rosa Maria Calaf, en Jaume Codina i en Pere Barthe. Tres professionals reconeguts de la televisió pública espanyola que d’aquí uns mesos estaran a l’atur amb una bona prejubilació a la butxaca, però sense aportar-nos res del tot i el molt que encara ens podrien aportar. Als tres els han obligat a jubilar-se abans d’hora, molt abans d’hora –tenen els cinquanta llargs fets–, en un moment de plenitud professional destacada, en aquell moment en què l’experiència, després d’anys a la feina, és realment un grau. És veu que no, però. La deixadesa empresarial i política en què ha viscut TVE els últims anys porta a situacions absurdes com la que afecta Codina, Barthe, Calaf i tants altres periodistes, realitzadors i professionals de la televisió als quals això de jubilar-se ja no els fa cap gràcia. Entre altres coses, perquè pensen que encara poden aportar coses, i moltes. Un servidor també ho creu. I per això no entén de cap manera com és que una televisió pública pugui prescindir alegrement de tants professionals qualificats. De fet, això de prescindir dels seniors, que en dirien els americans, és un fet habitual en aquest país, com si a partir d’una determinada edat els professionals ja no tinguessin capacitat per absorbir canvis, informació, procediments, maneres de treballar, com si no poguessin tenir idees o com si les més brillants només les tinguessin els més joves, com si durant la seva vida laboral –que, cal no oblidar-ho, s’ha desenvolupat en un món a mil per hora– no s’haguessin adaptat amb èxit a canvis tecnològics, com si l’experiència acumulada no servís ara per a res, que per alguna cosa –no?– les societat primitives i no tan primitives respecten l’opinió dels més grans.
