Homo Sapiens

dijous, de maig 21, 2009

Ens hem mudat a El Punt.cat.- Des d'ara ens trobareu al web d'El Punt, on continuem aquest bloc. Hi podeu entrar directament punxant aquí, o a través del web del diari. Gràcies per la vostra fidelitat.

dilluns, de juny 30, 2008

Cal estar ben alerta. Que gent presumptament intel·ligent i de reconegut prestigi i provada trajectòria acadèmica i cultural com la majoria dels signants del Manifiesto por una lengua común diguin el que diuen en l’escrit que van fer públic aquest dilluns passat, no solament ens hauria de posar ben en guàrdia, sinó que ens demostra com de perilloses per a la llengua i la cultura catalanes poden ser determinades accions, per molt falses, incongruents i d’antigues arrels que siguin, com és el cas que ens ocupa.
En tot cas, és ben evident que els signants d’aquest nou munt de fal·làcies i atacs contra les llengües de l’Estat que no són el castellà han assolit tal punt d’odi i menyspreu cap a tot allò que s’expressa i pensa diferent d’ells, que segurament el cas només el poden a arribar entendre alguns psiquiatres o psicòlegs especialitzats en trastorns bipolars, esquizofrènies variades i altres malalties mentals per l’estil, sense oblidar-nos naturalment de les psicopaties més elementals, aquelles que ens parlen de pacients sense remordiments de culpa i capaços de passar per damunt de tot i tothom per aconseguir els seus objectius. Per cert, aquí en teniu els noms, que ja veieu que, teòricament, són de categoria: Mario Vargas Llosa, José Antonio Marina, Aurelio Arteta, Félix de Azúa, Albert Boadella, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Arcadi Espada, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Francisco Sosa Wagner, Carlos Martínez Gorriarán, José Luis Pardo, Álvaro Pombo, Ramón Rodríguez, José Mª Ruiz Soroa i Fernando Savater.
Fa temps vaig tenir la sort de tractar Albert Boadella, un dels catalans signants del manifest, però, a hores d’ara, francament, se’m fa molt difícil entendre com una persona que creia lúcida i intel·ligent s’ha pogut transformar en la caricatura que és actualment. Només l’autoodi o una rancúnia immensa cap al seu país i els seus conciutadans fruit de raons que escapen a la meva limitada ment intel·lectual –amb relació a la seva i a la dels seus amics signants, volia dir– ho podrien justificar, i encara. I el mateix val per a altres com ell, salvadors de la pàtria a còpia de fomentar l’odi.
Tot el que diuen ara aquesta gent en el seu pompós manifest es pot resumir en un parell o tres de frases: cal donar prioritat a l’ús del castellà per damunt de totes les altres llengües com el català; ni aquesta ni cap altra ha de ser llengua vehicular a l’ensenyament i, d’acord, el català, el basc i el gallec són llengües molt «importants», però com menys emprenyin, millor. És a dir, que si poguessin o manessin –que per això molts d’ells ja s’han apuntat a Ciudadanos o al partit de la Rosa Díaz– ja faria dies que l’ús social del català encara seria més reduït del que és. No cal oblidar, doncs, per on van les coses, ni per on volen que vagin. I cal estar, doncs, alerta, ben alerta, per evitar que la seva estratègia arribi a bon port. Entre altres coses perquè ens hi juguem bona part del nostre futur com a poble. (Publicat a Presència, número 1896, del 27 de juny al 3 de juliol de 2008)

divendres, de maig 23, 2008

Els catalans del nord. Fa temps, en una estada en una casa rural a la vall del riu Castellana, més amunt de Prada, al Conflent, els propietaris, dos germans que llavors fregaven la quarantena, ens demanaven, als catalans del sud, que no els deixéssim sols, que els ajudéssim, que el suport del Principat era l’única sortida per a la llengua i la cultura catalanes a la Catalunya Nord. El més curiós del cas és que ens ho deien en francès, perquè el català, tot i que l’entenien, ells no el parlaven. Sí que ho feien, en canvi, els seus pares i els seus fills, estudiants de secundària a Prada. I ens ho demanaven, deien, sobretot per a ells, perquè els joves eren el futur i no volien que la cadena es trenqués de nou, i aquest cop del tot.
Algú dirà que què hi podem fer des de la resta del país per canviar una situació per al català molt i molt complicada a la Catalunya Nord. Que prou problemes tenim al Principat, al País Valencià o a les Balears per preocupar-nos per una gent la majoria dels quals ja no parlen català, tot i sentir-se majoritàriament catalans. Opinions molt lloables, però que són fruit, com també passa sovint quan des del Principat parlem dels valencians, d’una certa prepotència nostra, com volent dir: «ells s’ho ha buscat».
Les coses, però, són, evidentment, molt més complexes. Sobretot perquè no es pot culpar un poble com el nord-català, que ha viscut, des de fa més de tres-cents anys, una gran pressió –amb repressió inclosa, naturalment– perquè deixés d’utilitzar la seva llengua. I no solament perquè ho fes, sinó també perquè la considerés com un cosa antiga, de baixa volada, respecte al francès, teòricament més culte. Només així es pot arribar a entendre per què, en poques generacions, els pares deixen de parlar en català als seus fills i comencen a fer-ho en francès. Per exemple, perquè el mestre no els avergonyís a l’escola o no haguessin de patir el corresponent càstig si resulta que eren els últims a portar el testimoni que s’entregava a tots aquells que parlaven en català. I només així es pot arribar a entendre per què aquells nord-catalans que van educar els seus fills en francès no comprenen ara com és que els seus néts volen estudiar la llengua perduda dels avis. Ells, a qui van fer creure que parlaven el més brut dels patois.
És per tot plegat que és molt important com han canviat les coses a la Catalunya Nord els últims anys respecte a la llengua i al sentiment de país, encara que els canvis siguin sovint molt petits, petitíssims i del tot insuficients, que ho són. Però mai com ara, des de 1659, a la Catalunya Nord hi havia hagut tants rètols de places, carrers i pobles en català, mai com ara s’havia parlat tant de la nostra llengua i en la nostra llengua, ni mai, per exemple, la primera institució de la zona, el Consell General, havia aprovat una carta del català, encara que aquesta sigui, per a tots els que el voldríem llengua oficial, paper mullat. I tampoc mai un diputat de dretes, que al seu poble no té ni un rètol normalitzat, havia parlat en català a l’Assemblea francesa.Per tot això, encara que sigui ben poc, els nord-catalans mereixen tot el nostre suport. Sobretot perquè només ells saben el que han hagut de passar i patir per arribar fins aquí. (Publicat a Presència, número 1891, del 23 al 30 de maig de 2008)

Plou i fa sol. Escric ara que el país ja verdeja de nou gràcies a les pluges generoses d’aquests últims dies i mentre llueix un sol primaveral que, segons com, fins i tot ens sorprèn una mica després de tants de dies amb el cel tapat. La previsió, de tota manera, continua sent optimista, i potser quan llegiu aquestes ratlles la pluja torna a caure amb insistència, fent trontollar, com si res, tota la campanya d’alerta per la sequera i deixant en dubte algunes de les mesures adoptades després de setmanes de polèmica.
És el cas, naturalment, de la canonada entre Tarragona i Olèrdola, una obra que es va justificar en el seu moment per la manca d’aigua als pantans del Ter i del Llobregat i perquè la dessaladora que es construeix al Prat no arribaria a temps. Ara, tot i la pluja, el govern ja s’ha afanyat a dir que l’obra es farà igualment per si fa falta més endavant.
Francament, fa una mica de federat pensar com el país es gastarà una milionada en una infraestructura sorgida de la improvisació i que només ha de servir, teòricament, per tapar forats. Val la pena, per exemple, fer l’exercici de comptar quantes pessetes són els 167 milions d’euros que costarà la canonada: gairebé 28.000 milions de pessetes! Jo no sé a vosaltres, però a mi se’m posa la pell de gallina només de pensar en una xifra tan desorbitada i en tot allò que es podria fer amb aquests diners. Quaranta escoles d’educació primària, per exemple. Equipades de dalt i de baix. Feu números.
En tot cas, la decisió del govern de continuar igualment endavant amb l’obra, plogui o no plogui, abandonem la situació d’excepcionalitat o no, no deixa de ser sorprenent. I més si tenim en compte el que diu el decret que la va autoritzar: que aquest serà vigent fins que se superin «les circumstàncies d’extraordinària necessitat» que l’han motivat o fins trenta dies després de la posada en funcionament de la planta dessaladora de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. El projecte de la canonada, doncs, podria entrar en una situació d’il·legalitat, però ja se sap que aquesta és una qüestió que només preocupa els governs quan no són ells els qui traspassen la ratlla. Passa, o passarà el mateix, amb l’estatut català i el nou sistema de finançament, que té també data legal per arribar a un acord, i cap problema. Temps al temps. De fet, aquí l’únic que ara importa és no tenir problemes amb les adjudicatàries de l’obra. Que tot podria ser.
I naturalment, contents amb la pluja. Sobretot pels pagesos, però també pels jardiners, que ja veien com alguns dels jardins que tant d’esforç els havia costat d’aixecar començaven a patir, i molt, per la manca d’aigua. (Publicat a Presència, número 1890, del 16 al 22 de maig de 2008)

Cap problema amb l'aigua. Fa anys, quan aquest país era una dictadura, corria la brama, que un servidor té el convenciment que era ben certa, que algunes empreses –per exemple, la paperera Torras Hostench de Sarrià de Ter (Gironès)– preferien pagar l’esquifida multa que els imposaven per contaminar el riu Ter que no pas fer les obres de la depuradora corresponent. Simplement els sortia més barat. Ara, la Torras gairebé no fa ni fum ni pudor i té una gran depuradora, però, l’empresa quedarà sempre en la memòria de la gent com la que va provocar la greu mortaldat de peixos de l’agost del 1976 al riu Ter i va desvetllar, de passada, la consciència de molts gironins que van protagonitzar la primera gran manifestació ecologista la història d’aquest país en defensa d’un curs fluvial que es moria i d’una aigua que ho semblava tot menys aigua. De tot això fa molts anys i, malgrat que la Torras i la majoria de poblacions i empreses a tocar del Ter ja no contaminen el riu, aquest segueix reclamant solucions urgents que haurien de consistir, sobretot, en un augment del cabal, ja no per regar, que també, sinó bàsicament per preservar-ne la flora i la fauna.
L’anècdota de les multes i la Torras exemplifica perfectament el que faran molts ciutadans aquest estiu vinent abans de deixar morir els seus jardins. M’ho deien l’altra dia uns coneguts, així tranquil·lament: «Ho hem calculat i ens surt més a compte haver de pagar la multa que ens poden posar per regar el jardí, que no el que ens costaria refer-lo de cap i de nou.» És allò tan típic d’aquest país de «feta la llei, feta la trampa». De tota manera, no sé pas de què ens estranyem, si els primers d’aplicar la dita són els que manen. Que no es pot transvasar més aigua del riu Ter cap a Barcelona que la que diu la llei, malgrat que això perjudiqui mig país? Doncs, cap problema, no fos que quedéssim malament a la gran capital perquè algun dia hi hagi uns quants ciutadans que no tenen aigua per dutxar-se. Que no es pot transvasar aigua del riu Ebre cap a Barcelona? Doncs, cap problema. Fem un decret llei, construïm una canonada, enriquim alguna empresa, paguem els nous regadius als regants que protestin i, si de passada, els valencians i murcians, també es queixen, doncs, qui sap, d’aquesta manera creem precedent i així tindran aigua del gran riu d’aquí uns anys. Cap problema. Els problemes ja els tindran els regants del Ter i els de les Terres de Lleida que, com que són quatre i, a més, ja tenen duros, doncs, tampoc els passarà res. A més, són pagesos i poden passar algun dia sense regar o, si cal, sense dutxar-se. Ja ho veieu, al final, acabo escrivint barbaritats, però, sabeu què? Us proposo una aposta sobre segur: els únics que no tindran aigua aquest estiu seran els regants del Ter i els de Lleida. A Barcelona hi viu massa gent i, és clar, no és pas qüestió de reviure –no els veïns, sinó els polítics– una situació crítica com la de l’estiu passat, però en comptes de sense llum, sense aigua. I, francament, tampoc passaria res si hi hagués restriccions algunes hores a la matinada durant alguns dies. O sí? (Publicat a Presència, número 1889, del 9 al 15 de maig de 2008)

La guerra civil, de nou. No serem pas nosaltres els que negarem ara les atrocitats comeses en el bàndol republicà durant els primers mesos de la Guerra Civil per les bandes incontrolades d’anarquistes i altres elements pseudorevolucionaris de cap escalfat i gatell fàcil. Només cal llegir el llibre Cent dies de juliol (Proa) de l’historiador i periodista Carles Ribera per constatar-ho de manera ben fefaent. Però d’aquí a justificar proclames com les que feia l’altre dia a la televisió el monjo de Montserrat responsable de l’exposició sobre cartells de la Guerra Civil que es pot veure aquests dies al museu del monestir, n’hi ha un bon tros. Es queixava el benedictí, entre altres coses, que encara és hora que des dels sindicats algú hagi demanat perdó per les barbaritats que van cometre -sobretot contra l’Església– els antics militants de les organitzacions obreres, en unes declaracions molt en la línia de les que se senten –cada cop amb més freqüència– sobretot com a reacció visceral a les demandes a l’entorn de la recuperació de la memòria històrica. És com si, de cop, el bàndol guanyador de la Guerra Civil, o aquells que, pel que sigui, s’hi van sentir més identificats –sovint com a contraposició a l’acció dels republicans–, i després de més de quaranta anys gaudint de prebendes i reconeixement, ara s’hagi sentit menystingut per les autoritats i per tots aquells sentiments populars que reclamen justícia per a aquells que justament no en van tenir.
¿O cal que recordem de nou que la Guerra Civil no la van pas començar aquells que la van perdre –malgrat les interpretacions capcioses que en fan gent com Pío Moya–, i que els republicans lluitaven –malgrat totes les contradiccions possibles a què la història els havia abocat en aquells anys confusos– pels drets democràtics més bàsics, mentre que els nacionals van imposar la seva ideologia intolerant i feixista a còpia d’afusellar qualsevol que no hi combregués? ¿O que amb la fi de la República es va retrocedir de nou en àmbits tan necessitats de canvi com l’educació, la sanitat o la cultura? ¿O que les xifres d’una repressió i de l’altra no tenen res a veure, ni en la seva durada ni en la quantitat, malgrat el que ens vulguin fer veure alguns malintencionats?
Francament, si algun dia volem enterrar definitivament la Guerra Civil, cal que aquells que la van perdre i que van patir totes les conseqüències de la derrota –des de l’exili o la presó fins a la mort– puguin veure’s compensats d’alguna manera, ni que sigui en l’àmbit moral. Justament, per tot això, cal també que els «guanyadors» entenguin que, en certa manera, ara ja no els toca a ells, entre altres coses i bàsicament, perquè ja els va tocar. I em fa l’efecte que no cal recordar com. (Publicat a Presència, número 1885, de l'11 al 17 d'abril de 2008)

Catalans del present i del futur. D’entre el munt de novetats que han aparegut al voltant de Sant Jordi, en voldríem destacar dues que tenen molt més punts en comú del que en principi podria semblar: El fil secret de la història, (La Campana), de Patrícia Gabancho, i Nosaltres, els catalans (Pòrtic), de Víctor Alexandre.No cal presentar gaire els autors, de sobres coneguts pels seus articles i els seus llibres, sempre amb un compromís clar per la llengua i la cultura catalanes; pel país, en definitiva. Patrícia Gabancho (Buenos Aires, 1952) és periodista i escriptora. El seu últim llibre, El preu de ser catalans (Meteora), en el qual reflexionava sobre l’estat actual de la cultura catalana, va tenir un destacable èxit editorial. Pel que fa a Víctor Alexandre (Barcelona, 1950), també periodista, és autor de nombrosos articles i llibres, la majoria sobre l’independentisme. En un dels seus últims volums TV3 a traïció, Televisió de Catalunya o d’Espanya, feia una anàlisi molt crítica de la deriva cap a posicions espanyolistes de la televisió catalana. A El fil secret de la història, Patrícia Gabancho fa ara un repàs de la història de Catalunya a través «d’esoterismes medievals, dels alquimistes i dels bandolers, de la cultura popular, els mites i les llegendes del període de la Decadència; dels primers científics, dels genis precursors del segle XIX; i dels perdedors en el moment que Catalunya recobra el poder al segle XX». Per Gabancho, allò interessant és veure com un sol visionari, com Ildefons Cerdà, per exemple, un dels molts que apareixen en el volum, «pot eixamplar l’horitzó, obrir camins, sembrar llavors que amb el temps fructifiquen». Gabancho diu que ha volgut presentar una història de Catalunya diferent de la que coneixem, de la que ens han explicat. «La història oficial volia i vol un país ben endreçat, sense gaires passions, sense transgressions. Però són els creatius i els rebels els que sovint ens justifiquen», escriu la periodista, que conclou el seu llibre recordant una conversa amb el farmacèutic i historiador figuerenc Alexandre Deulofeu durant la qual l’inspirador de la teoria de la matemàtica de la història li va donar la data del 2029 com la de l’any en què el país recobrarà la independència.
Justament Gabancho és la primera protagonista del llibre d’Alexandre, que ha entrevistat vint catalans nascuts fora del país, però que, amb el seu compromís i la seva tasca diària, demostren que l’estimen sovint molt més que alguns que hi han nascut. «He volgut parlar del dret a viure a qualsevol lloc i del deure de respectar la llengua i cultura dels que hi viuen, i de la necessitat de foragitar les ombres del prejudici, del recel i del racisme», escriu Alexandre, que recorda que la idea del llibre li va venir després que li va preguntar d’on era a un home negre i aquest li va respondre senzillament que era d’aquí, justificant així plenament les paraules de Palau i Fabre que Gabancho recorda a l’inici del seu llibre: «El punt just, per tant, serà el de mirar cap al futur per tal d’evitar els dos abismes que ens poden dur, pels seus extrems respectius, al pessimisme, ja sigui per l’excessiu engrescament amb el nostre passat gloriós, ja sigui per l’excessiu capficament en el nostre daltabaix i les seves seqüeles.» (Publicat a Presència, número 1887, del 25 d'abril a l'1 de maig de 2008)

La normalitat qüestionada. M’expliquen una escena viscuda l’altre dia amb tres nens catalans d’uns cinc anys. Resulta que jugaven en un ordinador d’aquests infantils –que, naturalment, parlava castellà–. L’aparell demanava als nens que identifiquessin uns dibuixos –un ocell, un llibre, entre altres elements– i llavors completessin una lletra o dues de la paraula, però la qüestió és que el joc va durar ben poc: els nens no sabien com eren en castellà la majoria dels mots. És evident que per arribar a aquesta conclusió no calia un experiment similar: tothom sap i accepta que, a Catalunya, la majoria dels nens –sobretot si es mouen en un ambient catalanoparlant– no aprenen bé el castellà fins a la primària. L’escena, però, hauria fet les delícies dels comentaristes de la COPE, El Mundo, o de qualsevol d’aquests membres de la caverna mediàtica espanyola que no poden arribar a entendre –ni, d’altra banda, ho volen– que aquesta és una situació que es viu amb tota normalitat al país, entre altres coses perquè tothom sap que a la llarga, o més aviat a la curta, el castellà serà per a tots aquests nens la seva segona llengua. La prova és que, i també de manera ben normal, un cop acabat el joc de l’ordinador, els nens van asseure’s davant la tele i van seguir sense problemes una pel·lícula en castellà.
Us expliquem tota aquesta història perquè, no fa ni deu dies, llegíem a El País –que encara que vagi amb pell de xai, continua fent molta feina contra la normalització del català– un ambigu reportatge sobre les mobilitzacions que hi ha a Catalunya, el País Valencià, Galícia i el País Basc, a favor que els nens castellanoparlants puguin estudiar només en castellà, o més ben dit, que no ho hagin de fer en les llengües pròpies i minoritzades i, per tant, més protegides, de tots aquests països. L’article en qüestió va provocar en poca estona una allau de comentaris en l’edició d’internet del rotatiu, alguns dels quals demostraven la ignorància secular que, malauradament, encara hi ha Espanya endins.
Més enllà de tot això, però, el que preocupa és el xup-xup que sobre el tema es va fent els últims mesos. Que mitjans com El País hi juguin ja no sorprèn gens, però indica, en tot cas, que la polèmica -ben allunyada de la realitat, d’altra banda– és en l’agenda del partit socialista, encara que sigui com a reacció a la pressió que hi apliquen la dreta popular i els seus mitjans afins.
Cal, doncs, que estiguem alerta perquè qualsevol dia d’aquests, per activa o per passiva, per decret llei o per sentència judicial es pot posar en qüestió el model educatiu català i la immersió lingüística que, amb èxit total i prestigi reconeguts arreu, s’hi aplica des de fa anys. És un pilar importantíssim del país que no podem deixar que ens ensorrin, ni tan sols que ens esberlin una mica. Perquè, entre altres coses, en depèn el futur de la llengua, però, sobretot, la convivència social. (Publicat a Presència, número 1888, del 2 al 8 de maig de 2008)

dimarts, de març 11, 2008

Una enciclopèdia que ens menysté. Sóc, des de fa temps, un usuari de la Wikipedia (www.wikipedia.org), aquesta enciclopèdia lliure que es va fent amb les aportacions de milers d’internautes d’arreu del món i de la qual hi ha unes quantes desenes d’edicions en idiomes diversos. Una de les més importants és l’edició es castellà –tot i que curiosament amb molts menys articles que les que hi ha en llengües molt menys parlades com el polonès, l’holandès i el portuguès, i amb només dos-cents mil més que la catalana. Doncs bé, des de la Wikipedia en castellà ens insulten cada dia presentant les poblacions del país amb topònims que un servidor creia desapareguts definitivament en el bagul del temps.
Així, per exemple, s’hi busqueu Sant Quirze del Vallès us desviaran a San Quirico del Vallés, s’hi cerqueu Vilafranca del Penedès us adreçaran a Villafranca del Penedés i si us dirigiu a Sant Pere Pescador anireu a parar a San Pedro Pescador. Altres exemples de topònims de caire franquista utilitzats a l’edició castellana de la Wikipedia són Llansá, Llisá de Munt, Caldas de Malavella, La Cenia o, naturalment, Playa de Aro. El mateix passa amb els topònims valencians –Vinaròs és Vinaroz, malgrat que el nom oficial sigui el primer– i els balears. No calen més exemples perquè tot allò que us podeu imaginar que trobareu hi és. Fins i tot en un llistat de municipis de les comarques de Barcelona s’atreveixen a posar-hi barbaritats del tipus La Almendra (l’Ametlla), Aviñonito del Penedés (Avinyonet del Penedès), Belloprado (Bellprat) o Cabriles (Cabrils). Sobren, naturalment, les paraules.
El més curiós de tot plegat és que els responsables de l’edició en castellà de la Wikipedia tenen ben justificades les bestieses que publiquen. El seu argument és molt simple: si no diuen München, London, Bordeaux, Warszawa ni Den Haag, sinó Múnich, Londres, Burdeos, Varsovia i La Haya, per què han d’escriure Girona i no Gerona, o A Coruña i no La Coruña. A partir d’aquesta explicació –que podria arribar a tenir un raonaments acceptables– i a l’empara d’alguns diccionaris de topònims espanyols, queda justificada qualsevol aberració. Fins i tot, s’atreveixen a dir: «Encara que podria argumentar-se que certs topònims castellans són traduccions ‘errònies’ dels originals o reprovables imposicions polítiques d’èpoques passades, el cert que és no tenim autoritat per canviar-los. Les coses són com són i no com ens agradaria que fossin.» Francament, davant un cúmul tan gran de despropòsits, només cal esperar que les ments malaltisses que controlen la Wikipedia en castellà es dediquin ben aviat a altres afers que no siguin utilitzar amb perverses finalitats polítiques una gran eina del coneixement com és aquesta enciclopèdia. El món i els catalans mai els estarem prou agraïts. De moment, potser no estaria gens malament, però, entrar a les pàgines i començar a rectificar els errors. (Publicat a Presència número 1881, del 14 al 20 de març de 2008)

Em tornaré a banyar al Ter. Quan jo era petit ens banyàvem al riu Ter, a Torroella de Montgrí. Era abans que l’aigua comencés a baixar contaminada per la porqueria que hi abocaven riu amunt indústries i ciutats en ple creixement, i també abans que la construcció d’un parell d’embassaments a Sau i Susqueda, i l’aigua que d’allà se’n va començar a anar cap a Barcelona, en reduïssin el cabal fins a límits testimonials.
Avui en dia sembla que el riu Ter hagi estat sempre tan poca cosa, però aquells que l’han vist abans de Sau i Susqueda i abans que bona part de l’aigua marxés cap a la gran ciutat, saben que no és veritat. Que l’aigua hi baixava cabalosa i que, afortunadament, no era el pobret rierol que avui és de Susqueda cap avall. Poc abans de la desembocadura, per exemple, la seva amplada era molt generosa –estem parlant d’un centenar de metres– i s’hi podia navegar sense problemes. Avui en dia, entre la mota que hi van aixecar per evitar inundacions i el poc cabal, les coses són molt diferents.
Sempre penso que un dia ens podrem tornar a banyar al riu Ter. Que tornarem a aquella platja prop de la resclosa d’Ullà on anàvem amb tota la colla del casal d’estiu i que ens hi podrem capbussar sense por de prendre mal, no només perquè no hi trobarem plàstics o ferros al fons, sinó perquè l’aigua tindrà les mínimes condicions de salubritat. Potser és que sóc un mica somiatruites i que em crec tot el que diuen els polítics, tot i que fa anys i panys que menteixen respecte a això de restaurar el cabal del riu Ter. L’últim a fer promeses ha estat l’actual conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, Francesc Baltasar, que, després de trobar motivades per la campanya electoral les crítiques a les pèrdues de milers de litres a la canonada que porta, justament, l’aigua del Ter a Barcelona, va tornar a assegurar que ben aviat el riu tornarà a tenir tanta aigua com abans, o quasi. Francament, que un conseller de Medi Ambient que ens martelleja dia sí, dia també perquè estalviem aigua, resti importància a fets com el de les pèrdues a Badalona o Tiana, fa una mica de federat. Primer, perquè sembla increïble que no hagin solucionat el problema de manera urgent i, segon, perquè ja n’estem tips, de tanta hipocresia política. És com allò que passava fa anys a Olot, on barrejaven a l’abocador les escombraries que els ciutadans prèviament havien reciclat. O com aquesta paciència que ara demanen als regants de la zona, tips de veure com les promeses de fa més de quaranta anys segueixen sense complir-se. I això que ells sí que han fet les inversions per no perdre aigua com abans.
Em tornaré a banyar al Ter. N’estic segur. I no perquè un polític hagi promès ara pagar el que ja és un deute històric. Sinó perquè la gent que s’estima el riu ho aconseguirà. Em tornaré a banyar al Ter. Ens tornarem a banyar al Ter. (Publicat a Presència, número 1880, del 7 al 13 de març de 2008)

dijous, de febrer 14, 2008

Del Netscape al Betamax. Ara fa uns dies, quan vaig llegir que els propietaris de l’històric navegador Netscape –un dels primers que van funcionar i triomfar a la xarxa, abans que l’omnipotent Microsoft ens endollés l’Internet Explorer– havien decidit que havia arribat el moment de donar-lo gairebé per mort, em va revenir al cap la història de la Sony i el desaparegut i desafortunat format de vídeo Betamax.
Tot plegat, devia ser, m’ho imagino, pel fet que sento com una simpatia innata pels perdedors. O potser perquè també, en el seu moment, tant el Betamax com el Netscape em van servir la mar de bé, o fins i tot millor que no pas els competidors que els van fer dormir el son dels justos.
Per a aquells que no ho sapigueu, el Betamax era un dels tres formats de vídeo que van competir en el mercat al principi dels anys vuitanta. Hi havia també l’anomenat V2000, que promovien marques com Philips i Grundig i que tenia el curiós avantatge que les cintes es podien enregistrar per les dues cares, tot i que finalment aquest fet va revelar-se del tot inútil davant l’imparable avanç del VHS. Tornant al Betamax –popularment Beta–, va ser produït per la japonesa Sony i, a més d’aportar més qualitat d’imatge i so, tenia com a avantatge unes cintes de format més reduït, molt més còmodes, per tant. Tot això, però, no va servir per res a Sony, que com que no va obrir la producció a altres marques –com sí que va fer JVC, inventora del VHS– va anar perdent quota de mercat de manera progressiva. L’any 1988 va admetre la derrota i va començar a produir vídeos VHS.
Potser per tot allò dels perdedors que explicava abans o, simplement, pel fet que realment funcionava millor i era més pràctic que el VHS, o només per portar la contrària a la majoria, el cas és que un servidor va apostar pel Beta. Fins i tot, amb un amic que fa uns dies m’explicava que encara té un aparell que li funciona, el vam recomanar a alguns coneguts, alguns dels quals ens van maleir els ossos una bona temporada. El cas és que, al final, vam acabar portant a la deixalleria la col·lecció de vídeos Beta. El consol a aquesta petita tragèdia de la tecnologia moderna ens ha arribat fa ben poc, quan hem comprovat que al VHS també li ha arribat l’hora –de fet, ja fa dies que costa trobar equips a les botigues–, una hora que, inexorablement, també sembla propera a CD i DVD normals, vist com avança la tècnica i vist com la xarxa –i les possibilitats infinites que té–, així com els nous mitjans d’emmagatzematge –llapis de memòria i discos durs– estan canviant les coses.
Res no és per sempre, deia algú. I molt menys ho són programes informàtics o formats de vídeo, per molt que ens agradessin o ens caiguessin més o menys simpàtics. De fet, simples engranatges, com nosaltres, d’una societat de consum, que ens porta allà on vol. Encara que no ho vulguem. (Publicat a Presència, número 1877, del 15 al 22 de febrer de 2008)

dilluns, de novembre 26, 2007

Feixistes. Si només es dediquessin a muntar desfilades patètiques com la de diumenge passat al Valle de los Caídos, no passaria res, naturalment. El problema és que els grups neonazis i feixistes a l’Estat espanyol fan alguna cosa més que desfilades: són els culpables dels més de quatre mil incidents racistes, xenòfobs, homòfobs i contra indigents que es produeixen cada any, segons Moviment contra la Intolerància, una ONG que, i això és molt més greu, ha comptabilitzat més de setanta morts per neonazis des de l’assassinat de la dominicana Lucrecia Pérez a Madrid, l’any 1992. L’últim, el jove de setze anys Carlos Javier Palomino, mort a punyalades per un neonazi ara farà quinze dies en un vagó del metro de Madrid. L’autor de la mort és un militar, que també va ferir greument un altre dels joves que acompanyava Carlos Javier.
És curiós com han tractat aquesta notícia els mitjans de comunicació. Algunes televisions, fins i tot, van presentar la mort del jove com el fruit d’una baralla entre «bandes»! D’altres, com TV3, gairebé van ignorar-la i no n’han parlat fins que la colla de brètols que, en teoria, protestaven per la mort d’en Carlos Javier ara fa una setmana a Barcelona es van dedicar a trencar mobiliari urbà, a destrossar comerços i bars i a intentar atonyinar els Mossos d’Esquadra. Només a Cuatro, Iñaki Gabilondo va aprofitar per denunciar la impunitat amb què actuen molts d’aquests grups neonazis i per dir que, quan es vulgui actuar, segurament ja serà massa tard.
De tot plegat, i no sé ben bé per què, em va quedar la sensació que si de la mort d’en Carlos Javier hi hagués hagut imatges, com va passar amb l’energumen de Santa Coloma de Cervelló que va agredir una noia equatoriana, doncs, que la notícia ens l’hauríem hagut de menjar per esmorzar, per dinar i per sopar. Són així de simples les coses a les televisions, per dir-ho de manera planera. I la resta de mitjans tot darrere ben servils. Potser també se n’hauria parlat més del cas si la víctima hagués estat d’origen estranger. Llavors, les tertúlies haurien vessat de salvadors de nouvinguts, amb raó, naturalment, però també carregats de falses manies pseudoprogressistes. Em sembla que ja ens entenem.
En tot cas, el que sí que és sorprenent és que cada cop que els neonazis es manifesten, siguin els que protesten contra ells els qui acabin rebent per part de la policia. Ha passat, sovint, per exemple, al Vallès, on els grups nazis han fet de les seves durant anys amb l’empara més o menys encoberta de les forces d’ordre. I ha passat també a Madrid, on les organitzacions feixistes no tenen gaires problemes a mostrar-se i actuar públicament.
I el que també és ben estrany, finalment, és que es deixin fóra de la llei els partits de l’esquerra radical basca, i bona part dels seus dirigents siguin a la presó, i que organitzacions que propugnen l’odi racial, ètnic i que es reclamen hereus d’una de les pitjors pàgines de la història de la humanitat campin lliures pel carrer. De fet, més que estrany, és terrible. (Publicat a Presència, número 1865, del 23 al 29 de novembre de 2007)

He claudicat. Poden estar ben tranquils aquests taxistes de Madrid que fan fora del seu vehicle aquells que parlen en català pel mòbil, perquè sí, podem parlar en català per telèfon i a ells els molesta –encara que, francament, no entenc per què–, però els nostres aparells ens continuen parlant en castellà, o en anglès, o en la llengua que sigui, menys en la nostra. Una desgràcia més de les que suportem estoicament i en silenci els ciutadans d’aquest país, i que fins fa poc un servidor havia pogut evitar circulant amb terminals que no acabaven de ser del tot del seu gust, però que almenys li deien: «Té una trucada perduda.»
Ho confesso, però, finalment he claudicat als encants de la tecnologia punta dels mòbils i he renunciat a allò que més o menys havia pogut anar salvant els últims anys: que el meu mòbil parlés la meva llengua, cosa, d’altra banda, ben normal per a la majoria de ciutadans del món, menys els que vivim en aquest racó de món a tocar de la Mediterrània.
Ja no tinc, per tant, el mòbil en català. Sí que en posseeixo, en canvi, un de preciós, tapa d’acer inoxidable, pantalla de negre brillant, ben estret i petitet, i amb càmera de dos megapíxels, bluetooth, MP3, ràdio i no sé quantes ximpleries més. Per tot això he traït els meus principis. Ho confesso.
Haig de dir, però, en defensa meva que, en aquest camp dels mòbils, pel que fa a la fidelitat a la llengua, ho tenim molt difícil. I pitjor ara que fa un temps, em fa l’efecte, perquè Siemens, que va posar el català als seus mòbils per contrarestar una possible mala imatge pel fet que el Madrid porti el seu logo a la samarreta, ha deixat de fabricar mòbils. L’altra gran casa que també els té de sempre en català, Alcatel, doncs, què voleu que us digui. Els seus terminals estan bé, però, francament, no són com els Nokia o els Sony-Ericsson, per dir un parell de marques líders del mercat i, d’altra banda, tampoc és que n’hi hagi una gran oferta, sobretot si no treballes amb un determinat operador. Així les coses, anara a comprar aquests dies un mòbil de gamma mitjana-alta i que tingui els menús en català és una mica un viacrucis, per no dir, directament, una Passió. Com si no estiguessis prou embolicat amb els punts, les mil i una promocions, el contracte, la targeta, el catàleg amb desenes d’aparells o la cua a la botiga.
M’asseguren, però, que tot plegat està a punt de canviar perquè el febrer passat es va signar un conveni entre la Generalitat de Catalunya i els principals operadors i marques i que, abans d’un any, la majoria dels aparells portaran el català incorporat. És una feina complicada, em diuen, perquè la llei no obliga a introduir la nostra llengua als terminals (mala peça al teler, per tant), però que estan convençuts que ara hi ha voluntat en aquest sentit. També adverteixen que es tracta d’un procés lent que tot just comença ara a donar fruits i que per aquest Nadal ja hi haurà molta més oferta que la dels vuit o deu mòbils d’ara (vegeu-los a www.elteumobil.cat).Sembla que anem pel bon camí, doncs. Però què podem fer, mentrestant? Paciència? Claudicació? No seria més pràctic fer-nos eslovens o lituans, que són ben pocs, però, mira per on, no tenen cap problema per tenir el mòbil en la seva llengua? (Publicat a Presència, número 1864, del 16 al 22 de novembre de 2007)

Les veritat d'un jutge. Segur que alguns de vosaltres heu sentit a parlar d’ell. És el jutge Emilio Calatayud, titular del jutjat de menors de Granada i un home que diu veritats com un temple. Aquests dies, per exemple, hi ha penjat un vídeo al You Tube on es recull una intervenció del jutge en unes jornades d’un quart d’hora de durada. El seu visionat, com apunten alguns dels comentaris que s’hi poden llegir, hauria de ser obligatori per a escoles, instituts i, naturalment, per als pares. Jo també el recomano, és clar.
Comença dient Calatayud que sembla que la societat s’hagi oblidat que hi ha vigents dos articles molt importants del Codi Civil, els números 154 i 155. El primer marca els deures i facultats dels pares, i el segon, els deures dels fills, tant o més importants, diu el jutge, que els seus drets, uns drets que actualment semblen estar per damunt de tot. «Hem passat en un tres i no res de l’estat preconstitucional al postconstitucional», apunta el jutge per exemplificar que abans tot era disciplina i obediència i ara s’aplica tot el contrari. «Abans, quan un nen no es volia menjar la sopa, el pare li deia que se la mengés, i si no ho feia per dinar, ho feia per berenar o, si no, per sopar, però se l’acabava menjant. Ara, els pares «dialoguen» i diuen al nen: «Escolta, nen, penso que pel teu bé t’hauries de menjar la sopa... Però el que acaba passant és que el nen no es menja la sopa, ni per dinar, ni per berenar, ni per sopar, sinó que el pare, cap allà les dues, l’acaba llençant i fent un bistec amb patates a la criatura», diu el jutge, que pensa que tenim «complex de jove democràcia i que, a vegades, sovint, s’ha de dir que no». «El problema és que hem de saber distingir entre un no de protecció i un no autoritari», conclou el jutge, que ho té clar: «Jo no sóc l’amic dels meu fills. Sóc el seu pare!»Emilio Calatayud triomfa al You Tube. Aquest vídeo que comentem ja l’han vist més de tres-centes mil persones en poc més d’un mes. Però és que l’home, conegut per algunes de les sentències peculiars que ha emès, que condemnen, en general, els joves a fer treballs en benefici de la comunitat, no té pèls a la llengua. Com quan parla del paper que haurien de tenir les escoles respecte als menors. Calatayud proposa que els centres incorporin equips de psicòlegs, educadors, treballadors socials, que treballin plegats per resoldre els conflictes que siguin competència seva per evitar «judicialitzar-ho» tot, com passa sovint ara. I que, sobretot, «deixin d’expulsar els alumnes dels centres». «Les expulsions no serveixen per a res. Sí de l’aula, però no de l’escola, on el menor amb problemes s’hauria de quedar treballant», diu el jutge, que creu que si es resolen els fracassos escolars de molts joves, s’acabarà reduint la delinqüència juvenil.
El jutge Calatayud diu, doncs, les coses clares. Les diu pel seu nom, com no ho fa gaire ningú en aquesta nostra societat, on sovint preferim amagar el cap sota l’ala que no afrontar els problemes. O no és complicat i difícil dir que no a un adolescent que es creu en possessió de la veritat absoluta? A veure, doncs, si les seves propostes no cauen en sac foradat, com tantes altres. Malauradament. (Publicat a Presència, número 1863, del 9 al 16 de novembre de 2007)

Arxius vaticans. Qualsevol que hagi visitat el Vaticà, segur que recorda perfectament que la magnificència dels edificis del petit estat no deixa cap mena de dubte sobre el poder que s’ha controlat i, naturalment, encara es controla des d’aquell racó del món. La mateixa plaça de Sant Pere, per exemple, amb la gran columnata i les estàtues que la coronen a banda i a banda, ja és tota una mostra que l’arquitectura ha servit des de sempre per deixar ben clar qui pren les decisions. Una visita als museus vaticans també és molt exemplificant en aquest sentit. Els llargs passadissos que condueixen d’un costat a l’altre del complex o el laberint que s’ha de recórrer per arribar fins a la capella Sixtina són una altra bona mostra del que dèiem. I tot això sense haver vist res, per dir-ho d’alguna manera. Sense haver tingut accés, per exemple, a la biblioteca i als anomenats arxius secrets del Vaticà, on ara fa sis anys es va trobar un pergamí de l’agost del 1308 signat pel papa Climent V que, més o menys, absolia de tota culpa els dirigents del llavors poderós orde del Temple, detinguts i acusats d’heretges pel rei de França Felip IV el Bell. Entre la corrua de pecats que se’ls atribuïen hi havia, a més del d’heretgia, el de sacrilegi, per haver escopit a la creu, i també el de sodomia. El pergamí papal, de totes maneres, no va servir de gaire res perquè els principals dirigents templers van ser cremats a la foguera poc temps després i els seus nombrosos i importants béns, amb castells i fortaleses arreu d’Europa i l’Orient Mitjà, van ser comissats i repartits entre els reis de l’època o la mateixa Església. El document ha estat notícia aquests dies perquè se’n pot trobar una reproducció facsímil en un llibre que acaba de publicar el Vaticà en què, en més de tres-centes pàgines, es poden llegir les actes del procés contra els templers, que va durar gairebé set anys. De fet, la detenció dels templers a França és considerada la primera operació policial a gran escala, ja que van ser tots fets presos la matinada del 13 d’octubre del 1307 arreu del país. En una època en què no hi havia, evidentment, ni mòbils, ni telegrames, ni telèfon, el rei va necessitar un mes de termini i desenes de missatgers per avisar tothom que estigués a punt per aquell dia. Però és evident que el botí dels templers es mereixia això i molt més.
Sobre l’orde del Temple i els seus misteris se n’han escrit centenars de llibres, però ni s’han trobat els seus tresors, ni s’ha provat que tinguessin el Sant Grial, ni que haguessin trobat l’arca de l’Aliança o que haguessin anat i vingut d’Amèrica abans que Colom, com asseguren alguns historiadors esotèrics. En tot cas, el que és cert és que les seves llegendes, alimentades durant segles, són més vives que mai. Només cal que feu una volta per la xarxa o que investigueu una mica pels arxius secrets vaticans. Si us ho deixen fer, naturalment. (Publicat a Presència, número 1862, del 2 al 8 de novembre de 2007)

Excés de pes. Ara fa uns dies vaig tenir la mala idea de traginar uns metres la motxilla escolar d’un dels nois de casa. Des de llavors que la lumbàlgia no m’abandona! Exagero, evidentment, però aquella bossa pesava gairebé vint quilos, la qual cosa, em diuen, es veu que és el més normal del món entre els estudiants de primària i de secundària. El pes d’aquella motxilla superava amb escreix el que recomanen metges i associacions de pares: que les bosses escolars no pesin més del deu per cent del pes total dels estudiants. És a dir, un estudiant de primer d’ESO, d’uns dotze anys d’edat i de quaranta a cinquanta quilos de pes, com a màxim hauria de portar una motxilla d’entre quatre i cinc quilograms. Però això, com sabem prou bé pares i mares i, naturalment, els mateixos nens, no és de cap manera el més habitual.
El problema és que els estudiants no se’n surten. Per molt que ho intentin, no aconsegueixen reduir el nombre de llibres que s’han d’endur a casa. La falta d’armariets per als objectes personals als centres de secundària i els inevitables deures diaris són els principals obstacles que hi troben, als quals cal afegir uns llibres cada cop més gruixuts i l’obligatorietat d’utilitzar llibretes gairebé gegants per a les diferents assignatures.
A França, la preocupació pel tema ha acabat en una campanya a les escoles i instituts que s’està desenvolupant aquests dies. En arribar als centres, els alumnes tenen la possibilitat de pesar les seves bosses en unes balances que s’hi han deixat. Els números, naturalment, no surten en la majoria dels casos, i gairebé tots els nens porten a la motxilla fins a un trenta per cent més del pes recomanat.
A Itàlia, el problema ha arribat ja al Congrés del país, que acaba d’aprovar un projecte de llei en el qual es compromet a instituir una comissió científica que estudiarà el pes màxim que poden portar els nens a les seves motxilles. Es veu que a Itàlia el 64,19 per cent dels estudiants tenen problemes d’esquena i que almenys un 10 per cent d’aquests tenen el seu origen en el pes excessiu que porten a la motxilla. El projecte de llei italià preveu diferents mesures que solucionar el tema, com ara l’obligació que hi hagi més armariets al centres, que les motxilles estiguin més adaptades al pes que s’hi introdueixi o que els editors intentin fer els llibres més prims. Tot plegat per posar fi a un problema que és, sobretot, una bestiesa, des del punt de vista mèdic o des del punt de vista que es contempli. I una bestiesa que no sembla immutar pas gaire la comunitat educativa del país, prou preocupada per altres problemes, com ara la creixent indisciplina i el fet que no surten de cap manera els números pel que fa al nivell dels nostres joves, a la cua d’Europa en moltes de les matèries bàsiques. L’únic consol que ens queda és pensar que aquests llibres que ara traginen amunt i avall els nostres adolescents seran segurament, en la majoria dels casos, els últims que tocaran en la seva vida, perquè, com han deixat ben palès les darreres estadístiques fetes públiques, aquí només llegeixen quatre saberuts... (Publicat a Presència, número 1861, del 26 d'octubre a l'1 de novembre de 2007)

dilluns, d’octubre 15, 2007

La fal·làcia espanyola. Des de Frankfurt, Antoni Bassas convidava l’altre dia els espanyols a gaudir de la cultura catalana. Tot i reconèixer que en la seva petició hi havia un cert punt d’ingenuïtat, el conductor d’Els matins de Catalunya Ràdio trobava que és una llàstima que els ciutadans de la resta de l’Estat no coneguin la nostra literatura, ni la nostra música i que és una pena que, tenint al costat com tenen una cultura potent com la nostra, doncs, això, que, literalment, almenys la gran majoria, en passin.
El que no va afegir, però, en Bassas, és que la culpa no és pas ben bé dels ciutadans espanyols, sinó dels polítics que els dirigeixen i dels mitjans de comunicació que llegeixen i escolten i que els tenen sumits en la més miserable de les ignoràncies. La qüestió, naturalment, no ve pas d’ara, però ja em direu si no és ben mesquí que a Espanya es tradueixin ben pocs llibres dels que es publiquen en català, o que als estudiants d’ESO gairebé ni se’ls expliqui la importància d’autors com ara Josep Maria de Sagarra, Josep Pla o Mercè Rodoreda, o que ignorin la bona música que fan els nostres intèrprets. O és normal que les grans cadenes musicals espanyoles, que es fan un fart de programar música en anglès, no emetin mai cap dels temes o els videoclips d’alguns dels nostres grups? O és que Els Pets o els Lax N’Busto, per esmentar només els dos primers que em vénen al cap, no agradarien als adolescents espanyols?
La qüestió ha quedat ben clara aquests dies amb la presència catalana a la Fira de Frankfurt, que els mitjans de comunicació espanyols han ignorat excepte per atiar l’estúpida polèmica dels autors catalans que escriuen en castellà. Aquesta és la imatge que s’han endut els teleespectadors i lectors espanyols. No pas, per exemple, que una part important del seu mateix estat hagi pogut presentar, orgullosament i dignament, la seva literatura i el seu art en un gran aparador internacional.
Aquest és, doncs, i no per sabut, el quid de la qüestió: els polítics i els mitjans de comunicació espanyols s’omplen la boca de proclames patriòtiques, no deixen de fer-nos saber que formem part d’Espanya, però, a l’hora de la veritat, l’única cosa que els importa, o sembla importar-los, són els nostres impostos i poca cosa més. Com s’expliquen, sinó, algunes absències a Frankfurt o els silencis mediàtics que hem esmentat abans? O com s’explica, també, per posar un cas concret, que hi hagi més estudiants de català a Alemanya que no a Espanya?
Tots sabem, naturalment, les respostes a aquestes qüestions. Fa massa anys que les sabem, massa anys que patim ignorància i menyspreu, i manca de respecte. I, a sobre, ara ens volen fer creure que els ignorats, menyspreats i represaliats són ells. Francament, un servidor està ben tip d’intentar bastir ponts de diàleg. Sobretot perquè sempre som nosaltres els que, arribats a la meitat de la construcció, veiem que els altres encara són a l’altra banda del riu fent la migdiada. (Publicat a Presència, número 1860, del 19 al 25 d'octubre de 2007)

Fins i tot a França. En la pàtria virtual en què estem instal·lats alguns catalans –segons la definició acusació que en vam fer l’altre dia, referida a tots aquells que ens preocupem constantment pels símbols o per la llengua del país. En la pàtria virtual en què estem instal·lats, doncs, alguns catalans, deia, hi ha notícies provinents del món real que et demostren dia a dia que, efectivament, potser sí que hi ha problemes més importants per a la supervivència individual i col·lectiva que els provocats per una jutgessa que obliga un testimoni a parlar en castellà o pel ministre de torn que no vol retornar els papers privats que queden a Salamanca. Però que també n’hi ha d’altres que t’acaben de confirmar definitivament per què cal preocupar-se per tot això que alguns troben tan poc important, malgrat que t’hi juguis el futur com a país.
És com això que hem sabut ara fa poc sobre les matrícules dels cotxes francesos, que podran portar finalment distintius regionals, a diferència dels d’aquí, que, tot i els compromisos d’alguna antiga conselleria d’Interior i d’un exministre de l’Interior, continuen amb la «E» d’Espanya ben gran i a sobre et multen si t’hi poses la «C» de Catalunya, per exemple.
Tots n’heu vist, de cotxes francesos, suposo. Abans i de nit, es distingien per portar els llums de davant de color groc, herència d’una decisió militar de la Primera Guerra Mundial per tal de distingir els combois propis dels de l’enemic. Pel que fa a les matrícules, les posteriors són encara de color groc, diferents de les de la resta de la majoria de països europeus, on les lletres negres sobre fons blanc s’han acabat imposant per decisió comunitària. Ara a França també acabaran adoptant aquest tipus de matrícules i el govern de París, com no podria ser d’una altra manera, les volia uniformes, a l’estil d’aquí. A l’Elisi, però, no comptaven que les províncies es revoltarien i que el número del departament que, de tota la vida, han portat a la dreta de les plaques ha esdevingut, amb el pas dels anys, tot un símbol d’identitat. Com podran, doncs, renyar els cotxes de París que en facin alguna per alguna carretera departamental, si aquests no duen el famós «75»? O com passaran l’estona pares i fills intentant endevinar de quin departament és el cotxe que circula davant seu a l’autopista? Al final, les protestes han convençut l’Elisi, que ha autoritzat els departaments i regions a col·locar un distintiu a la part dreta de les plaques. Allò que demanàvem, doncs, aquí i que també han fet a Alemanya o a Itàlia, un dels estats europeus més centralistes, com és el francès, també ho ha concedit. Les xapes franceses portaran, doncs, banderes bretones o corses –potser fins i tot la catalana–, ai las!, mentre que aquí ja ens hem resignat a la uniformització de la «E». Tot plegat deu ser que els venedors de cotxes de segona mà francesos no tenen tant poder com els d’aquí. O potser que en Sarkozy i els seus ministres han vist clar que amb el vot de les províncies no s’hi juga i que a França, malgrat tot, també compten. (Publicat a Presència, número 1959, del 12 al 18 d'octubre de 2007)

No sóc nacionalista, ni demòcrata. Vull fer una confessió. No sóc nacionalista, ni demòcrata, malgrat que els meus escrits puguin fer pensar tot el contrari a aquells que els llegiu habitualment.No sóc nacionalista, tot i que voldria i reclamo, per exemple, molt més poder, o tot el poder per al meu país, igualment com fan la majoria de ciutadans dels països normals d’Europa, sense anar més lluny, i no per això se’ls titlla de nacionalistes.
No sóc nacionalista, tot i que voldria i reclamo, per exemple, per a la llengua del país un tracte d’igualtat i fins i tot de preferència amb la resta de llengües que s’hi parlen, igualment com fan la gran majoria de ciutadans d’Europa, sense anar més lluny, i no per això se’ls titlla de nacionalistes, ni per això gairebé se’ls insulta a diari.No sóc nacionalista, tot i que vull i reclamo, per exemple, que els diners que paguem els catalans es gastin –un cop deduïa la quota de solidaritat que calgui i amb qui calgui– al meu país i que això faci millorar, per exemple, les carreteres, els trens, els aeroports, els ports... en definitiva, totes aquelles infraestructures que ens permetin anar endavant i viure millor, com desitgen, de fet, la gran majoria de ciutadans d’Europa, sense anar més lluny, i no per això se’ls caricaturitza com a nacionalistes i se’ls diu que estan ancorats en el passat o que, per culpa de les seves demandes, anem gairebé cap a la guerra.
No sóc nacionalista, però vull i reclamo, per exemple, un respecte cap als símbols del meu país, com la bandera o l’himne, igualment com ho volen la gran majoria de ciutadans d’Europa, i no per això se’ls diu que són nacionalistes que no hi veuen més enllà dels seus símbols o que els importa més el color de la bandera que no pas el benestar dels avis o l’educació dels seus nens, la qual cosa –no pot ser de cap altra manera– és una mentida com una casa de pagès.I tampoc sóc demòcrata, tot i que, per exemple, a mi no em fa res que els països que ho vulguin convoquin referèndums quan vulguin amb la pregunta que vulguin. Però és clar, com que veig que hi ha un piló de polítics espanyols que es diuen demòcrates i a qui això no agrada gens i que ho troben il·legal, fora de l’estat de dret i producte de gent que delira, doncs m’han fet adonar que dec estar equivocat i que, per tant, de demòcrata, un servidor, res de res. També em pensava que ser demòcrata era acceptar la voluntat popular expressada a les urnes, malgrat que aquesta pugui fer canviar determinades lleis, encara que tinguin tant de ringo-rango com la Constitució. Però ara ja veig que no.Però, saben què? Ja ho veig clar, em sembla que m’he equivocat de país, de continent i de segle, com deia l’altre dia el president espanyol. O potser no, perquè deu ser l’Espanya d’Europa i del segle XXI l’única que no accepta les regles de la democràcia a la mínima que algú les vols fer servir. Francament, no entenc per què els polítics espanyols no van a fer un tomb per la Gran Bretanya, on em fa l’efecte que de democràcia en saben un munt. I si no que ho preguntin als escocesos. (Publicat a Presència, número 1858, del 5 a l'11 d'octubre de 2007)

divendres, de setembre 28, 2007

Una moda ben curiosa. Llegeixo que a Louisiana han multat un noi perquè duia els pantalons molt avall de la cintura de tal manera que se li veien els calçotets. Coses dels americans conservadors i intransigents, naturalment, perquè d’adolescents i joves amb els pantalons sota el cul –francament, n’hi ha que no sé com poden caminar de tant avall que els porten!– se’n veuen cada dia un munt a les viles i ciutats del país. Una moda com una altra que fa temps que dura i que s’acabarà el dia que als dissenyadors de torn se’ls acudeixi que ja torna a ser hora de portar els pantalons a l’alçada de la cintura, que prou bé s’hi va.
La notícia em va fer revenir al cap una imatge que vaig veure aquest estiu a la platja i que em va deixar ben intrigat –bé, fins al punt que et poden deixar intrigat els temes de moda i de costums socials, que sovint és més aviat molt petit–. La cosa també va de calçotets a la vista de tothom, com abans, però amb la diferència que en aquesta ocasió els calçotets apareixien de sota els banyadors que portaven tota una colla de nois. En aquell moment, enmig de la mandra estival, vaig pensar que, òbviament, es tractava d’una moda més. Ben curiosa, això sí, perquè, de tota la vida, si ens posàvem el banyador abans ens havíem tret els calçotets. Però bé, els temps canvien i, naturalment, tothom és ben lliure de banyar-se amb calçotets, amb banyador i calçotets, o sense res, que també pot ser.
El cas és que, de tornada a la feina, vaig fer una mica de prospecció sociològica entre amics i saludats. De la investigació en vaig deduir que allò no era una cosa només de la platja on érem nosaltres, sinó una moda que seguien joves d’arreu. La resposta la vaig trobar, com és habitual últimament, a internet. En un fòrum, per exemple, algú va preguntar a mig estiu a la resta d’internautes què en sabien, d’aquesta moda «que el tenia una mica capficat». En poca estona, el noi va rebre un munt d’explicacions sobre el tema d’altres joves: fins a més de setanta intervencions en qüestió de pocs dies. Les raons, de tota mena. La principal, ben lògica, que la típica reixeta dels banyadors els molesta, els irrita la pell i que, per tant, portar els bòxers a sota és la millor solució. D’altres deien que només en portaven quan els banyadors no tenien reixeta, d’altres confessaven que ho feien per simple moda, mentre que els més atrevits asseguraven que amb els calçotets a sota se sentien més protegits per si, en un moment determinat, tenien problemes de volum a causa d’alguna excitació fora de lloc. Així, no quedaven en evidència davant les noies.
En tot cas, tota una mostra sociològica de primer ordre sobre el perquè d’una moda. Internet té aquestes coses. Abans s’havien de fer estudis i enquestes que costaven una fortuna. Ara, amb una ullada a un parell o tres de fòrums pots aclarir qüestions tan trivials com la que ens ocupa. Bé, trivial potser per a nosaltres. Segur que no pas tant per a molts adolescents, capficats davant la pregunta: «Calçotets i banyador o banyador sol?». (Publicat a Presència, número 1957, del 28 de setembre al 4 d'octubre de 2007)

Distància, molta distància. Entre Girona i Madrid hi ha poc més de set-cents quilòmetres, però em fa l’efecte que la distància mental, política, cultural i social és cada cop més àmplia. O el que és el mateix, entre Catalunya i Espanya. N’hem tingut una bona mostra aquests dies passats, arran de la ja famosa crema d’un retrat dels reis durant una manifestació contra la visita de Joan Carles I a Girona. En un tres i no res, els mitjans espanyols van convertir el que va ser una protesta legítima i absolutament pacífica en una manifestació de radicals descontrolats. El més preocupant, però, és que siguin aquests mateixos mitjans els que marquin l’agenda política i que, fins i tot, la fiscalia de l’exfranquista Audiencia Nacional els faci cas i hi intervingui. És clar que ja sap que al govern del PSOE el que li fa més por és que el PP i els seus acòlits bramin per coses que ells mig toleren, però que, de fet, els agraden ben poc. Entre altres coses, perquè són temes que afecten la «pura essència de la pàtria espanyola» i ja sap que, si a Espanya hi ha alguna cosa intocable, aquesta és justament la unitat de l’Estat.
Tornant al que va passar a Girona, és evident que sense els brams dels mitjans de Madrid no hauria tingut gaire més transcendència. Segurament perquè aquí –i la reacció de la majoria de partits polítics catalans, excepte el PP, naturalment, i de bona part de la societat civil, ho ha corroborat–, ens mirem les coses d’una altra manera, i perquè, el Rei, la pàtria espanyola i tots els seus símbols rellisquen cada cop més a molts ciutadans.
És com això de la polèmica perquè ajuntaments i institucions catalanes no pengen la bandera espanyola. Si ja fa anys que de banderes espanyoles se’n veuen ben poques per aquests verals! Si no són les que hi ha penjades a la comandància de la Guàrdia Civil –sense la catalana al costat, per cert– i en altres edificis de titularitat estatal. Si fa anys que a Solsona la tenen a la bugaderia! A propòsit d’aquest tema, sento bramar el president del PP, Mariano Rajoy: «La bandera espanyola ha de lluir arreu. És el que ens uneix a tots!» Sense comentaris.
És curiós, deia l’altre dia a la ràdio l’escriptor valencià Joan-Francesc Mira, que aquells que es passen el dia reclamant al govern català que dediqui els seus diners a qüestions socials i d’infraestructura i no pas a la promoció i protecció de la llengua, per exemple, siguin aquells que més es preocupen pels símbols espanyols. Aquells per a qui la bandera rojigualda i el Rei són intocables i que posen el crit al cel a la primera que algú s’atreveix a tocar-los i, en canvi, ni s’immuten quan la que crema és la senyera o quan el nostre país és insultat i calumniat cada matí en una ràdio que paga, per més inri, l’Església catòlica.
De fet, tot plegat, res que surti de la normalitat política. L’única diferència és que, de tant insistir, potser al final el que es trobaran és que la distància entre ells i nosaltres serà tan gran que quan vulguin ja no ens podran haver. (Publicat a Presència, número 1856, del 21 a l 27 de setembre de 2007)

dilluns, de setembre 10, 2007

Rastes capitalistes. Veig el cantant Melendi –gran tatuatge al braç dret, cap mig rapat amb un cresta, arracades i unes rastes de pam i mig– a la portada de la revista del Digital Plus, on anuncia –la seva samarreta amb l’eslògan Me gusta el fútbol també el delata– la campanya de la plataforma de televisió digital per a la nova temporada de futbol. Estareu d’acord amb mi que sobta veure unes rastes així, venudes de cop al més vil dels capitalismes. D’entrada, perquè, en principi, unes rastes, o aquells que les porten, que solen ser, en general, okupes antisistema, són l’antítesi de tot allò que representa el Plus i el futbol.
De fet, però, ja fa anys que tots sabem que la diferència en el vestit, per molt que aquells que la practiquen s’entestin a demostrar el contrari, no implica res en un sistema que tot ho absorbeix i després ho utilitza per fer-ne negoci. Els hippies i tota la seva estètica, per exemple, fa anys que van seguir el mateix procés i ja fa temps que les faldilles llargues de flors van aparèixer a les passarel·les a través de les grans firmes de la moda. Igualment com també ho van fer els texans, i va quedar per a la història el fet que dur-los desgastats i mig esparracats et presentés com algú amb ganes de portar la contrària a tothom.
Amb les rastes ha passat, o està passant, tres quarts del mateix. Els primers a popularitzar-les van ser en Bob Marley i companyia. Des de llavors havien aconseguit mantenir-se en la moda en ambients marginals i més o menys antisistema. Els primers símptomes que alguna cosa havia canviat van venir, com sol ser habitual, a través de la música i, com no, de la televisió, amb la cantant Bet, triomfant amb pírcing afegit, en un programa tan antisistema com Operación triunfo. Més tard s’hi van afegir altres grups alternatius com ara Chambao i Ojos de Brujo, que han omplert de rastes la premsa i la televisió i s’han fet els reis del Canal Latino, sense que un servidor hagi vist, per exemple, cap dels rastafarians originals anar al barber a tot drap a tallar-se els cabells i dirigir-se tot seguit en manifestació no autoritzada a la seu de la subdelegació del govern a tirar-hi pots de pintura amb les seves rastes enganxades, indignats perquè el sistema els vol absorbir.
Ironies a part, és evident que cada cop és més difícil destacar amb una moda determinada en una societat que no té cap problema a canibalitzar-ho tot sense cap mania i a deixar sense arguments tots aquells a qui tant havia costat fer-se una estètica pròpia.
Molt pitjor que el que els passa als skins d’esquerres, a qui tothom confon amb els caps rapats neonazis, clavadets com van vestits els uns i els altres. Quant d’esforç i quanta despesa inútil perquè, al final, qui et vulgui identificar hagi de buscar, mig atemorit, algun adhesiu amb l’eslògan antifeixista de torn. Per quedar tranquil. O no. (Publicat a Presència, número 1855, del 14 al 20 de setembre de 2007)

Comentaris. Jo no sé vosaltres, però jo, cada cop que m’entretinc una estona a llegir els apartats de comentaris que apareixen sota moltes de les notícies dels diaris electrònics, gairebé caic a terra de l’esglai que em provoquen alguns dels textos anònims. I no pas perquè, evidentment, no estigui curat d’espants, ni perquè em sorprenguin determinades opinions xenòfobes –i em quedo curt amb la definició–, sinó perquè no acabo d’entendre com mitjans que es volen i s’anomenen seriosos permeten publicar-les. Deu ser que a internet tot és permès, encara que amb aquesta premissa es degradi fins a nivells insòlits la qualitat del mitjà o que es pensin que així atrauran més lectors a les seves pàgines digitals.
Als mitjans del país, per exemple, sigui quina sigui la notícia –tant li fa que parli del succés més trivial com d’una polèmica política–, no hi falta mai alguna discussió sobre la relació Catalunya-Espanya, impulsades en general per individus amb opinions anticatalanistes i més aviat de la línia «emprenyats amb tot i amb tothom» tipus Ciutadans, per dir-ho d’alguna manera, que aprofiten la més mínima escletxa per carregar contra els catalans, el seu govern i les seves institucions. Sovint penso que tot plegat és com si en Jiménez Losantos i els seus sicaris s’hi dediquessin a ple temps de tan grosses que n’arriben a sortir a vegades, insults inclosos. Endinsar-se en la lectura de desenes, centenars, d’aquests comentaris, és una bona mostra per comprovar com les campanyes mediàtiques endegades durant la reforma de l’Estatut pel Partit Popular i els seus afins han donat els seus fruits, i de quina manera! I per veure també com la ignorància genera uns sentiments que fan por. Sort n’hi ha que no tenen armes ben a prop, perquè em fa l’efecte que poc els costaria convertir el nostre pacífic país en una rèplica de la Bòsnia dessagnada als anys noranta. De fet, ja ho expliquen, que a l’antiga Iugoslàvia la violència entre uns i altres es va començar a manifestar primer en les petites coses quotidianes i, en principi, més innocents, com ara els partits de futbol.
És curiós, deia abans, com és que els mitjans s’obren sense problemes a l’opinió desaforada de qualsevol palangana. Cert que internet, amb la seva inacabable amplitud d’espai, ho permet, però em fa l’efecte que, de la mateixa manera que es controlen els continguts destinats als lectors en les edicions impreses, també s’hauria de fer el mateix amb les edicions digitals, si no volem que aquestes esdevinguin simples reculls de notícies amanits amb quatre opinions tronades.
Que no s’entengui ara que menyspreo allò que els lectors puguin dir, ni que vulgui tancar portes allà on ha costat tant que se n’obrissin, però una cosa és un fòrum sense control on tothom qui vol s’insulta i queda més descansat, i una altra, unes publicacions que haurien de mantenir uns mínims nivells de seriositat i rigor. Pel bé de tothom, periodistes i lectors. (Publicat a Presència, númer o1854, del 7 al 13 de setembre de 2007)

Pomeres. Fan aquests dies a la televisió l’anunci d’una marca de sidra irlandesa en què apareix un magnífic camp de pomeres, com feia anys que no en veia cap.
Un servidor no sap com són els pomerars irlandesos –un cop, fa anys, que hi vaig viatjar no m’hi vaig fixar i, en tot cas, pel llocs on vam estar, se’m va fer difícil associar les pomeres amb Irlanda–, però sí que sap com són els camps de pomeres catalans. I, francament, em fa l’efecte que en queden molt pocs com el de l’anunci, amb els arbres sense emparrar. La rendibilitat ha primat per damunt de la bellesa i, des de fa anys, les planes del país on creixen les pomeres són plenes de llargues files d’arbres fruiters amb les branques lligades al filferro, que faciliten enormement la recol·lecció de les pomes. A casa n’havíem tingut un, de camp amb les pomeres amb forma d’arbre, com el de l’anunci. Per això, quan vaig veure’l per primer cop, va ser una mica com allò de la magdalena de Proust i se’m van desvetllar els records d’infantesa i adolescència.
D’aquella pomereda prop del riu Ter me’n revé sobretot l’ombratge que hi havia a l’estiu, quan l’anàvem a regar, la sensació de caminar descalç entre les herbes d’aquella terra humida, i també l’olor de les pomes acabades de collir a mitjan setembre. No recordo de quina varietat eren les pomes, però sí que no acabaven de ser d’aquell vermell intens que es veu que agradava més a la gent i que, per això, deien, no es pagaven tant bé ni tenien tanta sortida com les golden que creixien en un altre camp on, allà sí, les pomeres havien estat emparrades. Del temps de la collita en recordo també unes pesants caixes de fusta –en deien quadros– que gairebé s’havien de moure entre dues persones i, també, l’esforç que representava haver d’anar amunt i avall al voltant de cada pomera amb una escala. Encara sembla que hi veig el pare enfilat amb un sarró de lona amb unes ratlles vermelles que els de baix havíem de recollir de tant en tant i anar buidant a les caixes. La recol·lecció de la fruita a casa era gairebé com una festa. Hi participava tota la família i, durant uns dies, la rutina diària canviava, just abans de tornar a l’escola. Uns dies més tard, quan tota la poma recollida ja era ben guardada a cobert, venia a buscar-la en un gran camió un negociant que parlava castellà i que tenia el curiós cognom de Toledo, imprès també a les caixes. En Toledo era un home baixet i afable que, als ulls del nen que era un servidor, s’apareixia com un personatge d’un poder certament important.Tot això fa anys que ha passat avall, naturalment. Les pomes es recullen ara tot drap i es col·loquen unes grans caixes de fusta anomenades palots que traginen amunt i avall els tractors. Enrere han quedat els pesants quadros de fusta i també aquelles caixes de fines làmines d’arbre blanc que les van substituir. I, naturalment, els camps de pomeres ombrívols i humits que, com moltes altres coses, la televisió, gairebé per casualitat, ens fa reviure. (Publicat a Presència, número 1653, del 31 d'agost al 6 de setembre de 2007)

Liquiditat. No deixa de ser sorprenent com s’arriba a posar de moda una paraula. Des de fa un temps, per exemple, tot és líquid. És líquida la política, la societat, la cultura, el que sigui, tot allò a qui es pugui aplicar aquest concepte definit per Zygmunt Bauman, sociòleg d’origen polonès establert a Anglaterra. Bauman, un dels inspiradors del moviment antiglobalització i un dels pensadors més influents de l’actualitat, manté que la manera de viure a les societats contemporànies és líquida, perquè no hi ha un rumb determinat i perquè està dominada per la precarietat i la incertesa constants. El sociòleg, que prefereix parlar de «sòlid» per referir-se a la modernitat i de «líquid», per referir-se a la postmodernitat, assegura també que aquesta vida líquida contemporània fa que l’home estigui sempre alerta per si no s’ha posat prou al dia, amb por que no li passi per alt algun canvi d’enfocament i quedi relegat en una societat en constant moviment.
I és, doncs, en aquesta societat «líquida», on tot es copia i es difon ràpidament, que la definició encunyada per Bauman és manllevada per opinadors, periodistes i polítics que ara la fan servir per a tot, tal com si fos un comodí. Així, fa uns dies, la Renfe era líquida, igualment com ho eren Endesa, el caos a l’aeroport o a les autopistes. O com també és líquid l’Estatut català, a qui ja van passar el ribot i que aviat potser correrà avall, com l’aigua que baixa.És curiós també com, entre tots plegats, ens retroalimentem. Fa un temps, per exemple, tot havia de ser políticament correcte, expressió arribada dels Estats Units. Des de llavors, hi ha ciutadans i ciutadanes, treballadors i treballadores i associacions de pares i mares. La societat contemporània, ja ho diu Bauman, és líquida, com l’aigua, i no té problemes per lliscar, ser absorbida o infiltrar-se allà on sigui. I és per això que, des de llavors, sentim polítics i altres oradors conspicus utilitzar aquestes expressions fins a extrems que sonen totalment ridículs. Però no tant com aquells que escriuen literalment la paraula amb una «@» pel mig –del tipus «benvolgut@s», convertint-la en una cosa que no és ni carn, ni peix, però sí molt a la moda i que queda molt bé. Convindran amb mi, però, que una cosa és defensar la igualtat entre gèneres i l’altra pretendre canviar la llengua. Però tots sabem fins on arriben alguns falsos progressismes que primer et dediquen mil i un dels seus millors somriures i després t’apunyalen per darrere com només ho farien aquells a qui tant semblen rebutjar.
Les reflexions de Bauman, d’altra banda, són ben actuals aquest estiu en un altre nivell ben diferent, com ho demostra el reportatge que aquesta setmana dediquem a la proliferació de meduses. No hi ha segurament res més líquid que aquests animals –que tenen un 95 per cent d’aigua– i la situació d’incertesa i por que genera la seva presència. Deu ser una prova més que la liquiditat està ben de moda. (Publicat a Presència número 1852, del 24 al 31 d'agost de 2007)

divendres, d’agost 03, 2007

Assessors. A les comarques gironines hi hagut aquests dies un cert rebombori arran que s'hagin fet públics els sous que cobraran els polítics amb càrrec que dirigiran la Diputació provincial –molt més alts que no pas fins ara–, però també pels que s’han previst per aquells polítics sense càrrec, que han anomenat assessors. Resulta que d’assessors amb sou en tindran, –de fet, abans de les eleccions ja en tenien–, tots els grups amb representació a l’ens provincial. Però, què són aquests assessors? Són realment gent que treballa per la Diputació? Gent indispensable pel bon funcionament de la institució que, amb la seva feina, aconseguiran que els ajuntaments, a qui es deu l’ens provincial, en surtin beneficiats? Alguns sí, però la majoria no, seria la resposta. I què fan, per tant? Doncs, treballar pel partit, pel seu partit. Sovint sense ni acostar-se a la seu de la institució que els paga, amb els diners de tots, no cal oblidar-ho. L’altra problema és que els polítics responsables no se n’amaguen de tot això que, convindreu amb mi, és més aviat lleig. Fins i tot, ho justifiquen, al·legant que tothom hi està d’acord i que tothom ho fa, no només a les comarques gironines, a causa de les mancances que hi ha a l’hora de finançar els partits polítics. Quan diuen tothom, volen dir ells, naturalment, perquè, em fa l’efecte que hi hauria molts ciutadans en desacord amb aquest ús més aviat estrany dels fons públics. Estrany i també amb un cert punt d’indecència, no trobeu? I això sense tenir en compte que, entremig, ens han volgut fer creure que han portat unes «dures i llargues» negociacions per veure quin programa tiren endavant quan, en realitat, allò «llarg i dur», ha estat veure quants assessors tindria cada grup i quin sou cobraria.
Francament, un servidor entén perfectament que els partits són la base de la democràcia parlamentària que tenim i desitgem perquè, fins que no es demostri el contrari, i les experiències que hi ha hagut en aquest sentit arreu del món ho assenyalen, no hi ha cap altre sistema que garanteixi les llibertats i els drets dels ciutadans. També entén que aquests partits necessiten gent que treballi per a ells i que aquells voluntarismes d’abans s’han acabat fa temps. I també entén, naturalment, que als partits els calen diners per pagar aquesta gent i, fins i tot, que aquests diners surtin de l’erari públic. El que ja no entén és perquè, després de tants anys, els partits polítics –que, com hem dit aquí mateix en altres ocasions són els que, en definitiva, fan les lleis– no s’hagin posat d’acord per fer-ne una que posi ordre, reglament i estableixi mecanismes de control d’aquest finançament. Ens estalviaríem així espectacles com el de la Diputació gironina, que no fan res més que degradar la classe política, i altres sospites que sovint aixequen sous milionaris per a assessors de feines dubtoses.Ara bé, potser la clau de tot plegat és que als partits la situació actual ja els va bé. Amb menys control, s’ho poden manegar molt millor. I com ho fan tots, doncs, problema resolt. (Publicat a Presència, número 1851, del 17 al 23 d'agost de 2007)

I si tirem pel dret? Circulem per l’autopista en direcció a Barcelona enmig d’un trànsit infernal. Deu ser que és estiu i que ha coincidit que avui baixen cap avall tot de cotxes de turistes, però la velocitat mitjana no supera els vuitanta quilòmetres per hora, almenys en el tram on hi ha dos carrils i que encara trigarà mesos a ser ampliat, unes obres que, evidentment, arriben amb retard. Els turistes s’afegeixen a l’habitual corrua de camions –gairebé una línia contínua que va de la Jonquera a Barcelona– que, dia sí, dia també, omple la via ràpida. Entremig, els usuaris habituals i també els nombrosos cotxes de magribins carregats fins a dalt i més, que aprofiten les vacances d’estiu per passar uns dies als seus pobles d’origen. La sensació de caos s’accentua en arribar al peatge monumental de la Roca, on desenes de cotxes fan cua per pagar unes taxes no precisament barates, vist el servei que t’ofereixen. És evident que és un dia excepcional, però la situació en què la via és a prop del col·lapse també es produeix sovint en altres èpoques de l’any, i no cal que siguin ni caps de setmana, ni festes assenyalades.
Com les autopistes, bona part de les carreteres del país són clarament insuficients actualment. Només cal anar un dia qualsevol de Girona a Sant Feliu de Guíxols o de Girona a Palafrugell, o fer altres rutes entre nombrosos punts dels país per adonar-se que la xarxa s’ha fet petita per absorbir l’alt volum de trànsit actual. Durant anys va haver-hi manca de previsió i és evident que les variants i els desdoblaments que no es van fer en vint o vint-i-cinc anys no es poden fer ara en tres o quatre.
La sensació que les infraestructures no estan a l’altura no és té només viatjant per carretera, naturalment. Aquells que agafen el tren amb regularitat en saben un niu, de les misèries de bona part de la nostra xarxa de ferrocarrils. De la que funciona –és un dir– i de la que no existeix i hauria d’haver estat construïda fa temps. Com també pateixen els corresponents dèficits els que utilitzen l’aeroport del Prat, un castell de cartes que, igualment com ha passat fa uns dies a Barcelona amb la xarxa elèctrica, es pot ensorrar en qualsevol moment, per poc que hi passi alguna incidència. I això, sense parlar de les mancances clares pel que fa a vols internacionals, evidentment.
El país ha guanyat dos milions d’habitants en quinze anys i les infraestructures se’ns han fet petites, algunes gairebé ruïnoses. En tot plegat, hi té bona part de culpa, naturalment, el govern espanyol, que durant anys no ha fet les inversions que havia de fer, sovint a consciència i amb la clara intenció si no d’ensorrar el país, sí de minvar-ne la riquesa i capacitat econòmica. Però els catalans no ens hauríem de complaure amb això de blasmar els altres per molt que tinguem raó. Cal que reflexionem tots plegats, que la classe política reflexioni i que, juntament i escoltant els sectors implicats, comenci a estudiar i a implementar mesures per evitar empitjorar les coses i per començar a millorar-les. I si cal tirar pel dret, doncs fer-ho. Que potser ja seria hora.
En sembla que ja ens entenem, oi? (Publicat a Presència, número 1850, del 10 al 16 d'agost de 2007)

Incults i incívics. Des de sempre hi ha gent que de la incultura n’ha fet bandera. Són aquells a qui els agrada presumir i ventar-se de no saber determinades coses del món de la història o la cultura, de no conèixer determinats autors, de no haver vist tal o qual pel·lícula o de coses tan bàsiques com no llegir. L’altre dia, per exemple, poc després que els diaris digitals pengessin a les seves pàgines l’esfereïdora notícia que prop de la meitat dels ciutadans espanyols no llegeixen mai llibres, van començar a aparèixer comentaris d’individus d’aquesta mena. Com aquell que deia: «Ni falta que fa llegir, sent divertida com és la Play Station.» Sense comentaris, naturalment. Però la qüestió és que expressar opinions d’aquest tipus dóna cert prestigi social en determinats àmbits i, a més, aquells que les diuen, sovint, provoquen les rialles dels que escolten. És ben curiós, no trobeu?, que algú es rigui de les seves pròpies mancances. Deu ser la manera que tenen de no voler veure més enllà de si mateixos. D’estar tranquils, de no haver de preocupar-se de res més que no sigui allò que els importa en realitat, ells, la seva família, el que sigui. Una opció de vida, naturalment. I ben respectable, sempre que no afecti la convivència entre veïns, per exemple. Llavors, és clar, esdevé incivisme.Com incívics eren dos homes ben vestits, amb camisa de màniga llarga i corbata, que ara fa uns dies deixaven amb tota la tranquil·litat del món una fotocopiadora de grans dimensions al costat dels contenidors normals de les deixalles o com aquells veïns que van abandonar una mica més avall de casa un sofà i un matalàs, pensant-se que ho recolliria el camió de la brossa. És que uns i altres no sabien que les fotocopiadores, els sofàs i els matalassos s’han de dur a la deixalleria? Que no ho saben, que s’han comportat com uns incívics i que els poden multar? Naturalment que sí. I també que en aquest país encara ningú multa per fets així, deixant de banda alguns casos aïllats. A Suïssa i més al nord sí que multen, però allà també sembla que siguin endreçats de mena. Coses de l’educació, naturalment. Deu ser que aquí encara ens en falta?
M’imagino que els dos homes encorbatats potser són els que van escriure allò que ni falta fa llegir, que la Play és més divertida. I que segurament el cap de setmana, mentre soparan amb els amics, es faran el fatxenda i els explicaran com van tenir la barra d’abandonar en ple dia una fotocopiadora, rifant-se d’aquesta manera de l’Ajuntament, de la Generalitat i de totes les campanyes possibles sobre la importància del reciclatge. Cap problema, naturalment. I ells, feliços. I la majoria de la resta de mortals, el dia que fem endreça, tornarem a la deixalleria, malgrat que la instal·lació és lluny i obre en horaris que no és pas que ajudin gaire. Fins que algun dia, farts de ser cornuts i d’haver de pagar el beure, llançarem la nevera vella al contenidor i ens quedarem tan amples. O no. Perquè els remordiments ens impedirien dormir. Per sort. (Publicat a Presència, número 1849, del 3 al 9 d'agost de 2007)

divendres, de juliol 27, 2007

Un organisme anacrònic. Cada cop que un jutge de l’Audiencia Nacional de España en fa alguna que sobrepassa, per dir-ho en poques paraules, l’àmbit purament judicial, –com seria el cas de la setmana passada amb el segrest de la revista El Jueves– em ve a la memòria l’origen d’aquest peculiar organisme judicial espanyol: el Tribunal de Orden Público (TOP) del règim franquista, per on van passar i van ser jutjats i condemnats un bon piló de militants demòcrates i antifeixistes. És clar que l’Audiencia Nacional no és un tribunal franquista, però sí que és ben curiós que un dels organismes judicials que més condicionen la vida política de l’Estat sigui precisament l’hereu, encara que només sigui estructuralment, d’unes de les xacres de l’anterior règim. Actualment, l’Audiencia Nacional té les competències per jutjar delictes sobre terrorisme, crim organitzat o delictes d’especial gravetat de caràcter econòmic, entre altres. Però la seva capacitat judicial també arriba a assumptes ben curiosos, com ha quedat demostrat amb el cas d’El Jueves, un dels afers judicials més patètics i ridículs dels últims temps. No solament perquè el jutge i el fiscal hagin aconseguit justament tot el que pretenien evitar –la caricatura l’han vist centenars de milers de persones que no l’haurien vist i, de passada, ha fet créixer el republicanisme entre els ciutadans, i només cal anar a fer un volt per internet i llegir els comentaris de la gent per constatar-ho–, sinó perquè ha quedat demostrat un cop més que hi ha un seguit de membres de l’estament judicial que sembla que visquin encara cent anys enrere. No cal estendre’s més en el tema perquè ja ho comenta tothom, però a principis del segle XXI demanar els motlles d’una portada i oblidar-se d’internet és no saber quina és i com és la societat on vius i, això, en un jutge amb tanta responsabilitat és, sobretot, irresponsable.
És ben curiós, d’altra banda, el monstre en què s’ha convertit des de fa anys l’Audiencia Nacional, amb jutges que es pensen que són estrelles de Hollywood i amb fiscals disposats a intervenir a la més mínima en la vida social i política. Un tipus de tribunal d’excepció que, tal com passa en la majoria dels països europeus, podria perfectament no existir i que els delictes que jutja passessin a ser competència dels jutjats on han succeït els fets.
Però el poder que ha assolit l’Audiencia, amb una justícia molt allunyada dels ciutadans –només cal recordar el cas dels independentistes detinguts ara fa quinze anys, entre molts altres–, ja comença a fer trontollar massa les estructures de la democràcia. El cas d’El Jueves ho ha ben demostrat, tot i que, des que vaig saber de la notícia i vaig veure’n les conseqüències, sovint penso que el que potser volien el fiscal i el jutge era aixecar les vendes de la revista i fer créixer les simpaties per la república. Ostres! Encara tot haurà estat a fi de bé... (Publicat a Presència, número 1848, del 27 de juliol al 2 d'agost de 2007)

dijous, de juliol 19, 2007

"Did you mean Pepe". Hi ha frases, com la del títol que encapçala aquest article, que exemplifiquen a la perfecció la situació i el pes de la llengua catalana al món. El text en qüestió ens va aparèixer al portal You Tube tot fent una cerca de vídeos del cantautor valencià Pep Gimeno Botifarra, de qui ja vam parlar fa unes setmanes. Els vídeos els va trobar, però, per si de cas ens havíem equivocat a l’hora d’escriure el nom, la màquina ens va preguntar «Did you mean Pepe?», és a dir: «No vols dir que no buscaves algú que es deia Pepe i no un tal Pep?» Es veu que als programadors del popular portal no els entra al cap que hi hagi gent que es pugui dir Pep i que si has escrit «Pep» és que potser t’has equivocat. Home, no fotem. Ja sé que tenim una llengua minoritària, que només és oficial en un petit estat dels Pirineus i a tres «regions espanyoles», però tampoc som tan pocs, ni tan poc coneguts, ni tan poc importants a la xarxa. Més tard vam provar a veure què ens deien a You Tube si hi escrivíem «Miquel» en comptes de «Miguel» i, tot i que la cosa va anar més bé, també ens van preguntar en algun moment si teníem clar que hi volien posar «Miquel» i no «Miguel». És a dir, que allò presumiblement correcte és el castellà i que l’excepció és el català.
Tot plegat, i seguint amb You Tube o el mateix Google, i amb d’altres pàgines, és com allò que passa quan poses l’adreça general i ràpidament et redireccionen a la pàgina espanyola. La cosa és tan automàtica que, segons com, fins i tot costa trobar el web original. És clar que sempre t’ho pots configurar a la teva manera, però no deixar de ser curiós que, si vols anar a Nova York o a Silicon Valley, et facin passar sempre abans per Madrid, per dir-ho d’alguna manera. Deu ser que continuem sent una unidad de destino en lo universal, que deia aquell; si no, francament, no s’entén gaire.
L’altre dia pensàvem que aquest any ja en farà deu que disposem de connexió a internet i com la xarxa ha canviat des de llavors i com ens ha canviat la vida en moltes coses. I com la presència del català, tot i els inconvenients que denunciem al principi, ha estat sempre important i significativa, amb moltes més planes en el nostre idioma que no pas en altres llengües amb un estat al darrere i més parlants. La culminació de tot plegat ha estat haver aconseguit el domini .cat. La història del .cat l’ha resumit en el llibre Nació.cat, de recent publicació a l’editorial Mina, el periodista Saül Gordillo, actual director de l’Agència Catalana de Notícies. El llibre conté un epíleg del també periodista Vicent Partal, que hi presenta un decàleg sobre internet .cat: 1) Existir. 2) Col·laborar i competir alhora, connectar-se. 3) Arrelar-se. 4) No mirar al costat. 5) Innovar. 6) Créixer i internacionalitzar-se. 7) De Salses a Guardamar, Fraga, Maó i? 8) Clarificar. 9) Ens cal més estructura. I 10) Guanyar. És a dir, aconseguir que cap màquina i, per descomptat, el cervell que l’ha programat, pugui dubtar sobre si el nom Pep és correcte o no. Que Déu n’hi do. (Publicat a Presencia, número 1847, del 20 al 27 de juliol de 2007)