dimarts, de febrer 28, 2006

Ser o no ser. Tinc mig escrit un article per a la revista en què qüestiono irònicament sobre si l'administració catalana és estat o no, i també si realment li importa a l'estat espanyol tot allò que faci referència a la cultura, la llengua i el patrimoni del país. La resposta, evidentment, és molt clara, i és No. Un no ben rotund. L'afer del possible tancament de Ràdio 4 no fa res més que corroborar-ho. A l'estat se li en fum la cultura catalana. Per conrear-la i conservar-la ja hi ha la Generalitat, deuen dir. I com això un piló d'afers més. Com amb el cas de l'Iu Forn, quan de seguida va sorgir el fiscal de l'estat a defensar els militars. A veure si corren tant quan la persona difamada és el president de la Generalitat o qualsevol altra institució catalana. I francament, cada cop més tinc la sensació que tot plegat això és molt positiu. Com deia aquell, si no et volen perquè hi has d'anar? Així que ja ho saben, en comptes d'apropar-nos, cada cop que prenen una decisió contra el país, ens allunyen. Fins que aconsegueixin fer-nos fóra. I llavors no hi entendran ben res de perquè ens en anem. Coi! Si fins i tot entre el govern i el PP estan fent independentista gent tant moderada com en Lluís Foix!

posted by Miquel Riera @ 7:27 p. m. 0 comments

dimecres, de febrer 22, 2006

Contrasenyes. Un servidor no ha fet la mili perquè, sortosament, ser un bon miop em va salvar d’haver-me de posar a disposició durant un any o més d’una quadrilla de personatges anomenats militars, però tot i això sí que sé que una de les coses dels exèrcits –i dels temps de guerra– és, o era, l’ús de contrasenyes. «Alto o disparo. Quién va? Santo y seña», encara em ve al cap la veu d’un soldat en no sé quina pel·lícula. (Aquest és un dels problemes de no haver fet el servei militar: ara no tinc cap anècdota per explicar sobre el tema i haig de recórrer a l’imaginari fílmic.) Tornem al tema, però. No saber el santo y seña podia posar la teva vida en perill, igualment com fer-lo saber a l’enemic, és clar. Suposo que és d’aquesta tradició militar i per la lògica preocupació per la seguretat i el respecte a la privacitat d’on prové tota l’allau de contrasenyes que ara hem de saber per accedir a qualsevol estri en què intervingui la informàtica.M’he pres la molèstia de comptar quantes contrasenyes amb els corresponents noms d’usuari haig de recordar habitualment i la xifra m’ha deixat bocabadat. A la feina, per exemple, necessito contrasenyes per entrar a l’ordinador, per entrar al programa editorial amb què us escric aquest article, al correu electrònic i a la intranet on tenim les fotos, l’arxiu de notícies i un piló de serveis més. I no es tracta pas d’una contrasenya qualsevol: ha de tenir majúscules, minúscules i lletres i números i s’ha de canviar sovint. No s’hi val, per tant, a posar-hi el nom dels nens o l’any de naixement o el dia que el Barça va guanyar l’última copa del Rei, no, cal esprémer-se el cervell per trobar una combinació fàcil de recordar i, naturalment, d’escriure.Hi ha després les contrasenyes bancàries: les de les targetes i les d’entrar al banc per Internet, que sortosament ara només cal veure la cara als banquers quan els hem de demanar diners i no pas perquè, per exemple, et facin una transferència, t’actualitzin la llibreta o et diguin el saldo disponible.Més. Les contrasenyes de casa: les de l’ordinador i les dels correus electrònics que hi tenim –que, pels canvis de companyia o pel que sigui, sempre són més d’un i de dos–, les de les sessions de la mainada –que no sé per què però sempre hi has d’acabar entrant– i, és clar, la d’algun correu que has creat per a ells, perquè encara no tenen edat legal però en necessiten per això tan vital per a la seva existència com és el programa de conversa anomenat Messenger.I encara més. La contrasenya del mòbil! I les de les factures de les companyies de serveis, telèfon –per partida doble o triple–, gas i electricitat, que s’ha d’estalviar paper! I la del bloc que acabo d’obrir fa uns dies a Internet... i alguna que ara no recordo...Un amic m’explicava l’altre dia que té un treball a l’ordinador amb totes les contrasenyes que té generades, protegit, és clar, per una contrasenya! Santo y seña? Contrasenyes, no!
(Publicat a Presència. Número 1774, de 24 de febrer a 2 de març de 2006) (www.presencia.info)

posted by Miquel Riera @ 1:29 p. m. 0 comments

divendres, de febrer 17, 2006

Adéu a Francesc Ferrer. Acabo de saber la mort, després de llarga malaltia, de Francesc Ferrer, lluitador incansable a favor del país, la seva llengua i la seva cultura. A n'en Francesc el coneixia des de que vaig començar a fer periodisme, de jove corresponsal al Baix Empordà, allà a finals dels setanta. Des de llavors l'he tractat sovint, sobretot a El Punt, on ell col·laborava i on participava en el consell editorial. Aquestes últimes setmanes, quan, malgrat tot, encara ha tingut esma d'escriure i continuar lluitant, ens hem intercanviat alguns emails a propòsit d'un tema que ell havia suggerit i que, malauradament, encara no hem acabat publicant a Presència. Ferrer mantenia que el príncep Felip de Borbó hauria de governar, almenys a l'antiga Corona d'Aragó, com a Felip V i no pas com a Felip VI. Us reprodueixo el que deia una mica més avall.
Et trobarem a faltar Francesc. El país et trobarà a faltar, però estigues segur que la teva lluita ha servit per molt, perquè, entre altres coses, jo pugui escriure en català i publicar en un diari com El Punt i una revista com Presència. Gràcies per tot, Francesc.

Felip VIè.
«Quan l’actual «Príncep de Girona» sigui rei, en successió del seu
pare Joan Carles !, resultarà un problema en la seva numeració ordinal, la
qual si els catalans volem pot esdevenir políticament greu. El meu entendre
em guia a elevar-ho a problema polític i a problemàtica d’Estat amb
intervenció de la Generalitat de Catalunya, i no cal dir tota la classe
política que actualment està al Congrés de Diputats. Aquesta qüestió
caldria plantejar-la en el moment de fer les modificacions de la
Constitució, at`4es que seria una formula prou pedagògica per ensenyar a
tots els cast4llans que ara han anat contra l’Estatut, de que el Principat
de Catalunya era independent políticament parlant. No sé si els diputats d’ERC estan preparats psicològicament per fer aquesta proposta i tampoc no sé si els diputats de CiU tenen prou sentiment català institucional per defensar-ho. El que és segur és que en modificar la Constitució no podem deixar passar aquesta oportunitat. En primer lloc insistir que a la Corona d’Aragó l’hereu de la Corona era "Príncep de Girona". En segon lloc que a la Corona d’Aragó els reis que es varen batejar com a "Felip" no tenen la mateixa numeració ordinal. En conseqüència, caldria exigir que a tots els papers oficials l’ ordinal de la Corona d’Aragó hi figuri oficialment. En
aquesta circumstancia Felip VI de Castella, quan sigui rei l’actual príncep, per nosaltres serà Felip Vè. Aquest fet explica una realitat política molt important, la qual desmunta molts dels arguments esgrimits fa poc en l'elaboració de l’Estatut d’Autonomia. I es tracta del següent. Tots diuen que Espanya es va constituir
o es va fer quan es casaren Isabel i Ferran II el catòlic. Molt bé. Però, resulta que quan va morir Isabel, la va succeir la seva filla Joana, la qual
estava casada amb «Felipe El Hermoso». Ferran el catòlic abandonà Castella
perquè la noblesa no el volia i es tornà a casar amb Germana de Foix. ¿Que
vol dir això?. Això significa que mentre a Castella tenien com a rei a Felip
I El Hermoso, a la Corona d’Aragó continuàvem tenint a Ferran II, de tal
manera que Felip I es morí el 1506, i Ferran II el 1516. Aquest fet
significa que Felip I El Hermoso no va ser mai rei de la Corona d’Aragó, i
si els castellans el compten ordinalment, a nosaltres no ens interessa, i
cal que el proper rei Felip sigui una altra volta a casa nostra Felip Vè.» (Francesc Ferrer 12.12.2005, a la seva bitàcola http://www.francescferrer.net)

posted by Miquel Riera @ 4:41 p. m. 0 comments

Todó, els nacionalistes i la llengua. Lluís Maria Todó, recent guanyador del premi Josep Pla amb «El mal francès», acusa directament, en una entrevista a «El cafè de la república», de Catalunya Ràdio, als vint-i-dos anys de govern de CiU de ser el culpable del baix nivell del català que, segons diu, es parla ara. Diu que, és clar, segurament, també en té bona part de responsabilitat en el problema la pressió del castellà, però insisteix en què l’arrel del problema és en el govern «nacionalista» de Pujol. Un servidor, francament, quan sent aquestes afirmacions no pot fer res més que quedar ben sorprès. D’entrada, el català es parla, s’escriu i s’escolta ara més que mai la qual cosa, amb tota probabilitat, no s’hagués aconseguit amb un govern menys sensible al fet lingüístic. O sí? No fotem.
I en segon lloc, no acabo d’entendre aquesta tendència d’alguns catalans a autoflagelar-se, a l’autoodi, en definitiva. Per què, entre altres coses, senyor Todó, que hauríem de fer per resoldre el problema? Rendir-nos defintivament? Passar-nos al castellà? Desestimar d’emprendre mesures a favor de la protecció i el foment de l’ús del català? O no és amb actituds com la seva que tot plegat s’enfonsa una mica més? Es veu que, al final, resulta que serà el castellà el que necessitarà de mesures proteccionistes! Que li expliquin, per exemple, als editors catalans. M’ho comenta en Josep Cots, editor d’Edicions de 1984, a propòsit de les dificultats que tenen per rebre ajudes per publicar traduccions. «Per assaig, ja no n’hi ha, pel que fa a les de narrativa, la Institució de les Lletres Catalanes només es reuneix un cop l’any, i és clar, així, és impossible, competir amb el castellà», diu Cots, que destaca la importància, pel que fa al volum de vendes d’una obra, de poder sortir encara que sigui només unes setmanes abans que l’edició en castellà. És per tot això i moltes altres coses més que si d’alguna cosa cal culpabilitzar el govern de CiU, és de no haver fet prou per la llengua. O cal parlar de l’ús social del català a la justícia, al cinema o a les empreses?

posted by Miquel Riera @ 10:21 a. m. 0 comments

dijous, de febrer 16, 2006

Si Perpinyà fos Gibraltar. Amb aquest títol, l'escriptor i periodista nord-català Joan-Lluís Lluís va publicar fa uns dies a El Punt un brillant article que defineix molt bé la situació a la Catalunya Nord, però també, i sobretot, la indiferència i el menyspreu amb què, des d'Espanya, s'ha mirat sempre, i es mira encara, Catalunya, tant la del "sud", com la del "nord". I quan parlem de Catalunya parlem de Catalunya com a país, com a cultura, amb tot el que això comporta. Aquí teniu, doncs, l'article d'en Joan-Lluís Lluís:
"S i Perpinyà fos Gibraltar, moltes coses serien molt diferents. Els espanyols
pensarien tenir un dret històric, immemorial i probablement antediluvià sobre
Perpinyà que no deixarien d'ortografiar Perpiñán i, regularment, algun ministre
es lamentaria de la traïdoria dels francesos que han furtat un tros del cor i
del cos de l'Espanya més espanyola. Per efecte mecànic és probable que els
catalans del Principat també sentiríeu més vostre aquest tros de terra nòrdica i
us preocuparíeu més de la seva situació i del seu futur. Us sentiríeu més
solidaris d'una terra deixada de la mà de tot Déu i que voldríeu recuperar. En
una paraula, us sentiríeu mutilats.Però els espanyols es repixen literalment de
l'existència mateixa de Catalunya Nord i Perpinyà només pot ser i només podrà
ser una «ciudad del sur de Francia». Perpinyà, per ells, no existeix i, per
tant, tampoc no existeix gaire per molts catalans del Principat. I no deixa de
ser una meravella de l'antropologia veure com un poble (matisem, és clar: una
gran part del poble) pot palesar tanta indiferència i inèrcia a davant de la
pèrdua d'un vint per cent del seu país, amb bona i mala gent, amb cases i
muntanyes, amb bèsties i arbres i camps, rius i llacs, platges, ports i
aiguamolls, castells i presons, esglésies i monestirs sense comptar un aeroport,
un tros d'autopista, repetidors de televisió i un munt d'estacions de
tren. Comprendre per què aquesta pèrdua genera tanta indiferència entre els
catalans del Principat pot ser bastant En canvi és molt fàcil intuir per què els espanyols no volen ni sentir a parlar d'aquest trosseig. És que no pensen haver perdut res en perdre un tros de Catalunya. No hi troben a faltar res, al nord de la ratlla,
perquè és una ratlla que separa un territori que controlen i, si cal, sotmeten,
però amb el qual no s'identifiquen gaire, per no dir gens. No és que els
espanyols (matisem, és clar: una gran part dels espanyols) vulguin Catalunya
perquè Catalunya és Espanya, volen Catalunya perquè volen posseir-la, com es
posseeix una finca que, si cal, s'envolta de filferro espinós. Si no fos així,
mai no haurien boicotejat el cava català. Però l'han boicotejat perquè amb
aquest boicot no han tingut la sensació de perjudicar la seva pròpia economia,
han tingut la sensació, i potser el plaer, de perjudicar un territori, una
població i una economia aliena, que controlen però que no fan part del que són.
I així Perpinyà no és Gibraltar, ni Barcelona no és Lisboa."

posted by Miquel Riera @ 1:24 p. m. 0 comments

Més sobre el català. 1a. L'Antoni Bassas fa una pregunta clau aquest matí durant el seu comentari de les vuit, habitualment molt encertat: canviarien la situació del català a Catalunya per la del castellà tots aquells que bramen contra la suposada persecució d'aquesta última llengua al país? Evidentment, la resposta és no.
2a. Veient com va quedant el redactat del nou estatut pel que fa a la llengua tinc la sensació que no hi guanyarem gaire res, sobretot pel que fa a l'etiquetatge: per exemple, el text no inclou cap deure en aquest sentit, sinó que només parla que el govern ho fomentarà. I ja sabem que una cosa és fomentar i l'altra obligar. Temps al temps.

posted by Miquel Riera @ 10:27 a. m. 0 comments

dimecres, de febrer 15, 2006

El regidor del PP de Lloret. Al matí, llegeixo a El Punt, les estripades declaracions del regidor del PP a Lloret de Mar, Joaquim Teixidor, contra la direcció del seu partit. Més tard, l'escolto a la ràdio bramant de nou contra en Zaplana, Acebes i companyia. Ara, a la tarda, diuen que l'han expedientat i que el faran fora. Vaig coincidir amb en Teixidor en el debat de les municipals a Lloret, ara fa més de dos anys. Llavors ja no vaig entendre que hi feia aquell home al PP. Però, bé, tothom és allà on és, no?

posted by Miquel Riera @ 4:06 p. m. 0 comments

Rajoy, el català i la confrontació.
Sento per ràdio i llegeixo als diaris les barbaritats que va dir ahir Mariano Rajoy sobre el català, el castellà i Franco. Res de nou. Més sang al pàrquet. Antoni Puigverd, a Catalunya Ràdio, demana que, davant tant d'insult i tanta mentida, la millor sortida que tenim es carregar-nos de raó i col·laborar amb els "molts espanyols" amb qui encara ens podem entendre. Les altres sortides, diu, només porten a la confrontació entre la societat civil catalana. Potser sí, però, com ve li han recordat altres tertulians, i en altres paraules, sovint també ha estat perjudicial per a molts pobles i col·lectius evitar la confrontació, evitar la lluita. I francament, quan sents i veus el què pensen i passa per les Espanyes, a molts, el que ens venen ganes, és de dir-los adéu. I em sembla que cada dia som més.

posted by Miquel Riera @ 9:52 a. m. 0 comments

dimarts, de febrer 14, 2006

Xarnegos.
Al meu poble, de petit, estem parlant de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, als nens fills d’immigrants andalusos –molts dels quals parlaven el català tan o més bé que nosaltres– no els dèiem xarnegos. Bé, més ben dit, només els dèiem xarnegos quan, pel que fos, els volíem provocar o, simplement, insultar. Normalment als nens fills d’immigrants andalusos i als andalusos mateixos, els dèiem castellans. Tant li fa que haguessin nascut a Còrdova o a Jaén. O fins i tot que no fossin andalusos, sinó murcians, per exemple. Els que no eren catalans, eren simplement castellans. I no pas per ignorància o mala fe, perquè a l’escola prou que ens havien ensenyat «las regiones de España», sinó més aviat per costum o per comoditat, suposo. Amb els castellans, la relació era bona o molt bona, la qual cosa no evitava que, de tant en tant, hi hagués baralles, sovint a cops de roc, que acabaven amb un trenc al cap d’algun dels contrincants. L’Antoni Puigverd, en un magnífic llibre sobre l’Empordà fet amb el malaguanyat fotògraf Xavier Miserachs, deia encertadament que aquestes baralles eren com catàrtiques, de coneixement entre un col·lectiu i l’altre, i que, de fet, molts d’aquells antics contrincants ara són bons amics, bons coneguts i bons saludats.
En els castellans, i disculpeu aquesta llarga introducció, m’hi va fer pensar ara fa uns dies el ministre Jordi Sevilla quan va parlar sobre si un xarnego podria arribar a ser president de la Generalitat de Catalunya. En tot cas, abans de comentar res a propòsit d’aquest disbarat del ministre, m’agradaria fer un viatge a Ventdelplà, aquest poble de ficció que TV3 ens ha creat per distreure’ns –o no– les nits dels dilluns i dels dimarts. En aquesta sèrie, ambientada en un poble més aviat petit, com n’hi ha molts al país, hi surt una família de castellans que, tot i que no s’ha explicitat, deu fer uns trenta anys o més que són al país, entre altres coses perquè parlen perfectament la llengua i estan integrats a la vida de Ventdelplà. Fins aquí, tot normal. El que ja no ho és tant és la decoració de la casa on viuen, amb una nevera dels anys seixanta, una cuina com de càmping i uns armaris amb cortines de roba que no té –i d’això n’estic ben segur– cap família catalana amb arrels andaluses com la de Ventdelplà, i mira que n’hi ha moltes als nostres pobles. És com si, a l’hora de fer el guió i definir la «família xarnega» de la sèrie –perquè aquesta és la intenció, naturalment– hagin anat a buscar tots els tòpics més tòpics. El que no entenc és que, per aquesta burla setmanal, encara no s’hagi queixat ningú públicament. En tot cas, aquí queda la meva protesta.I en Sevilla? Doncs, a aquest, francament, el que em ve al cap són ganes d’insultar-lo, com ell va insultar la nostra intel·ligència. Però, de fet, em sembla que el millor que podem fer és deixar-lo estar, els catalans de sempre, els de ja fa uns quants anys, els de no en fa tants i els del futur. Que vivim i viurem prou bé junts. Malgrat els decorats, els tòpics i els Sevilla de torn.
(Publicat a Presència. Núm. 1773 de 17 a 23 de febrer) (www.presencia.info)
Foto: En Ramiro i en Rafa, els "castellans" de Ventdelplà. / tv3

posted by Miquel Riera @ 3:25 p. m. 0 comments